Altra vida

Sílvia Armangué Jorba (allan lee)

A foster

Altra vida és aquesta. Tal vegada no vida siga. Puc no pas empassar menges d’aroma, puc no pas descansar al llit tou, no pas sento dintre meu altra cosa que aquest cruixir que no és mal sinó el buit i la boira dels dies que puc recordar vagava desolat per indrets de penombra, abans d’ella trobar-me. Al costat d’ella m’assec i tocar-la amb el meu alè vull, tocar-li les mans i seva escalfor tornar a sentir-la. Debades ella s’ajup sobre les flors que estima, debades camina amb pas de dansaire poquet beguda pel camí de terra que travessa el jardinet. Els seus cabells duu el vent per allà on vol el vent i no ella. Ulls de nina d’aigua miren enllà de mi, de mi que tant volia, de mi que m’ha perdut tal volta de mi seu seu jo era. Altra vida seguirà sense mi i el meu dintre fa un plany de trencar ossos, de mal somort com corda estrebada al pit com manyoc de neu entaforada a la boca com llarg lament de carn esqueixada. De mi lluny a la cuina feineja de mi lluny s’adorm al balancí. Meva estimada meva ulls de nina mans de música sobre el piano estimada meva jo no puc estar no puc estar no lluny del costat d’ella on jo aniria pels camins de l’incertesa…? A fora ella seu al banc de fusta gravada de seus i meus senyals, les marques de tardes nostres d’alenar junts a fora espera qui sap què espera potser altra amor que jo no siga, altra dolç amor si m’ha oblidat. I vida tal aquesta que jo visc vida no és pas més vida si jo no puc tocar-la més. I la veig i la sento i la seva veu passa sobre mi i em travessa com abans solia, però no puc tocar-la i ella no em pot tocar i tal volta vulgui oblidar-me i oblidar que jo per ella vaig viure. I la veig dreta al costat dels geranis vermells i estirada tendrament al llit. I l’olor de l’absència seva trenca em la pell meva que l’enyora.

Des que va morir la tieta, he tingut una feinada. Vivia sola en aquesta casa grandiosa plena de mobles vells i de records. Ara, ja no són records de res; jo no l’havia vista des de fa molts anys, i les seves coses em són alienes. He vingut des de Barcelona per fer-me càrrec de l’herència. Potser em quedaré alguns llibres i alguna cosa seva, però vull vendre la casa i desfer-me de tot l’altre. El més difícil serà decidir què faig amb el gat. No me’l puc endur, perquè la Gina té al·lèrgia al pèl dels animals. Tampoc és que m’agradi gaire, el bitxo. Es vell, de color gris, molt gros. En aquests tres dies que fa que sóc aquí, no ha menjat res, i em sembla que ni dorm; s’ha passat les hores d’una banda a l’altra, miolant de tant en tant. A vegades me’l trobo en una habitació, mirant fixament en algun punt, com si veiés alguna cosa que jo no veig. Suposo que ja ho fan, els gats, però avui m’ha fet venir calfreds; estava dret davant la finestra mirant a fora, a on hi ha el banc de fusta; més de mitja hora s’ha estat allà, fent «ruuuuu», i no s’ha mogut ni quan m’he posat a cridar-lo. Aquest vespre sembla més fotut. Gira el cap quan li apropo l’aigua, no vol beure. Havia sentit dir que, a vegades, els animals es deixen morir quan mor el seu amo, però sempre havia pensat que era una exageració. Pobre animal. I pobra tieta. Tot plegat em té trista… tinc ganes d’acabar i tornar a casa…

I ara sé en quests moments de tenebra a qui espera a qui espera a mi espera a mi estimada meva jo estimat seu a mi esperava marxar no volia sense jo marxar sense mi marxar i ara la fosca ja no fa por em.