Huuuu!!! Què por!

Ramon Navarro Bonet (rnbonet)

—Doncs, no, mira! Jo no sé si en realitat crec o no en fantasmes. Per què, sent sincer, què t’haig de dir? Els fantasmes estan bé per Escòcia, amb el cel ennuvolat, la boira quasi perpètua, la humitat ambiental, els castellots vells i tètrics… Però ací, amb un sol que bada les pedres? Ni fart de vi! Perquè anem a veure: si em trobe, de nit, una cosa embolcallada amb un llençol blanc i li trec el llençol i a sota hi ha una persona, mascle o femella, xiquet o gran, no és un fantasma; sols algú que ha volgut donar-me un esglai o fer-me por. I si a sota el llençol blanc no hi ha res… vull dir, res corpori, doncs vol dir que no existeix. Així de clar! Cal ser realista i pragmàtic en aquesta vida! Es clar que si anem a buscar-li cinc peus al gat i ens apropem a significats més amples, sí que crec en ‘fantasmes’. Doncs no m’he entropessat jo amb gent fantasma! Sense anar més lluny, aquell constructor que tu i jo coneguérem i que presumia tant! O l’anterior batlle del poblet on passàvem les vacances; o el veí del tercer dreta… O el ‘plasta’ del marit de la teua germana, amb les seus ínfules! Però d’aquells que arrastren cadenes i fan «uuuuuuuh!!!», no. Què va! Això queda pels badocs i pels que es deixen embolicar en fantasies del més enllà.

—Cal que tingues en compte que no tot és fantasia… Si no, mira els nombrosos detalls que s’han donat d’aparicions inexplicables per la ciència… I al llarg dels temps, a totes les èpoques s’ha cregut, en la majoria de civilitzacions! El culte als morts potser és un desig de que no tornen, que es senten ells tranquils i que ens deixen tranquils també a nosaltres… Mira, hi ha una teoria que diu que els fantasmes són gent maltractada, assassinada, morta d’un accident fatal… O esperits dels que han faltat sense haver pogut acabar una feina, un encàrrec… Jo, de veritat, els tinc por! Si haguessis estat ahir nit a casa, quan es va presentar l’animeta del cobrador del frac, aquell que va morir fa dos mesos…

—Tonteries! Qui se’n va, no torna!

—Aleshores, quan vinga aquesta nit a buscar-te, te’l passe al despatx?

—Ni pensar-ho, filleta! A veure… Per a qui era l’abric de visó? Doncs, apanya-te’l tu!!!