Suor sintàctica
Raquel Benítez (perunforat)
“F-U-C-K-ME” cridava mentre li
xuclava els llavis,
els dits brunzien afamats i els malucs refutaven
els espasmes. L’hostessa repicà a la porta.
IBE 0241 i altres històries
S’encén la cigarreta mentre els seus ulls esculpeixen una delicada virilitat. Amb cert aire a Humphrey Bogard du un barret Borsalino, una gavardina crua i les sabates enllustrades. S’asseu en una de les cadires de ferro forjat del pati de l’Ateneu amb un manyoc de papers als dits, els regira incessant amb l’habilitat d’un banquet comptant bitllets.
S’aixeca. Falten cinc minuts per a la classe. Un cop dins assenyala amb la mirada una de les taules de l’aula i saluda amb timidesa, alhora pròxim i convençut que la professora s’ha apercebut de la seva presència. L’Eulàlia corregeix amb entusiasme els escrits del seus alumnes, especialment la narrativa descriptiva i captivadora de l’Eduard, l’home de gavardina que li trenca la veu amb una tos nerviosa. Des que el va llistar el dia de la presentació del curs pensa que és irremeiablement interessant, audaç de gest i d’una planta exquisida, semblant a un home dels anys vint, curiós per les lletres i assidu als locals d’erudits de l’època.
Passen cinc minuts de les dotze i els deixebles, tot i continuar atents a la mestria lingüística, s’acomiaden i l’aula es buida. L’Eduard, abans de passar pel llindar de la porta, improvisa un gest temptador, s’aproxima a l’espatlla de l’Eulàlia, trencant distàncies i provocant amb un to de veu ratllat d’erotisme. L’aula bull quelcom intangible, una energia que s’evapora quan les paraules s’acaben de dictar i continuen latents, talment com si les seves mirades les haguessin capturat per seduir-se en la intimitat. Ella reforça l’escot amb feminitat i mou el peu esquerre repicant l’agulla de la sabata. La tos erosiona les seves paraules amb síl·labes. Entretant els comentaris de text s’allunyen del passadís. L’Eduard sempre ha estat un home amb instints de galant i l’Eulàlia té un setè sentit que descriu com «pinzellades d’erotisme que eixuguen el llenç fins a tenir un orgasme filharmònic». Dos rectes convergents que aturen el rellotge esgrogueït de la paret. Amb mútua permissió ell s’asseu a sobre la taula i li posa la mà per sota la faldilla. La mà s’atura fent cercles per sobre la cuixa, l’altra busca la nuca per aproximar-se als llavis de carmí. L’Eulàlia sent com un foc la fibla amb virulència amb l’inici d’unes flames que van cremant les parets còncaves del seu sexe fins les entranyes. Es besen amb passió, queixalant-se els llavis, tornejant la pell amb llepades delitoses. La batzacada d’unes claus que es passegen i s’aproximen a l’aula els atura. L’agulla del rellotge de paret rememora els minuts sense censura. Es troben al carrer i junts s’aproximen al bar més proper. Juguen simultàniament amb la cullereta del cafè, alhora les seves extremitats es busquen entre la proximitat dels dos tamborets de la barra. Un text de gestos els porta fins a un atzucac. Es toquen amb estrofes rítmiques de gemecs desvariats, dibuixant l’espai amb moviments àgils de violència elegant i sediciosa. Rebolquen els caps amb el naufragi de petons sense deriva. Ella dansa per sobre el tacte protuberant que la busca a fuetejades que s’eixamplen i es contrauen. Desitgen fer córrer les lletres que els han dut fins a aquell racó atrinxerat de perversió. Fumegen els esglais d’un «sí» compassat de saliva accelerant el recorregut de pell liquada. Extasiats de plaer es queden abraçats en un gest.
Un gest que s’endurà la corrent de la cantonada quan ell camini cap a la dreta i ella cap a l’esquerra.