Nosaltres

Lluís Julian Barrachina (Calderer)

Vivia en una caseta atrotinada als afores del poble, on començava la carretera que duia al cementiri. Era coix, borratxo i sabater. I valencià. La gent del poble li deia «el valencià», els nens el «tio Cagumdeu». Nosaltres no l’anomenàvem de cap manera, l’odiàvem.

La gent assegurava que quan no anava mamat tenia molt bones mans i que era un sabater excel·lent. Però sempre te’l trobaves pel poble ranquejant, més pel vi que no per la coixesa.

Els nens li feien burla i entraven a robar a l’hort que tenia darrere la caseta. Quan se n’adonava sortia, borratxo i fent tentines, a escridassar-los. Brandava el bastó amb què s’ajudava per caminar i els cridava uns insults i renecs terribles:

—Malparits! Bords! Cagumdeu! Com vos agarre! Els nens es feien un tip de riure i, de lluny, li ensenyaven les panotxes de blat de moro que li havien pispat.

—Cagumdeu! Vos fotré les panolles pel cul!

—Cagumdeu! Cagumdeu! —li cridaven ells mentre se n’anaven cap al poble a fer altres malifetes.

Odiava la canalla i els gats. A les criatures no els podia fer res però als gats els matava. Es quedava quiet en una hamaca a l’hort, aparentment adormit, i quan entrava algun gat li llençava un roc. Malgrat anar sempre begut sovint l’encertava i deixava l’animal malferit, llavors amb el bastó el rematava a cops. Tot l’esforç que no dedicava a treballar el dedicava a matar gats. I quan en matava un el penjava d’un pal al mig de l’hort, com un avís per als altres, com si fos un espantaocells. El deixava allà fins que es podria i el cos es desprenia i queia a terra. Llavors llençava les restes a un munt que tenia en un racó, l’acumulació de molts anys de gats morts, una veritable ossera. La cua quedava penjada del pal, onejant al vent, durant mesos i mesos.

Aquell dia —en feia tres que anava borratxo— ens vam conxorxar i hi vam anar tots a la caseta. Feia una olor àcida i fastigosa: a pixats, a vi i a vòmit. Ell dormia o potser estava mig inconscient. Ens hi vam apropar, el vam envoltar i, de sobte i tots alhora, ens hi vam abraonar. El vam atacar per totes bandes: la cara, les mans, les cames. Es despertà amb un xiscle esgarrifós, els ulls esbatanats de terror intentant veure’ns. Movia les mans amb gestos inútils intentant apartar-nos de la cara. Però érem molts i no teníem por. Va provar de fugir però, engavanyat pels nostres atacs, va caure just mentre obria la porta, amb un darrer crit inhumà. I així va quedar, estès, mort, amb mig cos dins de la casa i mig a fora.

Al cap d’unes hores uns nois que anaven a robar-li panotxes el van trobar.

Quan van arribar el jutge i el metge forense encara hi érem entre la gentada, observant:

—Una aturada cardíaca provocada per un delirium tremens —afirmà el metge.

—I les esgarrinxades que té per tot arreu? —preguntà el jutge.

—Se les ha fet ell mateix. El delírium ja ho fa, tenen al·lucinacions d’animals que els ataquen o que se’ls fiquen sota la pell. Es fereixen intentant defensar-se. Una mort ben horrible.

—Acabem, doncs, que vinguin els de la funerària i que se l’emportin.

Nosaltres també vam marxar, invisibles, roncant i miolant de satisfacció i disposats, per fi, a descansar en pau.