52

El club Embrujo es trobava als barris que hi havia al final de la línia 27 de l’autobús. Més semblant a una fortificació que a un local per ballar, totes les parets que l’encerclaven eren altes i d’estuc amb vidres d’ampolla de cervesa incrustats a la part superior: un expeditiu sistema de seguretat que impedia que ningú pogués accedir de manera il·legal al recinte sense deixar-se una bona esparracada de carn a la paret.

Durant el trajecte, el Becker s’havia resignat al fracàs. Havia arribat l’hora de trucar a l’Strathmore per comunicar-li la mala notícia: la cerca era desesperada. Havia fet tots els possibles; havia arribat l’hora de tornar a casa.

Ara, però, en veure la multitud de clients que s’amuntegaven davant l’entrada del club, el Becker no tenia tan clar que la consciència li permetés abandonar la cerca. Davant seu tenia la major aglomeració de punks que no havia vist mai; hi havia cabells pintats de vermell, blanc i blau pertot arreu.

El Becker va sospirar tot sospesant les seves alternatives. Va estudiar la multitud i va arronsar les espatlles. «A quin altre lloc podria ser ella un dissabte a la nit?». Maleint la seva bona sort, el Becker va baixar de l’autobús.

L’entrada del Club Embrujo consistia en un estret passadís de pedra. En accedir-hi, el Becker va sentir immediatament que quedava atrapat en l’onada d’ansiosos clients.

—Fuig d’aquí, marieta! —Un formiguer humà va galopar davant seu després d’haver-li clavat un cop de colze a les costelles.

—Quina corbata més maca! —Algú va clavar una bona estrebada a la corbata del Becker.

—Vols fotre un clau? —Una adolescent el va mirar des de baix, era com una aparició de La matinada dels morts.

La foscor del passadís desembocava en una immensa cambra de ciment empestada d’alcohol i ferum corporal. L’escena era surrealista: una profunda gruta cavada a la roca on centenars de cossos es movien com un de sol. Es bellugaven amunt i avall, amb les mans fermament aferrades als costats i els caps agitant-se com bombetes foses clavades al cim de rígides columnes vertebrals. Ànimes embogides es capbussaven amb carrereta des de l’escenari per aterrar sobre un mar de membres humans. Els cossos anaven d’una banda a l’altra com pilotes de platja humanes. Per damunt de l’escena, les làmpades estroboscòpiques donaven un aspecte de pel·lícula muda a l’espectacle.

A la paret més allunyada, uns altaveus de les dimensions d’una furgoneta tremolaven amb tanta ferotgia que ni tan sols els ballarins més extasiats no podien acostar-s’hi a menys de nou metres.

El Becker es va tapar les orelles alhora que inspeccionava la multitud. Mirés on mirés trobava caps pintats de vermell, blanc i blau. Els cossos estaven tan summament barrejats que ni tan sols no podia veure què duien posat. No va veure cap rastre d’una bandera britànica enlloc. Estava clar que no aconseguiria endinsar-se en la multitud sense patir un esclafament. A prop seu, algú es va posar a vomitar.

«Encantador». El Becker va remugar. Va avançar per un passadís dibuixat amb esprais.

La sala es va transformar en un túnel estret folrat amb miralls que desembocava en un pati exterior moblat amb taules i cadires. El pati estava atapeït de rockers punk, però per al Becker era com la porta a Shangri-La: el cel d’estiu es va obrir sobre el seu cap i la música es va esvair darrere d’ell.

Ignorant les mirades encuriosides, el Becker es va afegir a la multitud. Es va afluixar el nus de la corbata i es va deixar caure en una cadira que hi havia a la taula buida que tenia més a la vora. Li semblava que havia passat tota una vida des de la trucada que havia rebut de l’Strathmore a primera hora del matí.

Després de fer a un costat les ampolles de cervesa buides que hi havia damunt la taula, el Becker va reposar el cap entre les mans. «Només uns minuts», va pensar.

A vuit quilòmetres de distància, l’home de les ulleres amb muntura de filferro ocupava el seient del darrere d’un taxi Fiat que avançava veloçment per una carretera rural.

—Embrujo —va rondinar, recordant al conductor a on havien d’anar.

El conductor va assentir observant pel mirallet interior l’estrany passatger que duia.

—Embrujo —va remugar per sota el nas—. Cada dia hi va gent més rara.