Maduixes

Joan Albert Pascual Gausachs (sangifetge)

Per més que ho intento, la clau no entra al pany de la porta del meu pis. Per un moment penso que m’he equivocat de joc de claus. Però no. Senzillament, algú ha canviat el pany de casa. Com pot ser? Provo de trucar al timbre i en escoltar un so estrident i esquerdat que no reconec, m’omple una pregona sensació de desassossec.

En entrar a l’ascensor m’ha sorprès un intens i dolcenc olor a maduixes, recordo de sobte. En aquell moment no li he donat importància, ha estat una sensació molt breu, però ara, dret davant la porta tancada, el record d’aquesta olor em fa estremir.

La llum del replà s’apaga amb un «clic» que ressona enmig d’un silenci espès. Gairebé a les fosques avanço enganxat a la paret buscant el botó per poder engegar-la de nou. No és on hauria d’ésser i em costa molt trobar-lo. Respiro quan torna la claror, però al mateix temps me n’adono que aquella llum groguenca no és la que il·lumina normalment el replà del meu pis. De fet, constato amb incredulitat, aquella no és la meva escala.

Com no m’he n’he adonat abans? Sóc despistat i en alguna ocasió he estat a punt d’equivocar-me de cotxe.

Però, d’edifici? Per Déu, si fa deu anys que hi visc!

La pregunta, lògica i esfereïdora, se m’acut de cop, i la realitat comença a esfondrar-se al meu voltant: si m’he equivocat d’edifici, com he pogut doncs, obrir la porta del carrer?

L’olor de maduixes torna sense avisar; dolça, espessa i persistent. Real.

Penso en la noia de la novel·la que estic llegint. Fa coses lletges amb les maduixes. Es una espècie de vídua negra, la noia. Sedueix els homes, els porta a casa seva, els droga i els omple de maduixes fins a ofegar-los. Finalment els deixa madurar en una habitació del seu pis.

El pis d’un edifici vell, amb una escala vella i mal il·luminada.

Intento recordar el camí que he seguit per arribar de la feina fins aquí i no ho aconsegueixo. He anat llegint tota l’estona en «pilot automàtic», com diu la meva dona, fora del món real, completament absort per la història de la novel·la que ara mateix tinc sota el braç. La novel·la de la noia de les maduixes.

He de sortir a l’aire lliure.

No vull ni pensar en tancar-me de nou dins l’ascensor, i per tant començo a baixar per les escales. Amb prou feines puc dominar la por. El llibre em cau i no m’aturo a recollir-lo. Panteixo però, malgrat tot, baixo els esglaons de dos en dos, cada cop més ràpid. Tres pisos més avall veig una cosa al terra, m’aturo i la recullo. Es un llibre igual al que he perdut tres pisos més amunt. El fullejo i trobo la meva signatura manuscrita: és el meu llibre.

Amb imatges de bucles impossibles i de cintes de Moebius, intento racionalitzar aquesta bogeria. A les meves mans, el llibre emet una suau escalfor, com si es tractés d’una criatura orgànica. Empès per un impuls, faig una cosa que no acostumo a fer mai: l’obro per l’última pàgina i començo a llegir el final:

«I, aterrit pel que acabo de llegir, començo a córrer escales avall. Vull sortir al carrer, respirar i riure’m d’aquest malson. No vull que les meves sospites siguin certes, no vull trobar-la. Ensopego i estic a punt de caure. Sense alè, arribo al següent replà i la veig.

És una noia jove, rossa i prima. Bonica fins a fer mal. Porta una vestit de seda porpra que li arriba fins als genolls. Em mira amb uns ulls buits i blaus, absents, mentre em somriu tímidament com demanant perdó. El cor em comença a bategar amb un ritme sec i irregular. Sento la fiblada del pànic. Imagino qui és ella, però em resisteixo a creure-ho.

Com si el soroll dels meus batecs fos la senyal que està esperant, la noia comença a aixecar-se el vestit molt lentament, deixant que li vegi les cuixes primer, el borrissol del pèl púbic desprès i, finalment, el ventre pla i blanquíssim, com de marbre. Una barreja de pànic i excitació animal m’exalta.

I és aleshores quan, sota la malaltissa llum groguenca, sense deixar d’exhibir-se, la noia allarga la mà dreta per oferir-me una maduixa madura, grossa i vermella».

I, aterrit pel que acabo de llegir, començo a córrer escales avall. Vull sortir al carrer, respirar i riure’m d’aquest malson…