Vivíssim

Mariona Lorente i Pla (gypsy)

I encara et sento les passes de tant en tant. Em giro per retrobar el teu esguard rialler i tant sols hi veig un buit immens que no abasta la teva figura. Un cop, un esglai sobtat del destí que em posa paranys i m’atrapa en el record vivíssim de qui vas ésser.

No sé si encara ets, sense cos físic sinó com l’èter literari que deien que restava d’aquells que ja havien mort. O com un bocí més de l’energia global de l’univers que amara totes les partícules animades o sense alè —com les pedres— que també són, malgrat no tinguin cor que els bategui. O potser sí que poden sentir la brisa suau després de la tempesta, la pluja que cau a raig sense demanar avinença i les veus dels vius quan s’acosten a la natura primera, allà on rauen les raons de la vida o d’allò desconegut que ens pertany, malgrat la seva insignificança.

I et percebo a prop, vigilant, atent; a recer d’aquells que tant t’han estimat els desitjos i el temperament soberg que et vessava enfora i niava en tots aquells que t’ensopegaven. Vas deixar un rastre invisible en molts de nosaltres. Ara, seguim el rastre com desvalguts de tu, però el reprendrem, doncs hem de traçar el camí que algú ens va ofrenar sense demanar-ho.

Aquest cop costarà. Sempre costa. Aquesta cursa d’obstacles, de vegades perd tots els sentits que varem imaginar per no afligir-nos. I ara, un sotrac sec i fort, sense beina protectora de tendreses. Servarem intacte el brot de bellesa sorgit en cada gest, en cada mirada que embolcalla el teu silenci cridat endins, introspectiu, minvat del temps dels bullicis. I sentirem quelcom en l’emoció figurada, que ni tant sols sabem certa, ni cert deu ser el que sentim ni el que som. Però, això ja no importa.

Vull cridar el teu nom a la vora d’un riu amb molts arbres a prop, dins la solitud feréstega que basteix el nostre respirar. I sé del cert que em donaràs la mà i em duràs molt lluny, allà on no hi ha desencisos ni absències perpètues, només un xiuxiueig somort que ens retornarà la vida.