Nits de tempesta

Núria Gausachs i Cucala (nuriagau)

A fora, fa fred. Des del meu senzill habitacle, arribo a sentir el rutinari, però misteriós, so de les gotes de pluja fragmentant-se en mil bocins, quan cauen a terra. Aquests sons acovardeixen el meu esperit i minven l’ímpetu que ara m’instiga a contar aquesta història, però, malgrat tot, ho faré.

Llanço aquesta prèdica, sabent que després, quan ja sigui a la tomba, la meva sacra ànima seguirà proferint malediccions a la pluja que, per sempre més, em fa rememorar aquells esdeveniments:

Succeí que, temps enrere, havia anat a gaudir de la solitud a un refugi de muntanya. Les inclemències del temps atmosfèric, en principi, no havien fet desbaratar la meva sensació de placidesa. Jo estava dormint al jaç, assossegat per aquesta pluja que avui en dia em causa aversió, fins que un vell trucà a la porta de l’humil cabana. Semblava exsangüe i moribund. El vaig fer passar. Sense tardança el vaig agafar i el vaig deixar al llit.

En aquest estat deplorable i amb un fil de veu, m’anava relatant la maleïda història de la pròpia família. La seva va ser una crònica desestructurada i amb nombroses inconnexions. De tot aquell conjunt de paraules i frases, poc intel·ligibles, vaig deduir que, anys enrere el seu gendre havia estat infidel a la seva esposa. La seva filla ho sabia i havia manifestat que tenia intenció d’assassinar el seu marit. Com a pare, volia evitar-li el patiment i preferí ser ell mateix qui matés el seu gendre. Explicà que disparà un tret mentre el jove estava d’esquena i desaparegué ràpidament de l’estança. El ferit, quan es desplomà a terra, abans de tancar els ulls, l’última persona que veié va ser la seva dona que s’apropà al lloc dels fets en sentir la descàrrega. La víctima cregué que havia estat l’engelosida esposa qui havia ocasionat la seva mort. L’avi assegurava que el cadàver del gendre esdevingué una ànima en pena que no trobaria descans etern fins que no vengés el seu crim. Aquest fantasma volia venjança.

Explicava que, cap a mitja tarda d’aquell dia, percebé que les forces del mal havien arribat a la seva llar per buscar la seva filla. Per la vivenda només hi havia corrents d’aire i fred malgrat les finestres eren tancades. La jove acabà sortint de casa, com enfollida, mentre repetia les paraules: «Haig d’anar a la cova de la llacuna Perduda». Ell havia volgut impedir-ho, però fracassà en l’intent. Després va pretendre seguir-la, mes l’avançada edat no li ho permeté. Fins i tot sospitava que a ella l’empenyia un halo d’energia negativa que accelerava el seu pas.

Em pregà delirantment que m’apressés a marxar de camí cap a la cova, que calia salvar-la abans que entrés. Maleïa el no haver-la pogut detenir i que la filla pagués pels mals que ell havia fet. En veu baixa em va demanar: «Salveu, senyor, la meva filla. Ella és innocent. Ja va patir prou mentre vivia amb el marit». Quan hagué dit això, expirà. Jo, sentint-me obligat, vaig marxar mentre pensava que la seva ànima no s’apaivagaria si aquest assumpte no era saldat.

El paisatge era el company de les meves angoixes. La tempesta havia minvat, però seguia plovisquejant incansablement. Sobre el cel cendrós, els núvols mutants no feien res més que recordar-me la mort esdevinguda feia escasses hores, mentre cavil·lava sobre la sort patida pel pobre vell i sobre el fat que esperava la meva persona.

Quan més m’apropava al lloc, la boira s’anava fent més espessa cobrint-ho tot, acompanyada d’una fetor vomitiva provinent d’una llacuna propera. Endinsar-se en les seves aigües fosques era el mateix que enterrar-se viu en sepultura.

L’udol tètric d’una òliba trencava el sòlid silenci i, al mateix temps, el tornava més insostenible que un estrident rebombori qualsevol. El llot i les aigües borbollaven en record de la respiració d’alguna vil criatura.

La lluna començava a estar alta quan vaig arribar a la cova. Vaig inspirar aquell aire tòxic i vaig decidir entrar a la caverna. L’entrada estava envoltada per un llot que m’imbuïa un terror inexorable i irracional, tot i així, no vaig desistir. Vaig avançar per l’infame i escabrós antre, mentre percebia com els records de cadàvers em miraven, examinaven i escrutaven com reclamant el meu ajut. Aquella caverna semblava ser l’habitacle on s’arreplegaven éssers que tenien les seves ànimes lligades entre el món dels vius i dels morts.

Un gemec de mort arribà als meus timpans retrunyint mil cops, propalant-me el lloc ocult en què habitava aquell ésser fantasmagòric que torturava la filla del vell. Aleshores em vaig dirigir a aquell racó i… El que em vaig trobar ni tan sols ho puc recordar perquè aquell espectre i aquella situació no foren creats per ser rememorats per les ments humanes, ni per ser escoltats, ni per ser olorats, ni…

El terror em féu extreure forces de la meva aterrida feblesa i vaig intentar escapolir-me, desistint de l’empresa que m’havia dut a aquell repulsiu indret. No recordo més, només sé que després de tot això, vaig despertar exsangüe entre el llot, vora el llac. Segurament aquelles ànimes havien estat generoses amb mi quan veieren que jo no anava cercant una venjança personal i que, en adonar-me de la meva inconscient gosadia, tan sols volia desaparèixer. Mentre m’intentava alçar del terra, vaig pressentir que elfantasma del vell es desplaçava inexorablement, amb un esguard planyívol, cap a la cova. Vaig deduir que, malauradament, la seva filla havia estat sacrificada i l’ancià difunt també reclamava venjança.

A fora fa fred, des del meu senzill habitacle, segueixo escoltant el so de les gotes d’aigua que cauen a terra. Aquests sons em recorden que ningú ha de temptar els esperits d’ultratomba.

Des d’aleshores, el llum del meu dormitori no s’apaga, perquè sóc un mortal que tem els fantasmes. Temo que, alguna nit de tempesta, les aparicions sensibles d’aquells éssers incorporis vinguin a buscar-me. Vull viure o morir, no vull ser un espectre entre la vida i la mort.