8

El Learjet 60 bimotor va tocar terra sobre l’abrasadora pista. Per la finestra es veia córrer el paisatge desèrtic del sud d’Extremadura, fins que es va aturar.

—Senyor Becker? —va irrompre una veu—. Ja hem arribat.

El Becker es va posar dempeus per estirar-se. Després d’obrir el compartiment superior, es va recordar que no duia equipatge. No havia tingut temps de fer maletes. Tant se valia: li havien promès que el viatge seria curt, anar i tornar.

Mentre els motors perdien revolucions, l’avió va sortir de sota l’abraçada del sol per refugiar-se sota un hangar buit a l’altra banda de la terminal principal. Un segon després, va aparèixer el pilot i va obrir l’escotilla. El Becker va escurar el que quedava del suc de nabiu, va deixar el got sobre la barra humida i va recollir l’abric.

El pilot va agafar un gran sobre de paper Manila de dins la seva jaqueta d’aviador.

—M’han indicat que li donés això. —El va allargar al Becker. Al davant, escrites amb bolígraf blau, hi havia les paraules:

El Becker va repassar amb els dits el gruixut feix de bitllets vermellosos.

—Què…?

—La moneda del país —va explicar secament el pilot.

—Ja ho sé el que és —va quequejar el Becker—. Però n’hi ha…, n’hi ha massa. Només necessito diners per al taxi. —El Becker va fer els càlculs mentalment—. Aquí dins hi ha l’equivalent de milers de dòlars.

—Segueixo ordres, senyor. —El pilot va fer mitja volta i es va enfilar novament a la cabina. La porta es va tancar darrere d’ell.

El Becker va alçar els ulls a l’avió i després els va abaixar als diners que tenia a la mà. Després de quedar-se uns segons en aquell hangar buit, es va posar el sobre a la butxaca del pit, es va penjar l’abric a l’espatlla i va començar a avançar per la pista. Era un començament estrany. El Becker va allunyar el pensament. Amb una mica de sort, tornaria a ser a casa amb prou temps com per salvar part de l’excursió a l’Stone Manor amb la Susan.

«Anar i tornar», va recordar. «Anar i tornar».

Mai no ho hauria pogut saber.