La casa del bosc
Jeremias Soler (Helènic Glauc)
Quan tenia deu anys passava les nits sol a la casa del bosc. El meu pare treballava a la llinera fins a l’alba. La meva mare era morta, i no hi havia al món ningú més a qui se li acudís que pagava la pena de viure al meu costat. Em recordo com un infant de pell pàl·lida, amb els cabells negres com el sutge, i la roba fosca i endolada pels protocols de l’època, en què una orfenesa prematura obligava la vida a sotmetre’s a l’estètica de la tristor. I la casa del bosc, a les nits sense lluna, ran de la tanca del cementiri dels rics, es convertia en una caixa de sons fantasmals que em feien gemegar de por. Era en aquestes circumstàncies que arribaven les passes. I sempre arribaven. Jo passava les hores amagat sota els llençols, entaforat dins d’una camisa de dormir negra, de dol, del segle XIX, intentant de no sentir les trepitjades de qui fos que pujava les escales de fusta. No podia ser ningú, car jo estava sol; però algú les pujava. Les pujava a poc a poc, com si pretengués sorprendre’m. I jo tenia tanta por, que tremolava com si tingués febre. Minuts després, gosava sortir del llit, i malgrat la basarda no podia evitar d’atansar-me a les escales. I fins i tot les baixava per a assegurar-me que tot havia estat només fruit de la meva imaginació.
Un dia, però, vaig arribar fins a baix, fins al menjador, i el vaig veure. Un ésser decrèpit, vell i arrugat com una pansa, vestit amb un tern fosc, escrivia, assegut a la taula, i em mirava amb cara d’horror, com si estigués contemplant una aparició. De l’ensurt, vaig ensopegar i vaig caure rodolant pels últims graons. Ell es va aixecar, envoltat en una mena d’aura blanca, i es féu enrere com si jo fos un monstre, com si també em tingués por. Aleshores va treure, no sé d’un, una creu de ferro, gran com una espasa, i es llançà contra mi intentant de clavar-me-la. Esverat i atordit, el vaig empentar com vaig poder. Va caure a terra, i es clavà la creu a la gola. Borbolls de sang formaren un bassal sinistre al sòl del menjador. I ell, i la sang, i les convulsions del seu pit morint-se, van desaparèixer com si mai no haguessin existit.
D’aquell moment ençà, m’he passat la vida investigant fenòmens fantasmals, manifestacions d’esperits, presències malèfiques dins la buidor de les cases antigues. I ara mateix em trobo una altra vegada a la casa del bosc, assegut a la taula on aquella nit va seure l’espectre, al racó dels terrors de la meva infantesa, vora el cementiri dels potentats del país. Es de nit i no hi ha lluna. M’he fet gran, i em fa l’efecte que no tinc aquella por de quan era una criatura. Bo i tot, la casa continua sent una caixa de sons: l’udol del vent, el crit d’alguna òliba, corredisses estranyes al pis de dalt, cruiximents a la fusta, i sens dubte un gemec; un gemec que ve de dalt.
Pujo les escales a poc a poc, i m’adono que no és pas veritat que la por se m’hagi esvaït amb els anys, perquè es fa evident que algú gemega; i que aquest algú de tant en tant corre d’una punta a l’altra de la cambra.
El sento saltar i el terra tremola. I a banda de mi no hi pot haver ningú més en aquesta casa, perquè resta tancada amb pany i clau dia i nit, i fa tres dies que sóc aquí, a un munt de quilòmetres del poble més proper. I a ple dia, n’he escrutat tots els racons, els espais més amagats, i no hi he vist ningú; ni signes que ningú hi hagi viscut al llarg dels últims seixanta anys.
De cop i volta, torna el silenci; i una brisa gèlida em travessa els ossos i em posa la pell de gallina. Torno a baixar les escales. Torno a asseure’m a la taula del menjador. Em poso a escriure tot el que m’està passant i intento d’asserenar-me. I és en aquest moment que el sento baixar per les escales. Algú davalla a poc a poc vers l’estança on m’estic. I quan per fi veig qui és, romanc esglaiat, sense capacitat de reaccionar. Ell també s’espanta, i de la impressió cau a terra i rodola. Es un infant, va vestit de negre, de dol, i està molt espantat. Té la pell blanca com el marbre, i sé que sóc jo, o que era jo quan era criatura; no entenc res. Sento tanta por que de primeres reculo i em recolzo contra la paret del darrere. De seguida m’adono que haig de seguir el protocol, el ritus que he estudiat durant tants anys, el diable pot agafar qualsevol forma i no s’hi val entendrir-se. Agafo la creu d’argent que reposa damunt la taula i m’aboco a ell amb la idea de clavar-l’hi a la panxa. Estic tan espantat que ensopego i la creu se’m clava al coll. Sento com la meva sang surt a borbolls. Perdo els sentits.
Obro els ulls, i em trobo a l’habitació de la casa del bosc. Em descobreixo amb mans d’infant. M’atanso al mirall de paret, el de fusta roja amb sanefes gòtiques. Porto una camisa de dormir negra del segle XIX. Tinc deu anys i sento passes. Algú puja per les escales. Corro a amagar-me dins del llit. Gemego, no ho puc evitar, ni tan sols no puc pensar. Les passes s’acosten. Tanco els ulls. Em tapo les orelles i aguanto la respiració. Les passes s’acosten cada vegada més i més.