Àngels

Jordi Masó Rahola (Vladimir)

Every movement she made in the
dappled sun plucked at the most
secret and sensitive chord of my abject body

Lolita. Vladimir Nabokov.

Mai no he pogut assimilar la idea que la nostra existència sigui fruit d’un intercanvi de fluids llefiscosos; que la vida sorgeixi d’un acte tan brut, immund, dels gemecs de cossos suats refregant-se impúdicament entre llençols, remugant obscenitats, llençant xiscles ofegats, en una coreografia grotesca de cames entortolligades i membres retorçats, el capçal del llit colpejant la paret amb metronòmica precisió, un paroxisme rítmic que només aturen els esbufecs que anuncien l’emissió de l’esperma primordial.

D’adolescent, quan el pare va creure necessari alliçonar-me sobre el «misteri de la vida» amb el suport audiovisual d’un documental sobre la reproducció dels elefants, vaig haver d’apartar els ulls de la pantalla davant la visió paorosa d’aquell apèndix erecte, corbat i desproporcionadament inflat amb el qual el mascle amb moviments mandrosos i maldestres intentava acoblar-se a la femella. Aquella nit vaig somiar que el pare, en la posició de l’elefant mascle, envestia la mare: a cada escomesa, les natges cel·lulítiques d’ella tremolaven com la gelatina, el greix de la panxa penjava, i els pits, flàccids i pansits, cabriolaven al vaivé dels embats.

La meva iniciació eròtica —amb una cosina més gran que jo, que va magrejar-me el membre aprofitant la foscor d’un cinema del barri— no va ser menys traumàtica, i una visita a un prostíbul, aconsellat per un amic («tu has de provar-ho amb professionals, Humbert!», va dir-me), va descoratjar-me fins al punt que vaig decidir adoptar un celibat estricte que vaig conservar inclús després de la meva boda amb la Carlota.

A la Carlota l’havia coneguda a la feina, i em va atreure d’ella la puresa virginal que desprenia, un aire d’estampeta religiosa que va captivar-me. Després d’un festeig fugaç, vam casar-nos. La primera vegada que va mostrar-se’m nua, al dormitori, va admirar-me la blancor gairebé transparent de la pell, els pits minúsculs i ingràvids, els malucs estrets, infantils, i un pubis que dibuixava un perfecte triangle isòsceles daurat. Fingint un vague malestar vaig aconseguir defugir el coit que ella tàcitament em demanava, i en les nits següents vaig anar aplegant excuses per ajornar el contacte carnal, que intuïa repulsiu. Ella va acceptar el meu rebuig amb una docilitat i comprensió que encara avui em commouen, i hauríem viscut feliços i castos si no hagués estat per aquell dinar familiar.

Celebràvem les noces d’argent dels pares de la Carlota i vam anar a visitar-los al xalet on vivien. El meu sogre, el senyor Clarence Haze, d’origen nord-americà, havia congregat a tots els membres disponibles de l’arbre genealògic dels Haze dispersos a banda i banda de l’Atlàntic. Era un diumenge assolellat, i havent dinat vaig estirar-me en una gandula de l’esplèndid jardí a fer la migdiada. Va despertar-me el que en l’ensonyament em semblava un brunzir d’insectes. Però quan vaig entreobrir les parpelles vaig quedar-me bocabadat: eren tres àngels de cabells rinxolats, rossos, la pell nívia irradiava espurnes solars, i m’envoltaven, rient i fent broma. En refregar-me els ulls vaig reconèixer als cosins de la Carlota vinguts de Ramsdale (Connecticut) que, vestits només amb un banyador ínfim, jugaven a fet i amagar damunt la gespa. Cada moviment que feien entre les clapes de sol, pinçava la corda més secreta i sensible del meu cos abjecte. L’encís d’aquella visió ja no m’ha abandonat mai més. Vaig sentir una fiblada dolorosa a l’entrecuix i, ansiós, vaig haver d’apaivagar la tumescència amb unes maniobres graponeres en la intimitat del lavabo dels Haze.

I aquella nit, per primera vegada, vam discutir-nos amb la Carlota. El senyor Haze, ostensiblement ebri, abans de les postres havia reclamat descendència («A veure quan ens feu avis, parella!», va bramar) i ara la Carlota no s’avenia a acceptar les meves confuses evasives.

Finalment, vaig haver de confessar-li:

—Pateixo el que en diuen «disfunció erèctil».

Va mirar-me, sense comprendre. Vaig precisar:

—No trempo.

Mentre ella m’abraçava, amarada de llàgrimes, jo pensava en els petits efebus de pell setinada pul·lulant pel jardí dels sogres, i sentia el meu sexe insuportablement tibat i humit.

—No t’amoïnis, Humbert —va dir, consolant-me—. Adoptarem un nen.

Un nen! D’ençà d’aquell moment, un neguit va apoderar-se’m: jo també desitjava un nen! Ja em veia amoixant-lo cada nit abans d’adormir-se, besant-li la pell vellutada, acaronant-lo en els llargs dies de febre o convalescència. Entusiasmats, vam sotmetre’ns a tots els tràmits feixucs, a la paperassa legal, a una interminable espera.

El nen va resultar ser, per al meu desencís, una nena. Una nena lànguida provinent d’un orfenat de Sant Petersburg, a la qual la Carlota va voler batejar amb el nom de l’àvia Dolors. Que no se’m mal interpreti: passat el desengany inicial, vaig ser un bon pare. I quan la frisança apareixia, em desfogava en la solitud del meu despatx, davant la pantalla de l’ordinador. Només si acompanyava la meva filla a l’escola, o a algun parc infantil, em torturava la presència en carn i ossos d’aquells querubins temptadors.

Immers en una monòtona rutina onanista, vaig veure com s’escolaven els anys i els anhels, fins el dia de la festa d’aniversari. La Lola complia onze anys i va invitar a tota la classe a berenar. Entre els amics de la meva filla vaig descobrir-ne dos: dos àngels purs, incorruptes, preciosos. Provocadors. Amb pretextos puerils vaig conduir-los al dormitori. Quan la Carlota va irrompre, va mirar estupefacta allò que mai abans no havia vist: la meva verga vibrant, porpra, lúbricament desplegada en tota la seva llargària. I va esquivar la mirada, com de petit jo havia fet davant el membre descomunal de l’elefant.

El jutge ha decretat presó preventiva. Els diaris em titllen de monstre, de pervertit. Però jo, en la meva cel·la, cada nit encara somnio amb els àngels.