Àngela Maria

Glòria Granell Barberà

Dalt del tractor, a la Margarida va semblar-li que el poc aire que corria encara feia més insuportable la xafogor de finals d’estiu. Una fiblada va travessar-li les entranyes i la va sufocar. «Àngela Maria —va dir-se—, aquesta menopausa et matarà». I amb un mocador va eixugar-se la suor que li rabejava la pitrera enorme, se li escolava per la regatera i li recorria els plecs escanyats de sota els pits. Després va aixecar-se la samarreta de cotó rosada i va eixugar-se entre els sacsons del ventre abundant, que s’enganxaven uns sobre els altres com una muntanya d’hamburgueses calentes.

—Ramon, estimat —va dir al seu marit—, no corris, que no sé què hi tinc, avui, aquí dins.

Va recol·locar-se el mocador de dàlies vermelles sobre el cap. Alguns dels pagesos ja feia estona que treballaven, i els núvols de pols sorgien d’entre les tires d’avellaners i ho empastifaven tot. Es va regirar sobre el parafang de la roda del tractor, va arromangar-se la faldilla de pics i les cuixes van quedar-li a l’aire, exuberants com dos pernils tendres. Va estirar una cama i després l’altra, els turmells se li havien inflat i les tenia mig adormides. Una altra fiblada va traspassar-li les entranyes, tan dolorosa que va tenir ganes de vomitar.

Feia mesos que no es trobava bé. Des de la menopausa s’havia engreixat força quilos, estava inquieta, abatuda, i sovint un patiment intens li turmentava l’estómac. «Hauries d’anar al metge», li deia el Ramon. Però els metges no en sabien res de la Margarida i les dones com ella. La padrina, la mare, la tieta Eulàlia, no n’havien salvat ni una. Totes mortes del mateix mal. Els deien que estaven massa grasses, i que de tan grasses no sé quin cony de malaltia els corroïa els òrgans, com si els cucs se les mengessin per dins. I les atipaven a pastilles i medicaments, però al final, res; queien com mosques abans dels seixanta-cinc.

Però una no es mor d’uns quilos de més. Una es mor de trista, de maltractada i de no sentir-se estimada. Que la Margarida ho sabia del cert, que el que les havia matat era la repulsió i el menyspreu. Que tota la vida, tothom, son pare i sa mare, i després els seus marits, les havien tractat com a éssers repugnants que no mereixien res més que males paraules. Com si per ser dones i grasses tinguessin menys dret a viure. Perquè eren lentes en treballar, perquè feien de mal veure, perquè cap home les voldria. Son pare sempre la cridava: «Truja, més que truja, deixa de menjar i treballa una mica, que quedaràs per vestir sants». I ella abaixava el cap i no deia res. I com més les menyspreaven, més s’inflaven. Fins que no calia que ningú els recordés com eren de menyspreables, perquè elles mateixes ja havien après a odiar-se, a fer-se fàstic i a creure que no mereixien res.

I sa mare era al llit amb la mort que li embetumava la cara, i son pare de la Margarida encara li retreia: «Si no haguessis menjat tant, si t’haguessis cuidat com es cuidaven les altres…». I sa mare eructava, com un animal, vinga a fer rots. Com si ja no li cabés més aversió dintre, com si el seu cos no pogués suportar ni una paraula desagradable més. I aquell dia la Margarida va mirar sa mare als ulls, que més que ulls eren dues conques buides i cansades, i va dir-se a ella mateixa: «Ah, no, Margarida, així no és com moriràs». I es va prometre que el seu final seria envoltat d’amor i bones paraules.

I l’endemà d’enterrar la mare, quan el Ramon va haver tombat la cantonada del carrer dalt del tractor, la Margarida va anar directa al mirall de la seva cambra. Es va treure la bata de flors, les mitgetes, la faixa i els sostenidors de color crema. Va deixar-se només la medalla de la primera comunió, la va prémer entre els dits i va pregar a la Verge: «Ajuda’m, Moreneta, que no sé pas si ho sabré fer, això». I va mirar-se tota despullada i va dir-se: «Estima’t, Margarida, que si no t’estimes tu, no t’estimarà ningú».

Va fitar-se de dalt a baix, i fet i fet li va semblar que no hi havia res de desagradable en les seves formes arrodonides; ans al contrari, que les seves carns eren tendres, amables i meloses, i feien goig d’observar. I li va saber greu no haver-se emmirallat abans.

I cada dia, quan el Ramon ja era fora, corria davant del mirall, es desvestia i se seguia descobrint, d’un costat, de l’altre, amb el cap aquí i els braços cap allà. I com més s’observava, més s’agradava. Es posava de quatre potes, d’esquena, amb les natges encarades cap al mirall i girava el cap. Li agradava contemplar la voluptuositat immensa i redona de les cuixes i el cul, i al mig, la polpa de la vagina, que s’oferia carnosa.

A vegades, tota nua, estirada sobre el llit, s’embolicava amb el vel de seda cru del seu casament. Es posava de costat, amb una mà aguantant-se el cap, i la cabellera arrissada i llarga se li espargia com petits rierols sobre l’espatlla. I deixava que un pit s’insinués entre la tela i amb un dit humitejava el mugró rosat. I mentre es ventava, s’imaginava com una deessa grega en un altar de marbre blanc que havien construït només per adorar-la a ella.

Un matí era al replà de l’escala preparada per sortir a comprar, amb la senalla i el moneder sota el braç, i va tenir una idea que la va fer enrojolar. «Àngela Maria, quines coses penses, Margarida». Però com qui no vol la cosa, es va arromangar la bata, es va treure les calces i les va deixar al penja-robes de l’entrada. «Ja que hi ets —va pensar—, fes-ho bé». I es va desfer uns quants botons i es va treure els sostenidors.

Mentre caminava pel mercat, somreia cofoia, perquè la bata era sedosa i li feia un pessigolleig suau als mugrons. I un aire fresquet li enfilava les cames i li remenava el parrús. Era tan agradable que va fer-se el mercat de punta a punta quatre vegades i encara es va parar en un banc i es va eixancarrar per sentir l’escalfor del migdia a l’entrecuix. A casa, va acostumar-se a feinejar despullada; la roba li molestava. Un migdia, entrada la primavera, va baixar tota nua a collir prunes al pati. Li va semblar que a ca l’Aneguet una silueta l’esguardava des de darrere les cortines, però a la Margarida ja tot li era igual. Li agradava sentir la terra flonja sota els peus i les fulles més baixes amanyagant-li el clatell.

El sol banyava les parets rosades quan la Margarida va entrar a la cuina. Va deixar les prunes sobre la taula i va balancejar-s’hi a sobre per obrir la finestra. El cantell de fusta se li va encaixar entre les cames i amb el pubis va aixafar dues prunes que van esclatar, suculentes. El líquid que vessaven li va xopar la vulva i li va inundar els llavis. La Margarida va gronxar els malucs, endavant i endarrere, amb moviments circulars i lents. Les prunes li rodolaven acariciant-li el clítoris i li explotaven com volcans sucosos sota el ventre. Gemegava.

La primavera va esclatar-li a dins, centenars de poncelles van florir-li per tot el cos i el seu nèctar exquisit li va regalimar per les cuixes i li va exaltar les papallones que li acariciaven la pell. La Margarida va semblar-li que un cor sencer d’àngels cantava només per a ella i que la flaire deliciosa de les flors dels cirerers li impregnava tots els racons. «Àngela Maria, Margarida —va exclamar—, que diria que el que acabes de tenir és un orgasme». I es va deixar caure sobre la butaca, extasiada.

Quan el Ramon va entrar per la porta i la va veure tota eixancarrada va quedar-se palplantat, sense dir res. A la Margarida va semblar-li que un cop de vent li havia esbullat els cabells i l’havia trastocat. Perquè de sobte tenia els ulls oberts i una expressió desconeguda, com si tots els muscles del seu cos s’haguessin afluixat i dins del cap no quedés cap preocupació.

I el Ramon, que sempre havia parlat a trossos i bocins, amb una veu tremolosa i fluixa, va preguntar-li amb decisió:

—Que puc, Margarida?

—I és clar, amor meu —va contestar-li ella—. Vine.

I va agafar-lo de les mans i va acompanyar-lo fins davant seu. Ell es va agenollar davant la butaca, i la Margarida va fer relliscar el cul fins ben a la vora i va obrir les cames tant com va poder perquè pogués admirar els seus racons més secrets. I com qui veu per primera vegada la immensitat de l’oceà des d’un penya-segat molt alt, al Ramon les pupil·les van dilatar-se-li de cop.

—Que n’ets, de preciosa, Margarida —va sospirar, mentre els ulls li brandaven d’un costat a l’altre per no perdre’s cap detall.

—Però si mai m’has desitjat, Ramon.

—Això ho dius tu, Margarida. Que et desitjo d’ençà que tenies setze anys i et vaig veure banyant-te a les Olles. Com si fos ara, portaves un banyador que tenia tres ratlles, una de vermella, una de crua i una de blau marí, i un llaç groc et recollia els cabells. Per què et penses que em vaig casar amb tu? Perquè em tornaves boig. Ets tu, qui no m’has deixat estimar-te.

I ben mirat, sí que en tenia, de raó, el Ramon. Que després de casats ell havia estat molt afectuós. I la tocava a poc a poc i amb delicadesa. I tot el dia se la mirava. Però a la Margarida li feia vergonya ensenyar el seu cos. Li agradava el Ramonet, sempre li havia agradat, però a qui podia agradar-li una truja com ella? I tots els muscles se li garratibaven, durs com una pedra, i per més que ho desitjava, no podia moure’s ni fer res. I va intentar-ho, perquè volia fills, però no hi havia manera, estava seca i li feia mal. El metge del poble li va dir que tenia el ventre erm i va deixar d’esforçar-s’hi. «Fet i fet —va pensar—, el Ramon s’ha casat amb mi perquè a la nostra edat ja no en queden gaires, de solteres, però segur que n’hi ha alguna altra que li agrada més». I tot i que sempre es van respectar, els anys van passar sense quasi mirar-se.

Però ara el Ramon era davant seu, amarat de suor, amb els braços gruixuts bruts de terra, la pell endurida pel sol i la seva mirada honesta clavada en el seu cos com si no existís res més bell en tot el planeta.

La Margarida va mossegar una pruna i va posar l’altra meitat entre els llavis del seu marit. Ell la va mastegar amb gust. I el Ramonet, que ja no semblava el Ramonet, li va fer rodolar els trossos de fruita que tenia enganxats al ventre i va acariciar el rajolí de suc que li humitejava els tombs de la panxa i li omplia el melic.

Va agafar-la amb fermesa per la cintura, va apropar-li l’alè calent sobre la pell i va començar a llepar-la tota: entre els dits dels peus, els doblecs de les cuixes, la carn de les mamelles, el naixement del ventre, la cavitat de les aixelles, el lòbul carnós de les orelles. I encara va donar-li la volta sobre la butaca i va llepar-li rere els genolls, entre les natges, al naixement dels cabells. I la Margarida no se’n sabia avenir, altre cop, de tant plaer que li pujava pel centre del cos i se li escampava per tot arreu com un pessigolleig deliciós. I ella respirava i respirava i li sortien uns esbufecs dolços que s’espargien per tota la casa i s’esventaven finestra enllà. D’entre les cames, li brollava una cascada i va sentir com la vagina se li obria com una rosa de Jericó. Va dir-li:

—Penetra’m, Ramon.

I el va fer seure sobre la butaca, se li va posar a sobre i el va cavalcar, amb les dues mans prement-li el pit i la seva mirada clavada en els seus ulls.

Des d’aquell dia no van parar, exaltats per una energia incontrolable. Ell li portava cabassos de fruita de l’hort, i se la menjaven l’un sobre l’altra. I feien l’amor pertot arreu: sobre el marbre de la cuina, a la banyera, a les sis cadires del menjador, contra el vidre de la finestra, dalt i sota el pruner. Arribaven tard a la missa de set, i abans d’entrar-hi, la Margarida havia de pentinar el Ramon perquè anava tot el dia escabellat. I a dintre, mentre les jaies resaven el pare nostre, ell li agafava la mà molsuda i li feia massatges al palmell, entre els dits, i als canells, que eren la seva part preferida. I la Margarida es delitava sobre el banc de fusta, i cantava amb una veu celestial que ressonava per la cúpula central de l’església i feia somriure la Verge i tots els sants.

Però de tot allò en feia uns quants mesos. Perquè amb l’arribada de la menopausa va començar-se a sentir molt fatigada i no tenia ganes de res. La Margarida pensava que potser havia trigat massa a estimar-se, que tant de desdeny havia passat factura i que ara li tocava a ella morir rosegada per dins, eructant el menyspreu de tants anys.

El Ramon va ajudar-la a baixar del tractor.

—Margarida, amor meu, vols dir que no seria millor que descansessis?

—Aniré fent, Ramon, al meu ritme. No et preocupis.

Però fet i fet, hi anava perquè sabia que aquella seria una mala collita; les pluges de començament de setembre havien arrossegat les avellanes fins a tres o quatre marges més avall. I moltes de les que quedaven eren entre les soques dels arbres i calien unes mans manyoses com les seves per agafar-les. El Ramon poca paciència tenia. «Ni una en plegarem, aquest any», es lamentava. «Confia, Ramon, confia —li deia ella—, que la vida és generosa si confies».

El cel amenaçava tempesta. El Ramon va carregar-se la maquinària a l’esquena i va desaparèixer tira avall. La Margarida va anar al maset i va agafar un rasclet i una senalla. Però les fiblades van fer-se més intenses, com si tot el cos se li enrampés, i abans d’arribar a la primera tira es va deixar caure de genolls al costat d’un avellaner. El dolor era tan intens que quasi no va adonar-se que s’havia pixat a sobre.

—Ramon… —va intentar cridar, però la veu no li sortia—. Encara no, per l’amor de la Verge, vull viure molt més temps. Deixeu-me tenir un final com Déu mana. Que no en tinc ni cinquanta.

No va ser fins a la vuitena o la novena punxada que la Margarida va obrir les cames per mirar què causava aquell patiment, i va adonar-se que la vagina se li havia obert com una cova i que es veia la closca d’un cap. «Àngela Maria, Margarida, que estàs parint». I sense pensar-s’ho dues vegades, es va posar a la gatzoneta i es va agafar de la soca de l’arbre amb les mans. I va respirar ben profund, com quan tenia un orgasme. «Vinga, Margarida, escampa aquest dolor». La suor la xopava sencera, i va saber que havia d’empènyer. «Vinga, Margarida, ara no és moment de dubtar», i es va imaginar que la vagina se li obria com quan s’excitava, humida, carnosa i ben ampla.

El soroll de les màquines de bufar les avellanes va emmudir els seus brams i ni el Ramon ni cap dels pagesos de la vora va sentir els plors de la criatura.

—Àngela Maria —va dir a sa filla—, benvinguda al món.

I la va amanyagar entre els braços, i l’Àngela Maria se li va enganxar al pit i va començar a xumar. La Margarida va pensar que no hi havia criatura més preciosa ni millor lloc per reposar que entre la tendresa amorosa del seu cos.

Quan el Ramon va trobar la seva dona, mig despullada i plena de sang, va espantar-se tant que va trigar uns minuts a adonar-se que el que hi havia embolicat dins del sac d’avellanes era un infant.

—Ai, Margarida, què en farem, d’aquesta criatura? —va preguntar.

Plorava.

—Estimar-la, Ramon, estimar-la.