Llépola

Ferran d’Armengol (darkman)

Hay sal sobre los labios. En la lengua,
un resto de naufragios y sirenas,
tal vez algas, y el gusto de los fondos
espumosos y verdes del océano.
El sexo siempre sabe a mar de invierno,
a galernas en medio de la noche.

«Del gusto». Josefa Parra

Asseguts en un bar a la Plaça Vella, la Koika gaudeix d’un tall de gelat, amb aquella sensual manera de llepar que anys enrere s’havia apoderat del meu discerniment. Somriu i em mira, amb els ulls em demana què penso. Prou que ho sap. La trucada d’ahir, diu que la va sorprendre; no m’estranya. Potser sí que són molts, quinze anys sense veure’ns, mai ho he dubtat. Hauríem d’haver tornat de Roma plegats i deixar allí el meu futur de seguretat econòmica que no la va captivar. I em crema encara el record d’aquells dies viscuts a la ciutat eterna. Diuen que l’escenari és dins nostre, i malgrat que en altres cossos havia jugat a oblidar-la, sé que sols cercava reviure aquells dies amb ella, aquell sentiment que avui perdura.

Obro els porticons de la terrassa de l’àtic romà i respiro l’aire de l’albor d’una primavera novella, l’última primavera romana que viurem junts, cosa de la qual encara no som conscients. Retornant al llit, observo aquella silueta nua entre els llençols blancs que, regirats, fan de mal cobrir-la; ensenyant un muscle per aquí, insinuant una sina per enllà. He deixat lleugerament entreoberta la balconada, perquè entri un xic de llum i aquest oratge fresc que revifa l’esperit. M’assec al seu costat, enretiro un tros del llençol, sé que no dorm, però té els ulls clucs, respira tranquil·la, confiada. La corba de les natges enlairades, desafiant la gravetat, es mostra tensa i vellutada al joc de les mans, que acaricien amb suavitat, talment l’assaig d’una dansa per estrenar. Els porus enaltits tornen la pell rugosa pel plaer del contacte. Passo suau el dit pel mig dels dos cims carnosos, tot endinsant-me en la gruta secreta, entrevista i desitjada. Un calfred, la dolça pell es tensa més; em sent, la sento. No trigo a assolir l’amagatall humit. Segueix amb els ulls clucs, però la seva respiració ha canviat, és menys suau que abans, el panteix és més marcat. De cua d’ull observo un rostre de llavis juvenils i curulls de plaer, se’ls mossega amb suavitat, expectant per l’exploració, que no he aturat. Recorro els plecs més superficials del seu sexe, arribo fins al punt que no la deixa indiferent, el seu cos s’estremeix. Faig entrar en joc la llengua, que passeja l’humit tacte per la pell tensa de la natgera, cercant el mateix camí fet pels dits segons abans, ella aguanta l’escomesa de la nova convidada, fent-se de pregar una estona més, però sé que no trigarà a oferir-se, oberta, o es farà sang als llavis.

Comença a bellugar el cos jove, una mà enretira el que queda del llençol, deixant a la vista tota la pell, obre els ulls i somriu, juganera. No he deixat de resseguir-li el cos, ensalivant tot el recorregut que m’ha ofert el sensual moviment, innocent i provocatiu moviment, simple erotisme, desitjable paranoia, voluble frontera física, fràgil i forta. Ella em domina la libido i els estímuls, sap què vull, faig el que vol.

Em mostra el seu sexe, reconec que mai he deixat d’admirar-lo, retallat el serrell del pubis per la voluntat d’un tanga estiuenc, que coneix el neguit de mostrar-se, desafiant. Ara s’exhibeix, vulnerable, i acceptant la meva inspecció. Els dits de les dues mans han entrat en acció, el cos s’arqueja salvatge, i sols se sent una remor, una frisança. Ressegueixo el perfil, ara amunt, ara avall. Pujo fins les sines excitades, tenses, en xarrupo el seu cim rosat, suau, enlairant més el frenesí de la pell tensa. La mà dreta no ha deixat d’explorar la cova humida, l’altra repassa cims turgents, corbes extenses on la vista perd el nord. El melic panteixa dominant el centre gravitacional de la recerca sensual. Comença a balbotejar mots inconnexos. La meva llengua torna a jugar endins la gruta càlida i vulnerable, amb aquell regust salat, de fons marí que retorna al seu punt la meva virilitat, encercolada ara pels àgils dits de la meva deessa estesa. Les remors de tots dos omplen la cambra d’una simfonia d’olors i xiulets xiuxiuejats, d’aroma de mar, de cant de sirenes, quan ella encerta a dir: «suau, ara suau, a poc a poc, suau…». I un murmuri mor en els seus llavis. Aixeca el sexe, enlaira els malucs, altiva, oberta, oferta, demana que no cedeixi en el meu intent de fer-la sentir el clímax desitjat… i arriba, pletòric de líquids barrejats, de crits callats, de mudes remors, d’uns dits que rebreguen amb força i enteniment la meva masculinitat desafiant.

Silenci sobtat, un «gràcies» suau de llavis mossegats, «segueixo jo», diu ella. El sostre de la cambra s’omple de colors que mai havia vist, quan els seus llavis entren en contacte amb el membre enaltit, escometent-lo amb força, amb desig, a plaer. Els ulls tancats, el cos encarcarat, cerco el cel, el tinc a les meves mans, estic a les seves mans.

—Amor meu… —sento que diu— vols una llepada?

Obro els ulls, la Plaça Vella un cop més, els seus llavis d’ara, són com els d’ahir, els de fa quinze anys, a Roma, vull saber més de tot això. Els ulls, la mirada em delaten.

—Al gelat, volia dir… —insisteix ella—, però si has entès una altra cosa… —la veu se li torna càlida, acollidora, una mà s’atansa al meu genoll per sota la taula—, potser que no ho deixem per a més tard…