Metamorfosi

Empar Sàez (UltraViolet)

Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.

Raimon.

Restava immòbil, portava uns minuts absort, mirant la nova casa de parets blanques, aturonada davant el mar. Pensava com havia estat capaç de deixar la ciutat, el seu pis de Diagonal i la xicota, i en la sensació de vertigen que sentia cada vegada que ella li parlava de comprometre’s en la relació. Li havien donat les claus i, engrapades a la mà, li deixaren un senyal enfonsat al palmell. Va obrir la porta, va pujar veloç els esglaons fins al pis de dalt, a les golfes, des d’on la panoràmica de la mar era excelsa. Obrí els batents de fusta del finestró i tornà a sentir la veu que l’havia subjugat, setmanes abans, a les aigües turqueses que ara podia veure des de la finestra estant.

Havia passat la tarda en una cala isolada, estirat a la sorra i banyant-se, gaudint d’una mar asserenada. Aquell dia, però, no va marxar quan la minsa llum agrisava l’aigua. L’encís d’un bany nocturn el va retenir. Dempeus i nu, on trenquen les onades, va mirar la densitat opaca del mar i va endinsar-se, a poc a poc. L’aigua freda, en arribar a les cames vigoroses, i sobretot, en cobrir-li el sexe, li provocà una esgarrifança. No s’aturà; es capbussà tot seguit. Nedava i se sentia lliure com un ocell amb escates. Les poderoses braçades el van portar a l’escull que vorejava la platja. Va ser allà on va escoltar per primera vegada aquella música, o la veu que el traspassà com una llança màgica. Mai no havia sentit res de semblant; només ho podia comparar amb el bel canto de la Reina de la Nit. La música, cada cop més propera, s’apoderava d’ell amb la cadència d’un encanteri poderós. De sobte, a flor d’aigua i arran d’ell, sorgí la silueta d’una dona. Es mostrava nua de cintura cap amunt, notava els seus pits apomats gairebé a frec. Els cabells llargs i daurats li amagaven parcialment el rostre. Amb parsimònia, se’ls endreçà cap enrere, deixant al descobert un semblant juvenil, ters i bell. Ella se li va atansar encara més, rodejant-lo amb els seus braços delicats. Les mans, blanques, lliscaven per l’esquena d’ell, ampla i bruna, fent-lo vibrar en arribar als flancs. Van continuar baixant per les natges, arrodonides, fortes, i per l’entrecuix. La dolçor del moviment encerclant el membre va fer que aquest s’enlairés i s’endurís com un màstil. Entre besades es van atansar a la platja. Porta’m a la sorra, va dir ella. Quan la va tenir en braços, en sortir de l’aigua, va veure com refulgia una llarga cua de peix. Suaument la deixà sobre la sorra, encara tèbia, i allí, estirats, va ser ell qui començà a acariciar-li aquelles mans tan fràgils, la pell salobre del coll, les dues petites ombres dels mugrons. El ritme de la respiració se li havia exaltat; li llepava els pits, tensos, i els magrejava embogint de passió. La mà lliscà per la vall del melic i en arribar a les escates es va aturar, encallada. No paris ara, li digué ella. Ell vacil·là, però finalment continuà davallant per la superfície de nacra, irisada per la claror de la lluna. Sabia que a ella li agradava, i això el feia persistir. Li resseguia les corbes ondulants dels malucs, encisat per la descoberta d’una bellesa mai explorada. Sota les seves mans, i amb aquelles carícies inèdites, va esdevenir la transformació: de primer, la cua es va separar en dos a través d’una membrana central que s’aprimava, fins esvanir-se. Aparegué després l’esbós de dues cames llargues, esveltes i tibants i entre ambdues, una superfície llisa, com la vulva absent d’una nina de plàstic. Ell prosseguia fregant-la amb la mà i aparegueren, es modelaren els llavis molsuts, rosats, i els replecs bategants; un lleu borrissol esclarissat d’adolescent el va coronar. La saba càlida, salada, lubrificava el clot i li mullava la mà. Tot d’una, ella brincà sobre el penis erecte, sobre el gran fal·lus que brillava esplendorós, i amb les cames obertes se sentí travessada, per primer cop. Les mans robustes sobre el cul setinat, alçat, seguien els moviments regulars, lentíssims en el seu inici, escodrinyant el camí. El compàs, entre sospirs, es va accelerar; els moviments frenètics eren el preludi d’un orgasme salvatge. Tremolosos, suats, amarats de goig, van restar enganxats, en un joc humit de llengües.

Van rodolar per la sorra, enjogassats, i en arribar a la llepada traïdora de les onades, sobre el sorramoll, la silueta de dona va desfer el camí que havia emprès. Les escates tornaven a entatxonar la pell mullada dels peus, de les cames i els malucs, i del seu sexe acabat d’estrenar, com si d’una amputació dolorosa es tractés. Ella es planyia, en un lament llastimós, del seu desventurat captiveri dins un cos de sirena. Un terrible desencís s’apoderà de la parella. Les onades se l’enduien mar endins, mentre ell, sol a la platja, li deia que tornaria i que, a la mateixa escullera, l’esperaria totes les nits.