El Mas del Jutge

Francesc Arnau Chinchilla (F. Arnau)

Recordant el meu oncle Paco «El Foguer»

La meua feina d’Arquitecte Municipal de Beniatrol em va dur, fa uns quants dies, a estudiar el projecte de rehabilitació d’una masia adquirida per l’Ajuntament en la zona del Pou de Sant Joan, que tothom al poble anomena el «Mas dels Fantasmes». En arribar al lloc em vaig trobar amb el «Panollo», el llaurador que havia treballat els darrers anys les terres del mas, després de que faltés el seu cosí «Cameta» vint anys enrere. El «Panollo» em va contar amb la seua veu nasal i «carajillera», la història de l’antic propietari del Mas del Jutge, que és el seu veritable nom.

El llicenciat en Josep Coromines i Bru era un dels principals components de la Judicatura, en temps de la II República. Era blasquista, i no combregava amb les tesis marxistes. Quan el Front Popular va guanyar per majoria les eleccions del 36, va dimitir del seu càrrec, aprofitant que ja estava en edat de jubilar-se, i es va instal·lar al Mas de la família, ben a prop de València i, per tant, aïllat de la política del cap i casal. Allí va romandre, sense cap ensurt, tots els anys que va durar la Guerra Civil, sense que en cap ocasió fóra molestat pels milicians.

Tanmateix, al dia següent d’acabar-se la Guerra, un escamot de falangistes, amb les camises blaves i lluents (molts d’ells eren antics pistolers de la FAI), acompanyats de guàrdies civils amb uniformes d’un verd novíssim (alguns d’ells havien estat fins la setmana anterior membres de la Guàrdia d’Assalt), es varen presentar al Mas del Jutge. Com era nit fosca, encengueren uns brandons al llindar del Mas, per on portaren a tots els membres de la família Coromines (el matrimoni i tres fills) cap el frontó, que estava a la dreta de l’edifici principal. Allí van procedir al seu afusellament, sense dir-los ni pruna. Des d’aquella data fatídica, el Mas del Jutge va romandre deshabitat, fins enguany, que va ser adquirit per l’Ajuntament per a ser reconvertit en un Taller-Escola.

En la primavera de les nostres vides, anàvem molts dies de l’estiu al Pou de Sant Joan. El pare del Vicent era l’encarregat de moure el motor del pou, i també d’anar obrint les boqueres per encaminar l’aigua cap els horts dels regants que havien demanat la tanda corresponent. Els camps que gaudien d’aquella abundància d’una aigua tan pura i cristal·lina, com ja no es veurà mai més, eren com una catifa de tarongers de diverses classes, saltironats per alguns bancals de fruiters (prunes, bresquilles i albercocs). També hi havia, a la vora dels camins polsosos, unes poques masies ancestrals, a més de les casetes dels menestrals del poble, on pujaven a l’Octubre per a caçar pardalets de cant, amb les arts de l’enfilat i el visc. Darrerament, també havien proliferat alguns xalets dels nous rics, amb piscina, frontó i jardí.

Els amics, amb el Vicent de guia, anàvem a prendre el bany a una bassa de rec, que no estava ni lluïda, on ens fèiem els dits de les mans i dels peus, tots plens de matadures que curàvem amb mercromina per que no s’endenyaren. Però totes aquestes circumstàncies, eren com fum de boja, doncs allí gaudíem del que no teníem al poble, a més de la llibertat i de la total i absoluta mancança de disciplina, quelcom que no es podia pagar amb diners en aquells temps tan grisos del franquisme. Recorde que els primers dies, de tant de sol, se’ns feia tota la pell de l’esquena a banderetes, com les creïlles al forn. En arribar a les nostres cases, les mares ens posaven draps de cotó amarats amb vinagre, que apaivagaven la coentor de les cremades.

Algunes nits s’acomboiàvem uns quants amics, i ens quedàvem a dormir al recinte del pou, un edifici ampli de sostre altíssim, que tenia enmig, rodejat per una gàbia metàl·lica, un motor gegantí que semblava d’un transatlàntic. Com de nit estava aturat normalment, podíem escoltar el xiuxiueig de l’aigua del riu subterrani que, segons el pare del Vicent, brollava de ben lluny, a les muntanyes del ponent, en terres castellanes, i anava a morir a la mar, com els rius d’arran de terra.

De vegades, algunes nits amb el vist-i-plau del pouer, agafàvem el rifle d’aire comprimit, i s’endinsàvem per la foscúria d’aquells camins a la recerca de les pinedes on dormien els pardalets. Amb llanternes els encegàvem i els matàvem, amb tota la indiferència amb la que maten els adolescents. A l’endemà, el pare del Vicent ens guisava els teuladins fregits amb allets per esmorzar, i aquella carn eixuta ens semblava un autèntic festí, en uns temps de carències com aquells.

De les nostres trapelleries nocturnes, recorde que en certa ocasió s’apropàrem al Mas del Jutge, on veiérem bocabadats una processó de lluminàries, com si de sobte, tota la família haguessen eixit a passejar fins el llindar de l’edifici. A la vora de les palmeres, que hi havia al camí d’accés, s’albiraven dues fileres de torxes i les seues flames tremolaven a mercè del vent. Fins i tot, ens va semblar un rebombori com de trets de fusell i fugírem espaordits. Per aquelles contrades, una mica allunyades del pou, ja no tornàrem mai més.

A l’endemà li ho comentàrem al pare del Vicent, mentre ens fregia unes llonganisses i unes tallades de «carnsalà» a la paella. Recorde, encara avui les seues respostes i, encara que visqués més de cent anys, mai no les oblidaré:

—No feu cas xiquets! Allò és el Mas dels Fantasmes. Ja m’ho va dir «Cameta», que algunes nits van amb llanternes a fer caragols, o… veges tu a què?

Nosaltres li diguérem:

—Ja, però i els trets, senyor Vicent?

Ell ens va mirar de fit a fit, es va passar els dits pel seu bigoti i va dir:

—El mateix van a l’encesa, com vosaltres… I és que aquesta gent de València és tan rara… Amb raó els diuen els fantasmes!