Sense calces

Joan Albert Pasqual

—Juguem a imaginar?
—D’acord, digues.
—Imagina, doncs… et podries escórrer només amb un petó?
—No ho sé, si fos molt llarg, molt intens…
—Provem-ho?

El meu amo m’ho va deixar ben clar: sense calces i amb faldilla. El lloc de la trobada seria un vell i decadent cinema especialitzat en cintes pornogràfiques. Un cau fosc i marginal. La perspectiva em feia molta por i, per tant, resultava totalment irresistible. Vaig rellegir el correu electrònic amb cura; havia d’anar a la sessió de tarda, entrar sola a la sala, seure en una butaca de les primeres files i esperar que ell arribés.

El meu amo i jo feia ja més de deu anys que jugàvem. Ell era el que marcava les regles, sempre diferents, sempre emocionants i morboses. Aquell joc constant era un dels secrets en què s’apuntalava la nostra ferma relació de parella. El meu marit i el meu amo, tot i ser la mateixa persona, sempre actuaven com si no sabessin res l’un de l’altre. Jo feia el mateix: com la seva esclava era capaç de qualsevol cosa, com la seva esposa era tímida i m’escandalitzava per tot. Els dos representàvem els nostres papers amb molta seriositat.

En entrar al cinema em va sobtar l’absoluta foscor de la sala. Vaig restar aturada uns minuts, esperant que els meus ulls s’acostumessin a la falta de llum. A la pantalla, dos homes de mitjana edat s’ho muntaven amb una joveneta de mirada perduda i pits immensos. Els exagerats gemecs de la banda sonora, la subtil flaire de desinfectant i les obscures siluetes dels solitaris, que jo imaginava masturbant-se en silenci, tot plegat, m’omplia d’una barreja de por i excitació molt difícil de descriure. Em sentia espantada i enaltida; més viva que mai.

I notava l’aire, espès pel desig, fluint lliurement i entrant per sota les meves faldilles, acaronant-me…

—Que escrius, Jordi? —fa la meva dona entrant a l’estudi sense avisar, espantant-me.

—D’això, un relat eròtic, reina meva —confesso.

—Sí? Deixa-me’l veure —diu mentre s’aboca sobre la pantalla de l’ordinador.

—Encara no està acabat, he intentat fer-lo des del punt de vista d’una dona —intento explicar-li.

La seva cara es va transformant mentre llegeix, de curiositat a sorpresa, de sorpresa a fàstic.

—Ets un porc! —m’etziba amb mala bava—. Quines marranades d’imaginar, ara ja entenc per què no t’agrada fer-ho amb mi. Jo no sóc la teva esclava, oi que no? Jo no et faig coses rares, veritat?

—Nena, és tan sols una historia, fruit de la imaginació —dic intentant justificant-me. Seguint el joc.

—Doncs tens molta imaginació! Trobo que descrius molt bé com és una sala de cinema pornogràfic. Hi vas gaire sovint? —gemega plorosa mentre surt de l’estudi amb un discret cop de porta.

No puc continuar escrivint, se m’ha tallat la inspiració en sec. No ha estat bona idea intentar reviure la tarda al cinema convertint l’experiència en un conte. Ara la meva dona sospita. Potser en fa un gra massa, però ella sap prou bé que em posa a cent veure-la així, escandalitzada i tímida. Magnífica en el seu paper, com sempre. Amb un sospir esborro el relat i, neguitós, obro el correu. He de posar-me en contacte amb la meva esclava.

Tinc una gran idea pel nostre proper joc.