La mèdium

Jordi Masó Rahola (Vladimir)

Des de la mort del Miquel, la visitàvem cada setmana. Seiem al voltant de la taula, enmig d’un silenci ominós, i esperàvem que ell es manifestés. La vella restava immòbil uns segons, els ulls tancats, el cos crispat abocat endavant. Després agitava el cap, sorgien uns sons guturals, incomprensibles, i finalment les paraules anaven prenent forma. El primer dia, la Lluïsa va alçar-se: «Es ell, és ell», va murmurar amb veu tremolosa, buscant la meva complicitat, però jo vaig barbotejar sense convicció una afirmació indecisa: em costava reconèixer al meu fill en la veu enrogallada d’aquella senyora decrèpita que parlava movent els llavis com un mal ventríloc. Quan vam sortir, en exposar-li les meves reserves, la Lluïsa em va llançar una mirada furiosa: «Es clar que era ell: la manera de parlar, la cadència de la veu, les expressions que feia servir. Que poc el coneixies!».

Amb tenaç regularitat assistíem a les sessions, esperant esmorteir el dolor de la pèrdua. Però la rutina setmanal, lluny de ser un remei al nostre desencís, va esdevenir un turment quan van començar els retrets: en Miquel expressava sense embuts els ressentiments, odis i rancúnies, i no s’estava de fer-nos culpables de totes les desgràcies i del seu mal final. Més d’un dia, ofesos, marxàvem deixant a la vella tota sola remugant la lletania d’insults.

L’última vegada que vam anar-hi, el cos convuls de la mèdium va enfilar-se a la cadira per anunciar-nos en un rampell extàtic el nom del pare autèntic del Miquel. I assenyalant-me amb un dit tort per l’artrosi, va afegir, amb aquella veu esquerdada: «¿No te n’adones, mitja merda, que tots aquests anys has estat un banyut?». Vaig recordar les llargues absències injustificades de la Lluïsa, les freqüents migranyes, les fragàncies masculines alienes que impregnaven a vegades els seus vestits.

L’endemà vam començar a tramitar la separació.