Migranya

Sílvia Armengué i Jorba (crow6)

I m’estripo per dins buscant l’espurna blava,
aquell retall de cel que vaig tenir,
i no hi ha espai pel somni ni l’ultratge.
Cada vespre es torna una cacera, el cant trencat
del llop que ha de morir; aquest amor
de roures vells en lluna plena,
escrit en la zona immòbil de l’oblit.

Es una platja llarga i desvalguda com les dents d’un gos malalt. L’aigua és a tothora grisa, el cel ple de núvols, la calor asfixiant. Ni de nits puc descansar, en aquesta casa de fusta. El vent em provoca mal de cap. El lilà ha florit. Només hi ha un arbust a l’entrada, un lilà immens. Odio el perfum maligne de les seves flors. Odio estar tan sola. Què estic fent, què vull demostrar…? Em va dir, ha estat un plaer, això em va dir el porc després de dos anys d’amor. Un plaer. El puto cínic. La sorra entra a la casa, una sorra molla i grisa, es fica als vasos, a dins del llit. Surto i renego. Bec bastant. A la nit m’entra l’angoixa negra. Llavors bec més, fins que m’adormo. Al matí, els rajos de sol fan brillar una mica l’aigua, l’olor del salnitre m’ofega els narius, volen baixos uns ocells llargs i negres, jo vomito a la platja. A vegades em fico a l’aigua, però en general em passo els dies estirada en una gandula, amb els auriculars, llegint o dormint. De tant en tant passa gent, famílies amb nens, vells que caminen a tota hòstia, nois que fan surf. Ja conec els habitants de les altres cases. Dues dones lesbianes, una pintora, un home alt amb un gos. Gent tranquil·la i solitària. Un vespre, la parella de dones comparteix amb mi un parell de porros i algunes cançons de Fall Out. La pintora és esquerpa i no li agrada ensenyar els seus dibuixos; fa bé, no té talent. L’home del gos invariablement es treu la gorra i l’agita en l’aire quan passa a prop d’on sóc jo.

Avui hi havia un ocellot d’aquests ploriquejant al terra, feia un xivarri espantós, i l’home hi ha anat. M’hi he acostat. El bitxo tenia les potes entortolligades amb fils i porqueria. En Mo l’ha agafat, l’animal cridava com si l’escorxessin, li ha picat al braç, a la cara. El gos l’ensumava. Llavors, l’home li ha agafat el bec amb una mà, amb l’altra s’ha tret el cinturó, i amorosament, no sé dir-ho d’altra manera, li ha lligat les pales amb el cuiro; amb el genoll l’ha mantingut quiet al terra, amb les mans ha desfet el manyoc de fils. Després, l’ha deixat anar. M’ha mirat i ha tombat el cap, no somreia, jo tampoc ho he fet, no li he dit res, me n’he tornat al bungalow, estava esgotada. A la nit he agafat la directa. Migranya, asfíxia, terror, degut al vent i a l’olor dels lilàs. He plorat i cridat. Massa alt, en Mo m’ha sentit. Ha obert la porta, amb timidesa, m’ha preguntat si necessitava ajuda.

Té molts cabells blancs, els ulls junts, el nas massa llarg, sembla un jueu de pell fosca. Sí, li he dit, treu-te el cinturó, lliga’m com has lligat l’ocell. Ell s’ha acostat com un gat. Era un corb de mar, ha dit suaument. Quan s’ha ajupit, li he volgut descordar el cinto, però les mans em tremolaven massa, i ho ha fet ell mateix. M’ha agafat les mans, i amb una dolcesa indescriptible les ha lligades una contra l’altra i al capçal del llit. Després, m’ha aixecat la faldilla, m’ha posat una mà dins les calces, res de jocs, com una pala la seva mà oberta contra la meva vagina molla. Ets bonica, m’ha dit, però no t’estimo, santa paraula, m’he emprenyat com una mona, a banda que estava a cent. M’és igual, li he dit, només vull que em follis, llavors s’ha descordat els pantalons, quan he vist el bony que li creixia sota els calçotets he sentit que la poca sang que tenia a les venes se me n’anava tota a baix, ara se’m tirarà amb això tan gros, oh Déu meu, sí! Però el paio m’ha tocat el ventre, després em passa els dits pel coll, pels pits, i s’incorpora sobre meu per ficar-me l’enorme verga a la boca, a poc a poc, com tement fer-me mal, després accelera el ritme; amb una mà es repenja al capçal, amb l’altra em subjecta el cap contra el seu sexe, jo em moro, la polla entra i surt de la meva boca sense deixar-me fer cap moviment, de plaer i de mal de cap m’hauria mort, però me la fica massa endins, em ve una arcada, llavors em deixa, s’ajeu al meu costat, jo tusso i tusso i li miro el cos, una mica de panxa, la pell dels braços d’home gran, no gaire pèl, un cul eixut. Es queda allà, tocant-me el braç, com una germaneta dels pobres. I ara què? Crido, enutjada per aquell alentiment idiota, perquè té la polla aixecada i dura i a punt de rebentar. «Folla’m, no aguanto més…». Ell va i mou el cap, no, diu, no m’agrada que em manin… Aquí estem doncs, jo histèrica, implorant que se’m folli, sense poder deslligar-me; ell mirant cóm em retorço i crido i gemego i demano… Fins que s’aixeca a sobre meu, calmosament, i em tapa la boca amb la seva, em masega els mugrons sense pietat, el seu sexe venós em colpeja la panxa…

M’arriba de cop l’aroma dels lilàs, m’embriaga.

Dec haver cridat, tinc la roba enganxada a la pell, el sexe tan inflamat que em causa dolor. L’home obre la porta amb timidesa, em pregunta si necessito ajuda.