Sóc un fantasma

Font de Sang

Començaré desvetllant la sorpresa d’aquesta història: sóc un fantasma.

I ara que ja puc estar tranquil, sabent que em llegireu sense buscar errades que em delatin, us explicaré més sobre mi. Bé, més aviat sobre la meva afició per viatjar en tren. Però no és per anar d’un lloc a un altre per visitar nous espais. Més aviat m’agrada seure discretament i observar la gent. Si és en una estació, les prefereixo grans. Barcelona o Madrid són adients. Rius de gent que es dirigeixen cap a un lloc diferent, que s’apressen, que esperen el proper tren llegint el diari o amb un videojoc entre les mans, que escolten música aïllats de tot soroll extern.

Encara que el millor es troba en les estacions, l’opció del vagó del tren és igual de satisfactòria. Aquella noia que llegeix un llibre que l’allunya de la realitat; l’àvia que no pot amb la maleta i és ajudada per un jove atent, d’aquells que ja no abunden; l’home que escridassa algú a través del mòbil; la dona que s’endormisca amb el lleu moviment del vagó… Però us direu que això no és cap novetat, que no us aporto res de nou perquè vosaltres mateixos podeu corroborar tot el que us dic si alceu la vista d’allò que esteu fent i observeu la gent de la mateixa manera que faig jo.

En realitat, només us explico això per presentar-vos el dia d’avui. Un dia gris, plujós, un d’aquells dies en què no es troben ànims enlloc. I jo no en sóc l’excepció, malgrat ser un espectre. Aquest matí tenia fins i tot mandra de deixar el poble i agafar un tren cap a una destinació qualsevol. Però ho he fet i, per acabar-ho d’adobar, el de l’hora punta cap a Barcelona, el tren de les 8:18. Aquell que va atapeït fins a la bandera i puc flairar la gent. Avui, però, s’ha omplert des d’abans del meu poble i no s’ha buidat raonablement fins tres estacions més enllà.

Tot i així, l’he vist distret amb un Cavall Fort. Ros i amb la pell blanca, ha crescut i s’ha engreixat força. Fa goig. La darrera vegada que el vaig veure, abans de morir, feia tres pams menys. Ho podria assegurar. Al primer moment, m’ha sobtat veure’l allà amb la seva mare. Però en treure ella el mòbil de la bossa, un volant amb la capçalera d’un hospital ha aparegut i he pogut comprovar que es tractava d’una revisió ginecològica. Una revisió ordinària? O potser un tràmit necessari per diagnosticar algun tumor? Titlleu-me de macabre, però aquestes coses són rapidíssimes quan us descuideu.

Fins i tot durant la breu conversa, que no he volgut escoltar, el seu posat ha estat en tot moment trist i sense un bri de somriure en aquell rostre. Això encara m’ha deixat més moix. Per voler tenir més dades, que tampoc no tinc ara, perquè no m’és permès tenir cap mena de contacte amb els vius.

Ja he dit que m’ha sobtat veure’l, en un principi, però quan m’he sorprès realment ha estat quan ha alçat els ulls de la seva lectura i, aprofitant que el vagó s’havia buidat en la darrera estació, m’ha mirat fixament. Com si em veiés. Sabreu que els espectres som invisibles. Per això, estava tranquil. En canvi, el nen ha deixat el Cavall Fort i se m’ha acostat, cosa que no ha fet immutar la seva mare. Llavors, palplantat al meu davant i amb la veu més dolça que hagi pogut escoltar mai de la seva boca, m’ha preguntat:

—Tu ets el pare, oi?