Deliri

Lluís Servé Galan (desideri)

dormo somnio et somnio et veig virginal la bugada en el riu clar de la vida els genolls besant la terra i que el teu ventre pot acollir el fill d’un déu nom de mar de sal de llum solar nom de puresa de bellesa de vidre trencadís però transparent colom blanc de la pau i de l’esperança de la llavor del futur de la collita del blat espiga daurada que recorda la lluïssor dels teus ulls la pell tendra i fidel als capcirons dels meus dits en acariciar-la amèlia alliberada amélie empresonada en els teus propis somnis com els meus somnis entrelliguen la vivència l’experiència i la imaginació t’enyoro germana de marta d’anna d’elisabet Alba mariana paula clàudia tots els noms que estimo els tens i els reculls dins teu t’enyoro filla de la meva sang néta dels meus batecs besnéta de les meves paraules mortals i immortals si les pronuncies tu t’enyoro i em sento sol fràgil com la brisa que frega l’aigua i forma els núvols els teus núvols junt amb el sol res no és com el sol quan et comparo amb ell el guanyes em renyes renills dels cavalls d’hèlios convertit en faetont no poder controlar l’embestida salvatge dels animals pluja que cau que mulla i xopa la terra cremada estimada llepada pel sol i pels teus peus contracorrent m’enamora lluitar contra el vent contra el lament i el turment que és tempesta i temporal mal i record m’agrada lluitar contra l’oblit i la mort heroi antic rendit al preciós cos teu blanca verge per al meu màrtir viure martelleig que somriu al piano de cua dels pensaments en corrua que no m’abandonen martiri marí verí cast en el nefast deliri del lliri ajagut per la sequera mancat d’aigua de carícies de mirades de besades de tu alba iulia construïda dins meu edificada entre versos de goytisolo melangia paraules resignades malenconia infantesa perduda Alba perduda definitivament potser? la temptació tempta el dèbil origen humà carn en el divendres sant de la meva esperança d’un nou crepuscle acabat peces del despedaçat gerro la desferra de mustigades flors de rams arraïmats per a aromatitzar la teva presència l’aroma ara absent com tu pètals de l’oblit plàteres de banquets ja celebrats i clausurats claus de la presó on sóc presoner clavicordi oblidat en la fragmentació de l’orquestra simfonia del present silenci polifonia cacofònica en els güells dels ramats de cacus hèracles els allibera però no ho fa amb mi no sóc be només un dèbil home sol gelós del gel que pot arrapar-se a les geleres del país del teu record condemnat a galeres a remar fins a la fi de la condemna a bramar contra la mar i la cadena indemne als meus crits i sense clemència torno a florència marbres i teles d’ensomni d’encanteri músiques gregues vent de l’olimp per a obrir-me les parpelles per a descloure’m els ulls davant de la bellesa creada per l’home per a que el meu tacte veneri la suavitat de la creació de la dona de la mare el seu ventre és plenitud i amplitud pleniluni d’ambre i de nacre sacre altar on he sacrificat i abocat el meu cor i la meva sang per a obtenir el favor de la deessa divina que et contempla i t’assisteix hollow buit vide la veu sospira paraules sense força ja hollow repeteix la veu m’adjectivitza l’ànima? enyor absència dolor tu jo confusió sofrença tu només tu Alba paraules que repeteixo fins a la fi de la foscor fins a fruir de la felicitat en somnis també sofreixo temo la nit per això claustrofòbia per l’aire lliure agorafòbia pels espais tancats tot en mi és contradicció fred i calor m’estiren cap a regnes perduts fa temps cap a espectrals indrets onírics dalípinta teles de nou en el meu pensament pinta i dibuixa garbuix d’esbossos per als meus somnis gales en balls de màscares ballen les ombres al meu voltant damunt del paviment entre tessel·les que bateguen antiguitat mosaics oblidats renascuts tan de bo fossis aquí retorn de les paraules diferent veu les recorda reminiscència de la memòria astronauta en el cosmos de les teves galàxies bateig ateu de noms rosari d’estels que marquen la via cap al univers privat on nedo cap a l’oceà on respiro gasos nobles i escuma d’estels innombrats innombrables indesxifrables idèntics com satèl·lits que s’eclipsen en la meva presència l’oceà m’empara i m’ofega asfíxia desitjada potser? l’àngel canta cançons medievals en naus espacials futuristes el capvespre somniat per al nostre retrobament vingut amb l’oneig batiscaf per arribar a les profunditats marines semblants a la immensitat de l’univers estels constel·lacions infinit vesta per a vestir l’ànima de la ingravidesa i de l’absència d’oxigen a l’exterior de la nostra atmosfera respirable retalls que es barregen amb la seda del piano i el paper de vidre de la guitarra somnio dormo escolto els sons de tot el que m’envolta.

Fa un mes que ella l’observa, en silenci, enmig d’aquest deliri de malsons i visions, records i retalls de vivències passades. I es repeteix, nit rere nit, aquesta lletania de paraules inconnexes barrejades dins del seu cervell. També fa un mes que erra per aquesta cambra, lligada a l’home que l’ha sabuda estimar i comprendre més que el seu propi marit. Sabia que el suïcidi la condemnaria al vagareig etern. Com amenaçava la seva doctrina catòlica. Però, malgrat tot, va fer-ho. Quan només hi ha una sortida del laberint, no es pot triar cap altre camí. Per això, seguirà vetllant-lo en el son perquè està en deute amb ell. Per haver-li fet descobrir l’amor per primera vegada.

Fa un mes que ell té aquests malsons perquè, sense saber-ho, també està lligat a ella. Fins a l’eternitat. Arriba l’alba mentre l’alba abandona el dormitori. Només per unes hores.