28

El senyor Roldán esperava darrere el taulell d’Escortes Belén felicitant-se per l’habilitat que havia demostrat desfent-se del darrer i patètic intent de la Guàrdia Civil d’enxampar-lo. Demanar a un agent que fes veure que era alemany i demanés una noia per passar la nit: això era un parany, quina seria la següent estratègia?

El telèfon del taulell va sonar escandalosament. El señor Roldán va aixecar l’auricular amb aire de confiança.

—Buenas noches, Escortes Belén.

—Buenas noches —va respondre una veu masculina en un espanyol ràpid com el llamp. Tenia un deix nasal, com si estigués una mica refredat—. És un hotel?

—No, senyor. Quin número ha marcat? —El señor Roldán no estava disposat a deixar-se entabanar més aquell vespre.

—34 62 10… —va dir la veu.

El Roldán va arrufar les celles. La veu li sonava curiosament familiar. Va intentar ubicar l’accent: De Burgos, potser?

—Ha marcat el número correctament —va contestar cautelosament—, però això és un servei de companyia.

Una pausa a la línia.

—Oh…, bé. Em sap greu. Em van passar aquest número; em pensava que era un hotel. Estic aquí de visita, vinc de Burgos. Sento molt haver-lo molestat. Bona nit…

—¡Espere! Esperi! —El señor Roldán no ho va poder evitar; era un home de negocis de cap a peus. Podia ser una recomanació? Un client nou del nord d’Espanya? No pensava permetre que una paranoia engegués a rodar una venda potencial—. Amic meu —va parlar amb efusivitat pel telèfon—. M’ha semblat reconèixer el seu accent de Burgos. Jo sóc valencià. Què l’ha dut a Sevilla?

—Sóc representant de joies. Perles Majòrica.

—Què diu ara! Majòriques? Deu viatjar molt, vostè.

La veu va estossegar amb modèstia.

—Bé, doncs sí.

—Ha vingut a Sevilla per feina? —va insistir el Roldán. De cap de les maneres no podia ser un guàrdia civil, aquell home; era un client amb C majúscula—. A veure si ho endevino: un amic li ha facilitat el nostre telèfon? Li va dir que ens fes un truc. M’equivoco?

La veu semblava clarament avergonyida.

—Bé, no, de fet, no és res de tot això.

—No sigui tímid, señor. Això és una agència d’acompanyants, no hi ha res de què avergonyir-se. Noies encantadores, cites per sopar, ja està. Qui li ha donat el nostre número? Potser és un dels nostres clients habituals. Li puc fer un preu especial.

La veu es va neguitejar una mica.

—Mmm…, de fet ningú no m’ha facilitat el seu telèfon. L’he trobat junt amb un passaport. Intento localitzar-ne el propietari.

El cor del Roldán va fer un bot. Al capdavall, resulta que aquell home no era un client.

—Diu que ha trobat el telèfon?

—Sí, avui he trobat el passaport d’un home al parc. A dins hi havia un tros de paper amb el seu número de telèfon. He pensat que potser era el de l’hotel de l’home; esperava poder-li tornar el passaport. Ha estat un error. El deixaré en alguna comissaria de policia quan surti de…

—Perdón —va interrompre’l el señor Roldán amb inquietud—. Li fa res que li proposi una idea millor? —El Roldán sempre havia estat molt orgullós de la seva discreció i les visites a la Guàrdia Civil tenien la virtut de fer que els seus clients passessin a ser exclients—. Pensi en el que li diré —va proposar—: si tenim en compte que l’home del passaport tenia el nostre número de telèfon, és molt probable que sigui client de la casa. Potser li podria estalviar una visita a la comissaria.

La veu va dubtar.

—No ho sé, segurament hauria de…

—No es precipiti, amic meu. No em plau gaire fer-li saber que la policia de Sevilla no és sempre tan eficient com els seus companys del nord. Podrien passar dies abans aquest home no recuperi el seu passaport. Si em diu com es diu aquest home, em podria encarregar que se li retorni el document immediatament.

—Sí, bé…, suposo que no faig cap mal… —Es va sentir remor de papers i la veu novament—: És un nom alemany. Amb prou feines el sé pronunciar… Gusta… Gustafson?

El Roldán no va reconèixer el nom, però tenia clientela d’arreu del món. Mai no deixaven els seus noms reals.

—Quin aspecte té, a la fotografia? Potser el podré reconèixer.

—Bé… —va dir la veu—. Té la cara molt i molt grassa.

El Roldán va identificar-lo a l’acte. Recordava perfectament el rostre gras. Era l’home que estava amb la Rocío. Era estrany, va pensar, que en una sola nit rebés dues trucades relacionades amb l’alemany.

—Señor Gustafson? —El Roldán va forçar una rialleta—. I tant! El conec molt bé. Si em duu el seu passaport, m’encarregaré que el recuperi.

—Estic al centre i no tinc cotxe —va interrompre la veu—. Potser em podria venir a trobar?

—De fet —va esquivar-lo el Roldán—, no puc deixar sol el telèfon. Però, de debò, no és pas tan lluny si…

—Em sap greu, ja és tard com per anar pel món donant voltes. Aquí a la vora hi ha una caserna de la Guàrdia Civil. El deixaré allà i quan vegi el senyor Gustafson, li pot dir on està.

—No, esperi! —va cridar el Roldán—. De debò que no cal implicar-hi la policia. Ha dit que és al centre, oi? Coneix l’hotel Alfonso XIII? És un dels millors de la ciutat.

—Sí —va dir la veu—. Conec l’Alfonso XIII. És a prop d’aquí.

—Fantàstic! El senyor Gustafson dormirà allà aquesta nit. Segurament ara ja hi és.

La veu va dubtar.

—D’acord. Aleshores…, suposo que no hi haurà cap problema.

—Perfecte! Està sopant amb una de les nostres acompanyants al restaurant de l’hotel. —El Roldán sabia que a hores d’ara segurament ja devien ser al llit, però havia d’anar amb compte de no ferir la sensibilitat d’aquell senyor refinat—. N’hi ha prou que deixi el passaport al conserge, es diu Manuel. Li diu que l’hi envio jo. Demani-li que ho doni a la Rocío. La Rocío és la noia que acompanya aquest vespre al senyor Gustafson. Ella s’encarregarà que recuperi el passaport. A dins hi pot deixar una nota amb el seu nom i l’adreça: potser el senyor Gustafson li enviarà un petit agraïment.

—Bona idea. L’Alfonso XIII. Molt bé, m’hi acostaré ara mateix. Gràcies per la seva ajuda.

El David Becker va penjar el telèfon.

—Alfonso XIII —va riure per sota el nas—. Només cal saber com preguntar les coses.

Uns segons més tard, una silueta sigil·losa seguia el Becker per la Calle Delicias i s’endinsava darrere d’ell, en la creixent nit andalusa.