Destinació
Empar Sàez
Surto de l’Hospital, tard, com sempre. Avui ha estat un dia dur, el Federico ha mort, sense avisar, quan tot indicava que estava millorant. Fa un vent fred de mil dimonis i camino cap a l’estació.
Em creuo amb un home que em saluda com si em conegués, enlaira lleument la mà en un gest amable. Jo no recordo qui és, però el saludo també; no m’aturo. Deu ser un pacient, bo i que normalment els reconec, encara que el nom no em surti de primeres. Continuo caminat i tot just quan arribo a les escales de l’estació un altre home em saluda efusivament. Em diu pel nom, em pregunta per la família i jo, astorada, només encerto a contestar amb monosíl·labs i somric. Quin tràngol; al final li he dit que tenia pressa, que perdia el tren i m’he escapolit. Afortunadament a l’andana no hi ha ningú. Acaba de marxar el tren, penso.
Un dia ben estrany. Obro el llibre, però no puc llegir. Ja el sento, és curiós que passin tan freqüentment. Quan para m’adono amb sorpresa que va ple de gom a gom; mai l’havia vist tan atapeït. Vacil·lo davant la porta que s’obre i decideixo no entrar, esperaré al següent. Un braç m’agafa fort i em tiba endins. La calor és asfixiant, gairebé no puc respirar; no em puc moure. Els que tinc a la vora em parlen com si em coneguessin bé. Algú inclús m’ha preguntat si continuo escrivint. Estic aterrida, no puc reaccionar, ni parlar. Començo a suar, em sorprèn l’olor asèptica dins el vagó, gens apropiada per la gentada i la xafogor de l’ambient. Intento obrir-me pas entre la gent i anar a l’altre vagó. Són agradables i em deixen passar. No sé si millorarà la situació en el següent, potser no va tan carregat.
En obrir la porta una fetor a misèria em colpeja. Faig una passa enrere, em venen basques, és absolutament insuportable. Tot i així, respiro profundament i hi entro. El que veig no pot ser més desolador. No hi ha seients; la gent, amuntegada, s’asseu al terra. Els cossos es balancegen, s’aguanten entre ells, els rostres demacrats, pàl·lids amb els ulls ennegrits, enfonsats. Estic paralitzada, em fan figa les cames i repenjada en la paret començo a lliscar fins a seure. Ara tremolo de por, de dolor, de fred. Tinc davant dos nens tan dèbils que no poden mantenir els ulls oberts. La mare els acarona i ara em mira. Ningú no parla. Ningú no em coneix. No puc suportar la seva mirada, infinitament trista, abandonada a la dissort.
No l’he poguda fer, no he obert la boca, però la pregunta ha sortit, no sé com.
—On va aquest tren?
Ara ressona llunyana, mastegada dins l’espai, ofegada en un plor, amb alè de mort.