A tocar del cel

Carme Cabús

Allò s’assemblava massa a l’amor per deixar-ho estar de pressa. I en el plaer espurnejant que vaig sentir per moments, en la solidesa pregona dels meus sentiments, naixia al flanc, d’immediat, el dolor que haguéssim de separar-nos.

Hi havia el teu llit acollidor a tocar de la paret, l’escalfor del radiador bategant, les remors del carrer tranquil, elevat a un quart pis d’un carrer del Born, i a baix, mirant pel balcó, la capçada de les mimoses.

El color de l’habitació era salmó i ocre torrat, amb guspirejos d’or vell, i la làmpada penjada del sostre feia una claror tornassolada sobre el nostre món.

Me’n recordo de tot com si ho pogués tocar, com si encara sentís la teva olor, que desitjava, la sentor de tots dos esbravant-se dels llençols mentre la dolçor del teu cos traspuava al meu costat, estirada al llit després de l’amor, mentre mirava les bigues del sostre, el dibuix del voraviu de cada costat, la biga reparada i nova de fusta nua. Estimava el teu cos que s’oferia, que s’obria a les meves carícies, a la sexualitat com una flor. Hi havia la lluïssor d’una joia preciosa als teus ulls clars, a la teva pell rossa, envermellida després de fer l’amor, una aura de bellesa intacta, nova, acabada de descobrir. I allò era la felicitat, i el temps era com un coixí on descansar confiats.

Aleshores aquella bellesa del món, primera, era escampada per tota l’àmplia cambra, alçats a un quart pis del carrer dels Cotoners, a tocar del cel.

En nosaltres els gestos de l’amor mai no van ser gestos apresos, sinó que eren en si mateixos una total descoberta. El teu cos era tan tendre que em feia plorar. Et circumdava i t’oferia el volum tou dels meus pits perquè en sentissis la seva solidesa, l’obertura pregona del meu sexe perquè sabessis que no podies sotsobrar, malgrat que fos jo qui s’escolava. I amb les meves mans i els meus llavis, i amb la meva darrera força sencera, et mostrava que tu eres l’únic home que volia que se sadollés en mi, que madurés en la meva energia animal, i que, junts, ens convertíssim en una sola volença i anéssim, barrejats com si ens confonguéssim, cap a una mateixa direcció. De tu a mi, de mi a tu, creats per les nostres mans, que sempre tornaven a estrenar-nos.

Ajagut al meu costat, totalment ofert a mi, jo desvelava el camí de la teva iniciació. Et passava dolçament la mà pel pèl del pit, que t’irisava la pell de tot el cos, i els meus llavis es perdien pels racons del teu coll, als llavis entreoberts, on et buscaven conscienciosament la mullena, a les aixelles, amorosides amb la delícia de la teva olor, i per tot arreu on passava, la meva saliva t’hi deixava esteles. Les mans filaven sens parar carícies i tu gemies al pas dels meus dits, imantats de tu mateix, generosos de desig. Jo vessava d’emoció i, amb una frisança continguda feia baixar lentament els llavis i les mans al llarg del teu cos, amb la boca delerosa de cercar-te, i olorava, com si fos una flor oberta, la sentor del teu sexe poderós. Amb una immensa lentitud, n’aprenia amb la llengua la textura i el sabor, i t’hi deixava regalims de saliva i d’escuma d’amor, i la teva incandescència, a poc a poc, s’anava tornant foc viu, tot tu estremit damunt el llit, gemegant de felicitat. Et prenia amb la boca enterament i amb les mans temptejava les zones sensitives del teu cos, i amb la meva profunda libació t’anava extraient la fragilitat més candent. Ofert del tot a mi, del tot al descobert.

El nèctar que sorgia del teu urgent esclat era un do diví, i el teu cor es convertia en un batec que ressonava dins d’una cova fonda, en una cavitat de tu mateix on hagués volgut restar per sempre.

Una mica més tard es cabdellava el fil del temps en la teva suavitat, en les teves mans i la teva dolçor úniques, i tota la cambra era oberta a la meva sensorialitat. Amb la boca em cercaves gemmes i tresors, o et capbussaves intensament dins del meu sexe i al meu cos, i només durant aquell temps amb tu, dens i vertiginós, em sentia protegida.

Començava a estimar-te, i la teva forma esvelta i clara prenia part de mi, i tot el que eres tu m’emocionava amb un sentiment contingut de joia, atenta que no s’obrís el tall del ganivet, que era sempre l’expectativa de la pèrdua.

Ja ho veus, que et volia. Ja ho veus, que el meu amor, per moments, s’arborava, malgrat no vaig dir-t’ho mai.

I en tu cada mirada, cada carícia, cada voluptuositat prenia la forma deliciosa de l’amor, i jo comprenia que, a contracor meu, començaves a estimar-me.

Però només jo sabia que no hi havia cap més fita entre nosaltres que aquella fruïció, només aquell batec furient de vida abans que la meva malaltia, que impertorbable avançava, no em segués de cop del món.

Et vaig dir que marxava i no vaig voler saber la teva reacció. Tant és. Tu has de seguir a la vida per rebre’n tots els dons. A mi el camí se m’acaba, però la joia de tu es multiplica sens fi a la teva cambra, enlairada fins a tocar el cel, del barri del Born.