Influències

Enric Roca Perich (copèrnic)

M’aturo després d’una coma i el cursor m’interroga parpellejant, burleta, sobre el motiu de la interrupció. No ha estat un dubte lingüístic, ni un dilema sobre l’adjectiu que li escau millor a un substantiu, no. El que m’ha fet tallar el curs de la narració ha estat l’insòlit de la situació: porto cinc pàgines i mitja escrivint sense parar, sense cap vacil·lació, estirant ininterrompudament el fil d’un cabdell del qual no en conec la grandària. Els meus textos són habitualment curts: articles, algun relat, algun conte molt de tant en tant. Em paro constantment per ordenar idees, buscar sinònims, recuperar mentalment el curs d’una història, però aquest devessall de frases encadenades, la fluència de la història que estic explicant, el tecleig frenètic al qual m’he lliurat des de fa gairebé una hora m’ha sorprès per inhabitual.

Imprimeixo el text i el començo a llegir. Està ple de faltes ortogràfiques i de picament però per sobre d’aquests petits entrebancs descobreixo una història sòlida, amb un llenguatge directe, planer, no exempt de lirisme en algun passatge. La narració és fluïda, accelerada, viva. La lectura esdevé fàcil, amena, continuada. Les descripcions són acurades, detallistes, sense que aquest fet provoqui una pèrdua de ritme en la narració. El vocabulari és ric, les adjectivacions adequades, les comparacions escaients. La trama és plena d’interrogants, misteris, codis per desxifrar. Tot són insinuacions, referències a llocs o persones que no han aparegut encara en escena. Sobre la història flota un halo d’intriga que provoca en el lector un desig irrefrenable de saber més.

Tinc la idea en el cap i podria estar escrivint hores i hores sense parar, si les circumstàncies m’ho permetessin. Però sento el regust de la sospita i tot d’una em trobo rememorant el dia en el que, amb la meva dona, varem veure aquest àtic. Les golfes eren ideals per a escriure amb tota la tranquil·litat del món, amb la finestra obrint-se a l’extensa panoràmica dels teulats de la ciutat, la devesa, Montjuïc, les cúpules de Sant Feliu i la catedral. I em ve a la memòria aquella trobada casual amb una veïna del meu replà, antiga propietària del solar sobre el que s’aixeca l’edifici, que em va comentar que, en aquell lloc, havia existit la casa d’un famós escriptor gironí, traspassat feia una colla d’anys. Recordo quan varem posar un envà a les golfes per guardar les andròmines i els malendreços a la part més baixa de l’habitació. Al cap de poc, a les nits, mentre escrivia, vaig començar a sentir sorolls provinents d’aquell indret, que vaig atribuir, en aquell moment, a la dilatació de les plaques de fusta del parquet.

Son tres quarts de dotze de la nit. La meva dona dorm a baix amb el televisor encès, esgotada després d’una dura jornada. Tot i que la calefacció està engegada, la pantalla de l’ordinador ha començat a entelar-se, com si la temperatura hagués baixat sobtadament. Un calfred em recorre l’espinada mentre em pregunto si aquest text l’he escrit jo realment. Tinc por de mirar enrere i trobar… la resposta.