L’efecte io-io

Albert Grabulosa Reixach

L’O té quaranta-dos anys, pesa cent trenta quilos i està força a disgust amb els plecs i secs del seu cos. Una vegada, ara ja fa força temps, li van penjar l’etiqueta d’obès mòrbid i van rebaixar dràsticament la seva esperança de vida. A més a més, l’O sempre ha dit que cada quilo de greix sobrer resta posicions en l’escalafó de la travessa social. L’I, per exemple, la seva parella de tota la vida, el va deixar per un escalador i per una set d’aventures que l’O no podia satisfer de cap manera. L’E, el millor amic de sempre, el va anar excloent dels plans de cap de setmana. L’O sol afirmar amb rotunditat que els cossos feixucs són una nosa per a tothom.

L’O ha anat seguint dietes des que té ús de raó, però mai no se n’ha sortit. De ben petit ja li havien reduït els pastissos i les begudes ensucrades (una àvia dels temps de la postguerra l’atipava a força d’ous crus perquè, malgrat tot, el seguia veient denerit). D’adolescent havien afegit els embotits i el menjar ràpid a la llista de restriccions. I ja d’adult, res d’alcohol ni aliments superflus. La vida de l’O es podria resumir com una croada en contra de l’heretgia del greix, i com una tràgica acumulació de derrotes. Totes les dietistes que l’han assessorat han acabat desistint tard o d’hora: no hi podien fer més. Algunes s’havien espolsat la responsabilitat invocant el fatídic efecte io-io, com si en aquell món imperfecte de bullits i fulles verdes s’hagués de fer front, tard o d’hora, a certs càstigs eterns i inevitables.

Com que l’O ja n’està tip, ha decidit posar punt final a la seva vida. Creu haver escollit la més bonica d’entre totes les morts possibles. Ho té decidit, tant la manera com l’indret: dirigirà el cotxe contra un roure monumental (probablement mil·lenari) de la Vall d’en Bas. L’arbre el té clissat, i ha recreat mentalment l’escena infinitat de vegades (la brutalitat de l’impacte i la impassibilitat d’aquell arbre extraordinari). Tot i que potser li queda un pèl massa lluny de Barcelona, es prendrà el trajecte com una oda personal a aquest món injust. Fet i fotut, troba especialment seductora la idea de conduir gentilment cap a la pròpia mort (i, posats a dir la veritat, tampoc no s’acaba de veure amb el cap esberlat contra un mur de la ronda de Dalt).

Com que és un dimecres laborable, la ciutat ja bull a primera hora. El trànsit i l’activitat fan que per un moment l’O recuperi una idea molt seva: suïcidar-se en dies festius fa de pobre. S’ha llevat aviat perquè té pensat regalar-se un bon esmorzar (sempre havia dit que al corredor de la mort demanaria ous ferrats i patates fregides) i li agradaria tenir-ho tot enllestit cap allà a mig matí. Ja fa un temps que els olis de fregir no se li acaben de posar del tot bé, i ara mateix no pot gaudir plenament del seu darrer àpat (està amoïnat per si hagués d’anar a morir amb la panxa regirada). A mig esmorzar, però, una trucada de la policia li desbaratarà els plans. L’agent li comunica que aquesta nit passada han trobat el seu cotxe cremant en un revolt de la Rabassada. No és un fet inusual. A Barcelona roben cotxes per anar a fer curses nocturnes a la Rabassada. Alguns s’estimben i s’encenen. Les coses són així.

A les dotze del migdia (hora en què més o menys tenia previst xocar contra el roure), l’O encara és viu i no té cotxe. Tot i que no ha sigut mai propens a endevinacions ni fatalismes, aquest cop fa una excepció i ho entoma tot plegat com un senyal del destí. Encara no li deu haver arribat l’hora. Alguna instància superior li està intentant dir que, per les raons que sigui, se li concedeix una segona oportunitat. Potser és el moment d’anar pensant a fer alguns canvis importants. Evidentment, començarà per la dieta. Se sap la teoria perquè ha seguit pautes i mètodes d’arreu del món, d’Orient a Occident. I s’ha trobat fent coses inversemblants (com menjar-se més de trenta albergínies en un sol dia o alimentar-se només de xarop durant una setmana sencera). L’equip de l’Hospital Clínic fins i tot l’havia volgut operar en una ocasió (li reduirien l’estómac a la mida d’un iogurt). Li convenia fer-ho perquè s’hi estava jugant la salut i la vida, però a aquelles alçades la vida i la salut ja li importaven un rave.

No s’enganyarà pensant que és un repte assequible. Li ha passat sempre que ha seguit una dieta. Al principi s’il·lusiona perquè les coses solen anar bé, però ben aviat es confia i comença a transgredir. Aquest cop s’ho pren diferent. Segueix al peu de la lletra tota la vèrbola dels cinc àpats i l’exercici físic. Exclou els aliments superflus. Modifica els hàbits. Introdueix canvis permanents. Camina una hora al dia, sense interrupcions. Sempre la mateixa ruta. Surt del seu pis de la Travessera de Gràcia i s’enfila en direcció al Park Güell. Com a primera meta s’ha proposat coronar algun dia les escalinates del drac. I a vegades somia a encadenar els cims dels tres parcs: Güell, Guinardó i Creueta del Coll. De moment, però, sol quedar doblegat a la pujada del carrer Verdi.

La tornada la fa sempre per la carnisseria de l’A. És un punt ineludible de la ruta de cada dia. L’O cerca motivacions, i passar per la carnisseria de l’A i veure’l rere el taulell vestit de carnisser no és una motivació com qualsevol altra. L’O i l’A havien anat junts a escola. En aquells temps ja llunyans, l’A i els altres li solien dir Porquet. A vegades el subjectaven entre uns quants i l’A li picava la panxa com si fes repicar un timbal. Al cap d’una estona li costava suportar el dolor, però les llàgrimes de l’O encara esperonaven més l’A. «Porquet, mitja merda», deien. Malgrat el pas dels anys, l’A no ha canviat gaire (sempre ha sigut un sac de nervis). Encara conserva la desimboltura i aquells seus aires de triomfalisme. Com que és seductor i enginyós de mena, tothom li sol riure les gràcies. I la carnisseria és sempre plena a vessar. L’O mai no hi entraria per res del món. Només s’atura una estona a l’aparador i es queda observant l’A (procura fer-se invisible, per si de cas). I aleshores sol gaudir d’una emoció estranya, contradictòria (i que no pot acabar d’entendre): juraria que es plau recordant aquells temps en què l’A i els altres solien humiliar-lo.

En contra de tot pronòstic, l’O aconsegueix aprimar-se quaranta quilos en poc menys d’un any. Però per ara prefereix ser prudent. Posposarà les celebracions per quan es planti als vuitanta (ha calculat que aquest seria el seu pes ideal). N’hi queden només deu, però seran els més complicats. S’hi haurà d’aplicar com mai. El millor de tot plegat és que l’I ha entrat de nou a la seva vida. L’idil·li de l’I amb l’escalador no va acabar de quallar perquè, segons ella, no estava feta per a la muntanya. Potser s’havia embolicat idealitzant una vida utòpica, una vida que l’anava allunyant de tot el que en veritat desitjava: el confort d’una llar i petites aventures quotidianes. Li sabia greu. En comptes d’aprendre a avorrir-se al costat de l’O, s’havia deixat encegar per un trist autoengany. Per tal de saciar el seu esperit aventurer, ara en fa prou anant a córrer de tant en tant per la carretera de les Aigües. L’O l’hi ha acompanyat algunes vegades, i es va trobant cada cop més en forma. Puntualment s’ha permès fins i tot el luxe de desafiar l’I a un esprint. L’O encara no l’ha poguda vèncer mai, però es conforma amb la mirada incrèdula de l’I: les distàncies es van escurçant.

Com que l’O ha trobat feina en una distribuïdora de llibres i té menys temps lliure, no pot anar tan sovint com voldria a la carnisseria de l’A. Ara ja fa un temps que l’A ha començat a guanyar pes. L’O frueix d’aquella tendència alcista, però alhora no deixa de sorprendre’s pels paral·lelismes entre els dos processos: tot allò que un perd, l’altre sembla que ho guanyi. A vegades l’O es recorda d’El retrat de Dorian Gray, una lectura que probablement devien haver compartit quan anaven junts a escola. En comptades ocasions ha arribat a flirtejar amb la idea d’un sistema de vasos comunicants que els mantindria units i connectats de per vida, subordinats per sempre més a les variacions de pes de l’altre. No obstant això, l’O sol foragitar ràpidament qualsevol elucubració fantàstica i ho acaba atribuint tot plegat a una simple coincidència. És molt de tocar de peus a terra, l’O.

Un bon dia, quan l’O i l’I ja han recuperat la mútua confiança, l’O confessa. Li parla a l’I del suïcidi, del roure de la Vall d’en Bas i de l’incident de la Rabassada. Li parla de la desesperació. I també de l’A i dels assots al pati de l’escola i de la transformació de l’A (de com l’ha arribat a motivar la transformació de l’A). De seguida s’adona que acaba de cometre un error. L’I es mostra encuriosida per l’A, li agradaria veure’l. A l’O no li faria gens de gràcia que l’I i l’A es coneguessin (s’horroritza amb la imatge d’ell i ella seduint-se). Aquella idea esperpèntica fa rebrotar totes les inseguretats que l’O tenia emmordassades. D’entrada diu que no, que ni pensar-hi, però l’I insisteix tant que l’O ha d’acabar cedint.

Allà a la carnisseria l’I no es conforma a quedar-se a l’aparador. Tempta l’O (és del tot impossible que l’A el reconegui, diu) i finalment el convenç. Els pronòstics de l’I es compleixen: l’A tracta l’O com un client més. I l’O respira alleujat. Sembla que el negoci ja no rutlla tan bé com abans. Les cadires d’esperar tanda estan buides i l’A és l’ombra d’aquell venedor hàbil i astut que acostumava a ser. Somriu poc o gens. I se’l veu permanentment disgustat, com si no acabés d’acceptar la convivència amb aquell cos voluminós. L’O s’ha d’esforçar una mica per recordar-lo quan encara era un secall (intenta que no se li escapi el riure), i pensa per dins seu que no s’hauria d’haver deixat trepitjar mai de la vida per aquella bola de greix.

—Què hi posarem? —pregunta l’A.

—Porquet —diu l’O.

L’A reacciona com si per uns instants respirés uns aires familiars, aquella olor atrapada a la memòria, però les coses no aniran a més. De seguida claudica i s’abandona a la mecànica de la carnisseria. Els col·loca quatre-cents grams de llom, dues llonzes, una botifarra i mig quilo de cap de costella. Per tot plegat els cobra setze euros, i l’O ho troba exageradament barat. Paga amb un bitllet de vint i no es queda a esperar el canvi. Un cop fora, l’I el fita de reüll. No li ha agradat la seva actitud prepotent. El menyspreu no se’l mereix ningú. I posats a fer, aprofita per comentar-li una cosa que fa temps que barrina però que ha estat callant: troba a faltar aquella persona humil i senzilla que solia ser quan el va conèixer. La impertinència, diu, no l’afavoreix gens.

Durant els dies següents la relació empitjora. Entren en una dinàmica de retrets, fins que un migdia l’I acaba traient tots els tòpics sobre les segones oportunitats: han d’estar satisfets d’haver-ho intentat, no tothom se’n surt, i ara saben que almenys poden quedar com a amics. L’O diu que com a amiga no la necessita per a res i que d’amigues en pot tenir tantes com vulgui. Abans del cop de porta de l’I, l’O ja s’ha penedit dels seus comentaris. I no només això. També pensa que l’I potser té raó, que potser el seu caràcter s’ha enrarit per culpa de tant voler remar contra natura. Per uns instants enyora la seva versió d’abans, aquella versió obesa però alhora menys rebuscada que havia sigut. Com que se sent força malament per com han acabat les coses amb l’I (i per tants altres motius), l’O surt al carrer a comprar-se un croissant. N’és plenament conscient: ha iniciat un procés irreversible. Però la decisió està presa.

Troba que menjar l’asserena. En pocs mesos recupera una quinzena de quilos i, un cop superada la barrera dels cent, l’O es queda sense feina. Aquell mateix dia se’n va a un dels restaurants més cars de la ciutat i es fa un homenatge. Surt amb la cartera buida, i recita mentalment un dels seus lemes personals: «Cap concessió als remordiments». Com que la carnisseria de l’A li ve més o menys de pas, ha decidit anar-hi a donar una ullada. Fa mesos que no en sap res, de l’A. I ara que se’n recorda, li fa certa gràcia aquella fantasia ja vella i desgastada d’una possible connexió entre els seus cossos i les seves oscil·lacions. Enmig d’un somriure beatífic, l’O desitja de tot cor que l’A hagi pogut recuperar la felicitat. Inevitablement, però, juga a especular sobre quina versió de la història es trobarà, si la magra i reeixida, o la grassa i ruïnosa. Per uns instants li passa pel cap la imatge d’una reixa abaixada i d’un rètol que anuncia el traspàs. I l’O sent com si de cop i volta l’embolcallés una boira. Sent la buidor, i la soledat, i una mena de fiblada tràgica. S’afanya a impregnar-se dels records de quan l’A l’atonyinava fa molts anys a l’escola, però finalment ho ha d’assumir: l’absència de l’A suposaria un dels cops més tristos de la seva vida. Més trist, fins i tot, que el d’una antiga escena que ara torna amb més força que mai: la del seu cos projectat contra el tronc impassible d’un roure mil·lenari.