Prou que ho sé

Francesc Xavier Simarro Montané

No és un cel de neu. És un floc de silenci el que cau al damunt del teclat. Un tel de dubtes que emboira el cervell. Una sinapsi que trontolla. Una molla que no dispara cap impuls creador. Punyeters turons de plàstic negre, pintats amb l’abecedari maleït que segueix un ordre que a mi em desconcerta. El canal que us separa no és navegable. I els meus dits no fan el cim ni salten de turó en turó. Odiós teclat que reposa a les meves cuixes.

He vist dos avis que entraven al portal de ca seva. Enfilats pels ulls des d’aquest observatori. Una gàbia de segons, de rutines mil, de fracassos privats. Nou de set o set de nou. No hi ha castell que s’aixequi si no mires enlaire. Nou de trinca voldria un text cada cop que crec tenir una base ampla, prou braços per sostenir el pes, prou paraules per alçar pis a pis alguna construcció mínimament estable.

Ni sé arribar al set de direcció, a la cambra màgica on tot es planifica i es decideix.

Maleït Milkybar de plàstic, trufat de negror. Et menges els meus neguits, la lluïssor del tou dels meus dits. Em deixes sense pa per cruspir. Bereno sota la incertesa de trobar una guspira de llum. De nou el cel sembla que vulgui ser neu.

Mínim tres o mínim sis fulls. Si com a mínim enllacés quatre mots; folls, falsos, fluixos, flocs caiguts des de la grisor. Hi ha cota màxima de dolor?

Reposen els meus ulls a la fondària dels canals de la pell. Replecs carnals. Canons ressecs per on circula violent el polsim invisible. Acordions de la dermis. Fills de la torrentada de segons. El temps escrostona les meves mans. Els dits suspesos damunt de cada lletra pidolen valor per pitjar, per avançar, per esclafar el blanc líquid de la pantalla. La crema hidrata el càstig que el calendari m’infligeix. Res lubrifica la sequera de frases.

Em penjaria de frustració de la cortina que em barra el pas. De la diagonal tèxtil que oculta la plena visió de l’exterior. Finestra dels meus horitzons. Vidres entelats aquesta tarda freda. Observo que l’avi no troba la clau. El seu peu vacil·la mentre les mans busquen amb desesper. Massa simultaneïtat. Ni impulsa prou bé el seu cos per pujar el graó del carrer ni emergeix triomfant cap clau de les butxaques. Opta per esperar la dona, que arriba al cap de pocs segons. Ha oblidat on hi ha la porta; l’objecte, la persona? N’és conscient, de la pèrdua? De la companya que el segueix a tocar? De la gelor que embolcalla aquesta hora? Del fred metall, convertit en una frontera insalvable? No pot franquejar la barrera que el separa de la certesa, de la seguretat del seu pis, d’una escalfor artificial que encara pot pagar. Són dues fragilitats que fan l’aleta del seu viure. Farà llenya el seu castell. Han cremat desenes de fulls de calendari.

Prou que ho sé, que el cel no és nou. Mai contemplat pels mateixos ulls, tot i ser sempre els meus. Els que vaig rebre en préstec. Com el teclat, que se m’ofereix mansoi però cruel, prest a negar-me les claus de cap escriptura. Prest que oblidi la dona que m’acompanya; la soledat, a voltes la tristesa, les ganes de plorar per tants i tants motius.

És un espai artificial que cal protegir. Un conjunt de dunes de plàstic on arrossegar la meva sequera.

Què deuen fer els vells? La soledat els recorda que han viscut molt i les distàncies separen les pells que s’han estimat. La tristesa de no ser visitats els acompanya. Potser ploren ocults a les mirades com la meva. Tenen motius per seguir vivint?

L’observatori em resguarda del fred exterior però em deixa a la intempèrie enfront del meu abisme. M’ofereix una butaca, uns prestatges colgats de llibres, unes parets que necessiten una mà de pintura, una porta que du al rebedor, una taula plena de diaris, revistes i papers oblidats. Què deuen fer els anys? Els dies em recorden que el temps s’esgota i la distància al final s’escurça. La tristesa de no escriure sovint m’acompanya. Oculto el plor. Miro de no regar les dunes de plàstic que cavalquen damunt les meves cuixes.

Tinc motius per seguir escrivint?

Una tempesta de silenci em va calant. He oblidat on em porta. Setmana rere setmana miro de trobar la clau. D’arribar a girar-la per poder somriure davant de la derrota del pany gris. Simultàniament miro per la finestra, visc, el cor batega.

Opto sovint per esperar, tot i que al cap de pocs segons res arriba. Tot fuig. Tot flueix en contra de la meva voluntat. Que voldria aturar-ho tot: la dansa del cel, la neu, la pluja, els flocs, la crema incessant dels fulls del calendari.

Voldria conèixer que sé prou sobre la meva ignorància. No és nou aquest intent d’esbrinar quelcom sobre el terra esquarterat que em sosté.

Esmorteïda, m’arriba la fressa. Al fons del passadís, a la cuina, la sogra, la dona i la cunyada preparen canelons. Bullir la pasta. Cuinar el farciment. Omplir-los un a un. Cobrir-los de beixamel i enfornar-los.

Prou que ho sé, que és perillós que caigui cap molla damunt del teclat. Es pot col·lapsar, embrutar. Si com a mínim enllacés algun mot…

Veig el llum encès del menjador del pis del davant. Deuen cuinar el sopar i deuen haver posat la calefacció. Aviat seuran a taula. Els canelons de casa encara no estan a punt.

Ha quedat pasta del dinar. Senten els avis el meu tecleig?