A la plaça de les tórtores

Miracle Sala i Farré

—Ei, li porto menjar.

Cada matí, quan sent aquesta veu d’or, la veu de la Rosita, en Flo s’eriça tot, com un preludi de les queixalades que farà més tard a l’esmorzar. Però també s’esborrona una mica perquè la dona té por dels gossos i ell, que és l’etern acompanyant d’en Petu, el vagabund que dorm a la plaça de les tórtores, val més que desaparegui pel bé de tots. La Rosita s’ha convertit en una qüestió de supervivència. Però no tolera la presència de l’animal, malgrat que vulgui veure l’home, i per això pregona la teca només posar el peu al terra de la plaça, quan encara falten vint metres per arribar al banc d’en Petu i en Flo. En Flo s’aixeca d’una revolada tot movent la cua i, amb aquells ulls de gos que ho entén tot, s’esquitlla al darrere de les troanes, vora la font, s’ajaça sobre les fulles dels plataners i fica el morro entre les potes davanteres, espiant, quiet com si fos de marbre, l’encontre de la dona i el vagabund, parant bé les orelles per seguir-ne el diàleg, que emmascaren les tórtores amb el seu parrupeig infatigable. Sap que l’escena tindrà un bon final: l’una es retirarà de la plaça, l’altre el convidarà a compartir l’esmorzar.

La Rosita s’acosta amb passes petites i ràpides al banc d’en Petu i se li atura al davant. El captaire no es mou i alça el cap amb una mitja rialla, escurant-se la gola per saludar-la amb un estirabot. Els ulls li brillen com un mirallet on la Rosita és el sol.

—Si no és llagosta, no te l’accepto pas —respon en Petu, i després obre la boca de bat a bat, tot acabant la rialla començada, i ensenya les dents, grogues, fumades. A en Flo li agrada aquest home perquè sempre està content: per això, des que el coneix, l’ajuda a buscar burilles pels terres de carrers i places. Una nit d’hivern, en Petu va trobar el gos arraulit a l’entrada d’un pàrquing i se li va ajeure al costat com si fos una estufa. En Flo va acollir la seva manta prima, els cartrons, el cos amb sang calenta i fins el tuf d’home gastat. Des d’aleshores que van plegats. Ningú es fa l’amo i sí que es fan companyia. La Rosita mira de biaix el racó del gos, allà enllà, i hi dona el vistiplau. L’animal és a prou distància perquè la dona es mantingui assossegada. A la testa d’en Flo, s’inicia aquest matí, per primer cop, el fil d’un pensament: «Si jo no existís…».

—No en quedava, de llagosta: s’haurà de conformar amb un entrepà de llom —continua la dona, i s’ajup una miqueta. En Flo no es belluga del seu cau, però segueix amb atenció els moviments pausats d’en Petu, que agafa el paquetet de plata ofert per la dona, tots dos procurant no tocar-se els dits, i se’l posa damunt les cuixes primes. Els narius del gos celebren aquella aroma coneguda, camuflada entre terra humida, fullaraca, burilles i excrements. Però avui ho fan amb un punt de nostàlgia, perquè el pensament tot just encetat s’envigoreix: «I si van mal dades…».

—Molt bé, maca. Doncs benvingut el llom. Per un dia, menjarem senzill —contesta el perdulari, però no desembolica l’entrepà.

Si van mal dades, en Flo recorrerà a bars com el que hi ha en un cantó de la plaça. De vegades s’hi atansa i s’espera un tros lluny, entre jardineres i cadires, observant els clients i els seus gossos, a qui proveeixen amb bols d’aigua i trossos de pa o altres requisits. Molts, com que ja van tips de casa, menyspreen els regals. Llavors en Flo surt de l’amagatall amb una corredissa i ho aprofita tot.

—Encara és calent. Se li posarà bé. Perquè aquí deu fer molt fred, oi? —La dona gesticula amb els dits ficats dins la butxaca del xandall gris.

En Petu sempre ha viscut al carrer, des que en Flo el coneix. Es passen la major part de l’any a les places, i quan arriba el fred cerquen refugi en caixers o magatzems abandonats. Les tórtores continuen escridassant-se des de dalt les branques, i el gos aplana les orelles. Li molesten aquests crits eixordadors, i la temença de ser esclafat per un niu maldestre.

—Em vols a casa teva? —deixa anar en Petu amb to desvergonyit però també còmplice. Ja hi ha confiança per fer aquesta mena de bromes.

A la zona assolellada de la terrassa del bar, la gent mastega croissants i xarrupa el cafè amb llet. Alguns es tomben vers una furgoneta de transport urgent que circula pel carrer i en llegeixen la propaganda: «Més de 30.000 entregues diàries satisfactòries ens carreguen d’optimisme».

—El meu home no ho entendria gens. —El que en Flo no acaba d’entendre és aquesta història d’en Petu i la Rosita. Per què no fan un cop de cap? Quan parla del seu marit, aquella veu d’or es torna moixa—. No li agrada gaire que surti de casa, sap?

El gos interpreta que la Rosita té una vida trista, destinada a servir les atencions d’un home sec i autoritari després d’haver pujat uns fills que ja són fora de casa. Que ningú li ha reconegut res, que és una de tantes dones condemnades al silenci de quatre parets aixecades per un matrimoni desastrós.

—Que és broma, bonica —riu en Petu, mirant al cel—. No em fa res dormir sobre aquest banc o qualsevol altre. Així, de nit, puc comptar les estrelles.

La Rosita, que ha tingut un rampell de fred, s’estira el jersei del xandall i es frega els braços. Ella mai no s’asseu al banc d’en Petu. Parla dreta just al seu davant, molt a prop, però sense tocar-li els genolls.

—No m’ho crec. Segur que troba a faltar l’escalfor d’un bon matalàs. —I somriu, com esperant una resposta que ja coneix.

En Flo es regira damunt el seu llit de fulles de colors, llençols apedaçats amb groc, carbassa, vermell. La tardor encara és una estació amable.

—La teva escalfor m’estimaria més. —A en Petu li agrada llançar-s’hi i saber que el joc és mutu. Les tórtores es desesperen i en Flo s’estremeix. La dona es tira una mica enrere.

—Si em diu això, no tornaré, eh? —Tots dos saben que són amenaces de joguina i les assaboreixen amb lentitud. Ningú té pressa. Però en el fons hi ha aquell desig que en

Flo intueix, que es llegeix en el to de veu, en les paraules, mirades i gestos mesurats. «Potser els podria ajudar…», rumia en Flo, i fa un sospir.

—No marxis pas, encara. O potser t’aparta la meva catipén?

De roba, rai; no n’hi manca, a en Petu. En pesca bossades als contenidors de «roba amiga» i en altres que no especifiquen res. I a vegades en troba al costat del banc mateix. Però la muda no és diària, ni setmanal.

—Per què no prova d’anar a algun centre d’aquests que ajuden la gent? O un aixopluc, no ho sé, algun lloc que sigui més acollidor que aquest parc?

Quan era cadell, en Flo va viure en un balcó esquifit d’un pis minúscul: hi dormia, hi menjava i hi feia les necessitats. Al vespre, el deixaven entrar al menjador a jugar amb la canalla. Fins que li van créixer massa les potes i la gana, i la família va decidir que al mercat el cuidarien més bé. Una nit se’l van emportar amb el cotxe, van parar davant de l’entrada principal, el van fer baixar i el van enfurtegar entre caixes de verdures. Li va costar molt d’esborrar-se la ferum d’enciam podrit.

—Tenia calés i una casa i el banc m’ho va polir tot. Ara soc d’un altre banc. No t’agrada aquesta plaça?

Després del seu abandonament, en Flo va intentar sobreviure sense tornar al mercat, però des que va conèixer en Petu cada tarda hi feien una ronda entre les parades. Sovint hi havia baralles per aconseguir el millor botí, però no marxaven mai amb la panxa buida. I després passejaven per carrers poc transitats i en Flo s’esplaiava corrent d’una banda a l’altra, saltironant al voltant d’en Petu, pixant desvergonyidament al repeu de portes i fanals.

—Per esmorzar-hi està bé, la plaça. Però no per dormir-hi cada dia.

En Flo ara s’imagina el futur immediat de la dona: tornarà a casa, netejarà el seu pis senzill i endreçarà quatre coses. Després agafarà diners i un cabàs i sortirà de nou. Comprar, fer el dinar, engegar la tele, esperar el marit, dir amén al que ell li demani. La Rosita no sembla que mai s’hagi discutit amb ningú, ni que mai hagi defensat cap dret, cap llibertat. «I si jo puc canviar les coses?», es pregunta el gos.

—Vaig brut, noia, però dormo en un llit d’aire i de fulles. —Només en Petu li diu noia. Però en Flo pensa que la Rosita ja deu tenir els fills grans i emancipats—. No tinc cap horari per no fer res, menjo de la taula del carrer i converso amb les noies que se m’acosten perquè els faig pena.

La Rosita és menuda, rodoneta, no es maquilla i la cara se li omple d’arrugues quan somriu. I porta un xandall que té les costures ratades. No dorm al carrer, però tampoc entre llençols de setí.

—Veig que vostè és una mica barroer i alhora una mica poeta.

El seu marit no sap que va a la plaça. Ni els seus fills.

No hi porta cap amiga.

—Tu ets fina i t’agrada la poesia. Està sola.

—Al meu home no li agrada que m’agradi.

«És en Petu qui li fa companyia», pensa en Flo.

—Vigila, que estàs més a la meva banda que a la seva.

Tres seria un bon nombre, però a ella no li agraden els gossos. En Flo es promet que farà alguna cosa. I serà avui mateix. Ja ho té decidit.

—No sé què vol dir.

Agita els cabells de palla, d’aquell color de dona que es fa gran. Les tórtores, excitades, no deixen de replicar-se. En Petu s’obre la jaqueta de pana com si hagués entrat en calor, però encara no ha tocat l’entrepà. Manté les cames juntes, perquè no li caigui de la falda. Si s’alcés del banc, seria tan alt com ella. O tan baix.

—Vull dir que fas més cara de viure al carrer que no en un iot.

A la Rosita podrien no agradar-li els gossos, però sí acceptar en Flo, que és diferent, tan manyac i bon jan que ja li ha promès fidelitat, la mateixa que ha regalat a en Petu, passi el que passi, malgrat que els budells li rondinin de gana.

—No m’agrada el mar.

En Flo només coneix l’aigua de la font.

—Ni el teu home. —En Petu, ben arreglat, encara podria fer goig i les dones se’l mirarien. De moment, és tot per a ella: barba escadussera, cabells esbarriats, roba folgada. I uns ulls que li diuen, abans no el deixi, que ja l’enyoren.

—Me’n vaig. —En la veu de la dona no hi ha ombra d’amenaça. Al contrari, s’acomiada lenta com la carícia que no gosa fer. A les capçades dels plataners, les tórtores no callen. El gos arrufa el musell i s’espolsa les orelles.

—Adeu.

«Ara!», es diu en Flo per donar-se coratge, i surt de darrere les troanes com una exhalació, amb un salt i una bordada alhora, i encalça la Rosita, i es torna agressiu, perquè vol que la dona, vençuda pel pànic de veure’l damunt seu, s’aturi i xiscli, vol que en Petu s’aixequi del banc, el foragiti, corri cap a ella, i ella i l’home s’encarin i es donin la benvinguda amb el tacte, amb l’esguard, amb la tremolor que els vindrà de sobte a tots dos, quan reconeguin el desig i el vulguin protegir amb un bes, una abraçada, quan es diguin que poden provar de seure junts, o potser dormir, o potser viure. Ni que sigui una estona, una temporada, ni que sigui en un banc, ni que sigui en un llit. Que s’oblidin d’en Flo, que, per no fer nosa, fuig de la plaça i del bar, renunciant a l’esmorzar d’avui —que ha quedat a terra, als peus de la parella—, i segurament al de molts altres dies. Des d’una cantonada, lladruqueja un comiat discret i es perd carrers enllà, lluny de la cantarella de les tórtores. No sap si joiós o afligit.