35

El Becker es va quedar mirant la Rocío amb perplexitat.

—Ha venut l’anell?

La dona va assentir amb la sedosa cabellera pèl-roja caient-li per les espatlles.

El Becker volia creure que no era cert.

—Però…, però…

Ella va arronsar les espatlles i va dir en espanyol:

—A una noia que hi havia a prop del parc.

El Becker va notar que li fallaven els genolls. «No pot ser!».

La Rocío va somriure amb timidesa i va fer un gest en direcció a l’alemany.

—Ell se’l volia quedar, però li he dit que no. Duc sang gitana a les venes, sang gitana; les gitanes, a més de ser pèl-roges, som molt supersticioses. Un anell que t’ofereix un home a punt de morir no és cap bon presagi.

—Coneixia la noia? —va interrogar-la el Becker.

La Rocío va arquejar les celles.

—Vaya. Realment vols trobar aquest anell, eh?

El Becker va assentir amb posat greu.

—A qui l’ha venut?

L’immens alemany seia del tot desconcertat al llit. La seva vetllada romàntica se n’anava en orris i, pel que sembla, no tenia la més mínima idea de per què.

—Was passiert? —Va preguntar nerviosament—. Què passa?

El Becker el va obviar.

—De fet, no l’he venut —va explicar la Rocío—. Ho he intentat, però només era una criatura i no duia diners. He acabat donant-l’hi. Si hagués sabut que em faries una oferta tan generosa, me l’hauria reservat per a tu.

—Per què heu marxat del parc? —va preguntar el Becker amb autoritat—. Havia mort una persona. Per què no heu esperat que arribés la policia? I els donàveu l’anell?

—Faig la cort a moltes coses, senyor Becker, però no pas als problemes. A més, el vell semblava tenir la situació controlada.

—El canadenc?

—Sí, ell ha trucat a l’ambulància. Hem decidit marxar. No he vist que hi hagués cap raó per barrejar ni el meu client ni a mi amb la policia.

El Becker va assentir, absent. Encara intentava pair aquell cruel gir del destí. «Ha donat el maleït anell!».

—He intentat ajudar el moribund —va explicar la Rocío—. Però no semblava que ell ho volgués. Ha començat a ensenyar l’anell: no parava de posar-lo davant dels nostres nassos. Tenia aquells tres dits tolits estirats. No parava d’allargar la mà cap a nosaltres: com si indiqués que l’agaféssim. Jo no volia, però aquest amic meu, al final, l’ha agafat. Després, l’home ha mort.

—I ha intentat revifar-lo amb un massatge? —va provar el Becker.

—No. No l’hem tocat. El meu amic s’ha espantat. És gros, però és un covard. —Va oferir un somriure seductor al Becker—. No t’amoïnis, no sap ni mitja paraula d’espanyol.

El Becker va arrufar el front. Tornava a pensar en els blaus que el Tankado tenia al pit.

—Els infermers li han fet un massatge?

—No en tinc ni idea. Com ja he dit, hem marxat abans no arribessin.

—Vol dir després de robar l’anell —va arrufar les celles el Becker.

La Rocío el va travessar amb la mirada.

—Nosaltres no l’hem robat, l’anell. L’home s’estava morint. Les seves intencions eren força clares. Li hem concedit el seu darrer desig.

El Becker va afluixar. La Rocío tenia raó; ell segurament hauria fet el mateix.

—Però després ha donat l’anell a una noia?

—Ja t’ho he dit. L’anell em posava nerviosa. La noia duia molta quincalla al damunt. He pensat que li agradaria.

—I no li ha semblat estrany que li donés un anell?

—No. Li he dit que me l’havia trobat al parc. He pensat que potser m’oferiria diners a canvi, però no. M’ha estat igual. Me’n volia desempallegar.

—Quan l’hi ha donat?

La Rocío va arronsar les espatlles.

—Aquesta tarda. Prop d’una hora després de tenir-lo jo.

El Becker es va mirar el rellotge: 11.48 de la nit. El rastre ja tenia vuit hores d’antiguitat. «Què dimonis estic fent aquí? Se suposa que havia d’estar a les Smoky Mountains». Va sospirar i va fer l’única pregunta que se li va acudir.

—Quin aspecte tenia la noia?

—Era una punqui —va respondre la Rocío.

El Becker va aixecar els ulls, desconcertat.

—Una punqui?

—Sí. Punqui.

—Una punk?

—Sí, una punk —va dir en un anglès matusser, i després va canviar immediatament a l’espanyol—. Moltes joies. Una arracada estranya en una orella. Un crani, em sembla.

—Hi ha rockers punks a Sevilla?

La Rocío va somriure.

—Tot sota el sol. —Era el lema de l’Oficina de Turisme de Sevilla.

—Li ha dit com es deia?

—No.

—Li ha dit on anava?

—No. El seu espanyol era mínim.

—No era espanyola? —va preguntar el Becker.

—No. Era anglesa, em sembla. Duia els cabells despentinats: vermell, blanc i blau.

El Becker va aclucar els ulls imaginant aquella visió estrafolària.

—Potser era americana —va suggerir ell.

—No ho crec —va dir la Rocío—. Duia una samarreta que semblava la bandera britànica.

El Becker va assentir sense dir res.

—Entesos. Cabells vermells, blancs i blaus, una samarreta amb la bandera britànica, una arracada de calavera a l’orella. Què més?

—No res. Simplement una punk de les vostres, normal.

«Punk normal?». El Becker procedia d’un món de dessuadores universitàries i pentinats conservadors: ni tan sols no aconseguia imaginar el que li estava descrivint aquella dona.

—No se li acut res més? —va insistir.

La Rocío va rumiar uns segons.

—No. Ja està.

Just en aquell moment, el llit va grinyolar sorollosament. El client de la Rocío va moure el seu pes amb incomoditat. El Becker es va tombar cap a ell per parlar-li amb un alemany fluid:

—Noch etwas? Alguna cosa més? Alguna cosa que em pugui ajudar a trobar la roquera punk de l’anell?

Un llarg silenci. Era com si aquell home gegantí tingués alguna cosa a dir, però no sabés com dir-la. El llavi inferior li va tremolar uns segons, una pausa, i va parlar. Les quatre paraules que va pronunciar eren, sens dubte, en anglès, però amb prou feines resultaven intel·ligibles amb aquell marcat accent alemany.

—Fock off und die.

El Becker va esbufegar sorprès.

—Perdoni?

—Fock off und die —va repetir l’home, alhora que es colpejava amb el palmell esquerre el molsut braç dret: una aproximació força barroera del gest italià per dir a algú «que et follin».

El Becker estava massa astorat per ofendre’s. «Que et follin i mor-te? Què li ha passat al Das Covard?». Es va tombar cap a la Rocío i li va parlar en espanyol.

—Sembla que m’he excedit en la meva visita.

—No t’amoïnis per ell. —Va riure ella—. Només és que està una mica contrariat. Ja tindrà el que li correspon. —Es va estarrufar els cabells i va fer-li l’ullet.

—Alguna cosa més? —Va preguntar el Becker—. Alguna cosa que em pugui fer servei?

La Rocío va moure el cap.

—Ja està. Però no la trobaràs. Sevilla és una ciutat gran: pot ser molt enganyosa.

—Me’n sortiré tan bé com pugui. —«És una qüestió de seguretat nacional».

—Si no tens sort —va dir la Rocío amb els ulls posats en el sobre que sortia per sobre de la butxaca del Becker—, si us plau, torna. El meu amic estarà adormit, sens dubte. Truques discretament. Ja trobaré una altra habitació. Coneixeràs una faceta d’Espanya que no podràs oblidar mai. —Va fer un botet luxuriós.

El Becker va esforçar-se per somriure educadament.

—He de marxar. —Es va disculpar amb l’alemany per haver interromput la vetllada.

El gegant va somriure amb timidesa.

—Keine Ursache.

El Becker va sortir per la porta. «Cap problema? I què passava amb el “Que et follin i mor-te”?».