Husbald s’escapa a Guarante

Sergi Elias Bandrés

el nano desgraciat,
ombra de les putes;
un sol camí…
l’ha fet perdre’s en un destí
de mars tòxics,
pobre il·lús…

Se’m va anar acostant amb els ulls ardents, com un ganivet que amenaça, però a poc a poc, i es va deturar a tres metres de mi, jo era a la porta, i ella havia creuat amb els seus ulls verd-punxa l’estança des del llit fins a la distància indicada de mi. Va caure de genolls i es va posar la mà al front. Estava molt malalta. Li queien llàgrimes dels ulls, però no plorava, era una altra cosa. Es va estirar al terra mal enrajolat, i es va començar a despullar lentament, fins que es va quedar amb uns sostenidors blancs una mica estripats que li embolcallaven els seus grans pits, i amb les calces, també blanques i velles. Va treure força d’allà on va poder i es va posar cap per avall, amb una galta al terra fred i brut. Em feia por veure-la.

—Penetra’m.

Llavors sí que em vaig espantar. No ho volia fer, evidentment em contagiaria qualsevol malaltia de transmissió sexual. Com havia anat a parar allà? M’havia escapat de casa. Als meus quinze anys, només podia recordar com la meva mare m’havia estat insultant i pegant des de ben petit, i el meu pare, tan submís a ella, callava, mentre em mirava sempre amb ulls de pena. El meu pare estava molt enamorat de la bruixa de la meva mare. I la meva mare no ho sé, suposo que li agradava tenir algú a qui fotre-li la bronca en qualsevol moment i per qualsevol cosa. Jo havia arribat a planejar matar-la, per fer una vida una mica millor amb el meu pare, però era tota una bogeria.

Jo havia crescut tímid i poruc, a la meva classe tothom es reia de mi i no tenia cap amic. Tampoc estudiava. Em quedava mirant la pissarra o la paret, sense cap mena d’interès. No tenia depressió, però sentia un gran buit pensant en el meu pare i en la soledat, i cada dia era igual. Però m’hi havia acostumat. M’havia escapat feia tres dies a un lloc que sabia que no em trobaria ningú. Al barri de les meuques, que era com li deien al barri de Guarante. Se’m va acudir perquè pensava que algú es podia apiadar de mi i donar-me una feineta de cambrer d’aquells locals funestos, però era infinitament més difícil del que jo havia cregut en un principi. Allò era una màfia, traficaven amb drogues de manera molt professional i a qualsevol que hi treballava, si no li queies bé, et podia fotre un tret al cap. Però les putes m’havien acollit, i em donaven una mica de menjar al migdia i una merda de llit que em recordava la sensació de sempre, a casa meva, però en un lloc diferent. Els paios em miraven malament, mentre que les putes m’oferien droga, que jo mai no vaig acceptar, encara que sí la seva amistat. Mai no parlaven malament de mi, simplement deien que m’estaven preparant; però mai no deien per a què.

L’amo del local on dormia em deixava estar allí només per fotre-se’n de la meva persona i per donar-me cops de sabata a les cames. Era un tio prepotent, i els altres callaven perquè si no hi hauria hagut un daltabaix en el negoci, tot això perquè les meuques estaven a favor meu…

—Penetra’m o no sóc amiga teva, Husbald.

Jo era molt callat i no vaig dir res, però havia de fer alguna cosa per sortir-me’n d’aquella.

—Si em penetres, et donaré esmorzar… —Feia veu de zombie.

Jo seguia allí parat, vaig tancar la porta per mirar d’iniciar una conversa que em salvés. Si no feia alguna cosa, estava completament perdut, perquè tenia molta sort d’haver començat a malviure en aquell antre.

—Per… què?

—Perquè jo t’ho dic, Husbald.

—I no… no podem arreglar-ho… d’una al… tra manera?

—Arreglar el què, vols que et fotin fora?

L’estómac se’m removia i tenia el cos tremolant.

—Tens un condó?

—Sense preservatiu, eh, llest?

—Digue’m… què vols que… que faci jo amb tu?

—Es que no ho has sentit? Treu la polla fora, malparit!

Ho vaig fer. Em vaig sentir molt malament, m’estaven a punt de violar i em van venir nàusees. La tenia petita i amb pocs pèls, no havia crescut prou, i destrempada per la por infernal. Ara aquella habitació amb llums vermelles al terra m’estava anunciant que jo seria un desgraciat, igual o pitjor que ho havia estat tota la vida. Em vaig treure els pantalons, com si fes un gest de poder. Ni m’ho creia, però també em vaig treure els calçotets i la samarreta i les bambes amb forats a la sola que duia. Em vaig quedar amb uns ridículs mitjons marrons que m’anaven grans, i amb el penis trist i penjant, entre els dos collons que em picaven des de feia més d’un dia.

Em vaig posar a sobre seu, estirat… déu meu!, però no se m’empinava.

—Ara et faré una xucladeta, tros d’imbècil.

Molt lentament, amb els ulls enllagrimats, es va incorporar i ens vam quedar en una posició ideal per ella: jo de genolls i ella de quatre potes, amb la llengua que semblava que li anés a caure de la boca, tota bavosa. Però em va fer el millor favor que m’havien fet mai. Va durar cinc minuts i em vaig córrer per primera vegada.