El contacte

Sergi Yagüe Garcia

EXTRACTE TRANSCRIT DE L’ENREGISTRAMENT NÚMERO 23, HORA TERCERA. BARCELONA, 26 DE MARÇ DE 2008. INVESTIGADOR AL CÀRREC: FRANCESC. S. TAMARIU.

AUXILIARS: LAURA SANZ ROCA (SENSITIVA) I LLUÍS MANSO PIGEM (TÈCNIC)

Notes prèvies a la transcripció:

Acudim a un pis de Barcelona per comprovar l’existència de possibles fenòmens «poltergeist». Segons els veïns, elpis, buit des de fa més de tres anys, és una font de sorolls estranys, veus llastimoses, esclats de llum i altres manifestacions. Han avisat la Guàrdia Urbana i la Policia Local, però els membres de les forces de seguretat no han observat indicis d’ocupació ni d’activitats il·lícites. El màxim que han pogut fer ha estat renovar els precintes que en el seu dia van posar els Mossos d’Esquadra, després del cas de violència domèstica que va acabar amb la mort del matrimoni i les dues filles petites de la parella.

El president de la comunitat de veïns ens ha deixat la clau. Té encomanada la desagradable tasca d’ensenyar el pis als pocs inversors que ara mateix s’atreveixen aposar els seus diners en el malmès sector de l’habitatge. La família que hi morí estava de lloguer, i el propietari es vol desfer del pis i confia en el president plenament. Ell és qui ens ha cridat.

Només arribar al replà de l’escala, Laura Sanz, la nostra sensitiva, comença a trobar-se malament. Diu que sent el dolor i la ràbia. Plora i gruny com un animal. S’aferra el ventre, es mira les mans i ens les mostra. Són netes, però ella ens pregunta si no veiem la sang. Continua plorant.

Entrem alpis. És antic, està brut i l’aire al seu interior està enrarit. Hi ha quatre mobles vells escampats per les diferents sales que, més que omplir l’espai, el fan semblar més buit. Laura Sanz va tocant les parets. Hi recolza la galta i els palmells de les mans i plora. De tant en tant crida. Quan obrim la porta de la cuina, un calendari del 2004 que hi havia penjat a la paret del davant surt volant cap a nosaltres. La bombona de butà s’aguanta, capgirada, sobre els fogons de la cuina, com una persona que estigués fent la vertical. Fa un fred glacial, tan intens que la nevera, tot i que està endollada i el subministrament elèctric no s’ha interromput, no funciona; el seu motor s’atura perquè fa més fred a fora, alpis, que al seu interior.

Lluïs Manso distribueix enregistradores de cinta per tota la casa. També col·loca càmeres amb filtres infrarojos, connectades a detectors de moviment. A la desballestada taula del menjador, planta el centre de control, amb l’ordinador portàtil, les enregistradores digitals, els micròfons i els monitors de seguiment. Mentre ho fa em comenta que, al dormitori del matrimoni, hi ha hagut un moment en què li ha semblat veure una figura que deformava els llençols del llit, però que uns segons després ja no hi havia res. Quan ha acabat de dir això, l’aigua de la dutxa de la cambra de bany principal ha començat a caure rabiosament i hem sentit el crit de Laura Sanz. Hi anem corrent i ens trobem la sensitiva sota l’aigua bullent de la dutxa, amb la pell enrogida i la roba xopa, plorant mentre suplica: No m’ho facis més, papa! No m’ho facis més!…

Durant una setmana enregistrem en àudio i vídeo les vint-i-quatre hores del dia, i fem tres intents de contacte repartits entre el matí, la tarda i el vespre. Les càmeres detecten evidents fenòmens paranormals i de poltergeist, com ara quadres volant, rellotges amb les busques girant en sentit contrari, llums que s’obren i es tanquen, cops i cruixits que, en determinats moments, podrien confondre’s pels laments de veus humanes. No s’enregistren psicofonies ni s’estableix contacte fins al vuitè dia, a l’intent de contacte de la tarda, a la tercera hora. Es tracta d’un sistema a cegues. Es connecten les enregistradores i la sensitiva realitza un seguit de preguntes, entre les quals deixa un interval de temps per si es capta alguna resposta psicofònica.

Aquesta és la transcripció de la primera i única vegada que es va establir contacte.

PREGUNTA: Qui ets?

RESPOSTA: (Riallada infantil, llunyana, buida)

PREGUNTA: (Laura Sanz ha consultat les notes): Ets la Carme? O la Maria?

RESPOSTA: (Hi ha sons d’estàtica a l’enregistrament. Després se sent un lament llarg i llastimós. Arrossegant molt les vocals, la veu infantil, que ara sembla plorar, se sent alta com si hagués cridat directament als micròfons): Et mataré! Et mataré!

DESCANS. (La sensitiva ha tingut una crisi i sembla marejada i aterrida. L’enregistrament continua, però, i se senten veus infantils —dues veus— que tan aviat riuen com ploren, criden o amenacen).

PREGUNTA: Els vostres pares també hi son?

RESPOSTA (Novament molt a prop del micròfon): Els pares són morts.

PREGUNTA (Laura Sanz té la veu tremolosa. Capta alguna cosa que no és capaç d’explicar, i es fa evident que està terriblement espantada): I vosaltres?

RESPOSTA (A dues veus): Nosaltres viurem sempre! (Sona una riallada sinistra. Després, una de les veus infantils canta mentre l’altre ronca unes paraules esgarrifoses): Tu al papa i jo a la mama i després juntes…

PREGUNTA (Novament ha consultat les notes): Vau ser vosaltres? Vau apunyalar el pare i la mare?

RESPOSTA (El guix a la paret del menjador s’ha esquerdat amb un espetec i queda enregistrat. També se senten les explosions de les bombetes i el terrabastall de la càmera de vídeo en caure. Però la veu infantil sona per sobre de tot això): Ells no ens estimaven. Ens torturaven. I nosaltres els vam matar.

FINAL DE L’ENREGISTRAMENT D’ÀUDIO

A les imatges videogràfiques adjuntes es pot comprovar com, després del final del contacte, apareixen dues figures vaporoses a l’habitació de les nenes. Semblen estar xopes de sang i agafar-se les mans. Cada una d’elles porta un ganivet ensangonat a l’altra mà. El so és deficient, però un cop depurat, se sent aquella doble veu que diu: Nosaltres ens estimarem sempre.

El meu grup renuncia a la investigació. Deixem aquestes notes per qui la vulgui continuar…

Francesc S. Tamariu, Parapsicòleg.