Ànima en venda

Gemma Santaló

I jo que li dic: «Jan, vols fer el favor d’anar a la dutxa?». I ell que em diu que ja va net. I jo: «Net? T’has dutxat, avui?». I ell que no, que ahir, a futbol. «Doncs has de tornar a fer-ho —dic— i posar-te desodorant, que les hormones…». I ell que ai, que el deixi. I jo que obri la finestra del dormitori i tregui les sabates a fora, que es ventilin, per l’amor de Déu! I ell que ja ho farà, que ara no, que no el molesti, que està a mitja competitive i que el banejaran. I jo que n’estic tipa, de tant d’ordinador, que es quedarà cec. I ell que calli, que el desconcentro. I jo que pari ja!, o… I ell que me’n vagi a la merda.

A la merda? Jo?

Tanco el puny i les dents. De bona gana aixecaria la mà i li etzibaria un clatellot que el faria rebotar contra la pantalla, i la puta partida i el puto joc sí que se n’anirien a la merda! Maleducat, parlar-me així… «No et mereixes res, res! En mala hora…». Aguanto les ganes de calbot i les paraules-bufetada. Respiro; un cop més, i abaixo el cap. Em retiro de la seva cambra. La fúria em cou a les ninetes. Val més que vagi a fer un volt i a aclarir-me les idees, penso. Serà el millor.

Prenc l’abric i la bossa d’una revolada, i inspiro fort. Sortiré al carrer, a airejar-me. Regiro les butxaques buscant les claus, no les trobo. Obro els calaixos del moble del rebedor i ensopego amb mi, al mirall: encara tinc els ulls botits i les galtes envermellides de l’esforç de contenir la ràbia. «A la merda?», quina barra! Una vena massa dilatada em divideix el front. Sento la col·lisió de les dues parts, arrugues a banda i banda. Intento tranquil·litzar-me, tampoc no és qüestió de mostrar segons quina fila… Em quedo quieta. Tanco les parpelles, noto el pols que em percudeix les temples, miro de controlar la respiració, de fer-la melòdica. M’imagino sola, fent un tomb. Els carrers estaran buits. L’aire de la tarda començarà a refrescar i em rentarà la cara. Amb la mà dreta aguantaré la bossa, l’esquerra la duré penjant, buida, òrfena del meu nen, que fins fa quatre dies s’hi agafava, era una part de mi, una prolongació. Ara, aquesta prolongació s’ha inflamat; ella soleta, i sense demanar permís, s’ha autoamputat. Jo seré a fora, passejant el dolor del meu membre fantasma. Ell serà a casa, davant d’una pantalla, disparant als fantasmes que se li posin al davant.

I caminaré sense rumb. M’ajustaré la jaqueta al coll i concentraré el pensament en botigues de sabates i aparadors. Sempre m’ha distret. No és que compri res, ni tan sols m’emprovaré res, només miraré, i miraré, i l’excés d’informació que entrarà pels ulls silenciarà el soroll del meu cervell. I m’evadirà. M’ajudarà a respirar. Els colors, de mica en mica, guanyaran terreny i encerclaran el «ves-te’n a la merda» i el faran petit. La música repetitiva servirà de bressoleig. Trobaré alguna amiga, la farem petar. Compartirem cataclismes d’adolescència i acabarem fent-nos-en un fart de riure, de la nostra desesperació. Cinc botigues més tard gairebé em trobaré en estat tabula rasa, una mar en calma, un llac. No sabré quant de temps haurà passat. Agafaré el telèfon per mirar l’hora i veuré onze trucades perdudes d’en Xavier. Que n’és, d’exagerat, quan no em troba!, pensaré. Deu haver arribat de la feina i… Hi haurà un missatge: «Vine a casa, corre». Corre? Li trucaré: al mòbil, i no l’agafarà; al fix, i tampoc. El cor se m’impacientarà. Notaré un nus a la panxa, com si es fes el buit. Em posaré nerviosa, giraré cua i m’afanyaré cap al pis. De camí, el cap em dispararà ràfegues d’imatges, de desgràcies; no, no, em diré, no és això, no ho pot ser, negaré davant de cada escena. Ho hauria intuït. Ja se sap que les mares tenen un sisè sentit! Oficines, cafeteries, despatxos i fins i tot cadenes de muntatge en van plens: anècdotes de mares perfectes, rodones, que són a la feina i de sobte s’inquieten, just abans de rebre la trucada d’una baralla; o que es desperten a mitjanit per descobrir que al fill li ha pujat la febre, tot i que el dia abans ni tan sols feia mala cara. Ho intueixen. Jo ho hauria pressentit… Aviat arribaré a la boca del carrer. Les cames em tremolaran pel cansament de la tornada. Tota jo tremolaré, de l’esforç de reprimir la por. Davant del meu edifici hi haurà ambulàncies. Un esglai em recorrerà el cos i em dirà: Ho veus, ho veus…! I tu sense creure’m, amb això que ho hauries intuït. Si amb el nen de mesos et costava llevar-te quan plorava, a qui vols enganyar? Els llums estridents evidenciaran que s’haurà fet fosc i intensificaran el silenci. Cediran tots els murs de contenció. Correré. A l’entrada del bloc hi haurà un policia. Em pararà. «Visc aquí», diré, tot esbufegant; «al tercer segona». La cara li agafarà un to d’hivern i de fulles seques. Em deixarà entrar. Al fons de la cuina hi haurà en Xavier. «Què passa?», preguntaré amb desfici. Ell plorarà, m’abraçarà, «el nen, el nen!». Notaré l’espatlla plena de llàgrimes i de saliva. No podrà parlar. «La dutxa —barbotejarà entre sanglots—, ha relliscat». Callaré, no el creuré. «A la dutxa? No, no… No pot ser!». Aniré a la cambra de bany. Estarà plena de gent, alguns faran fotos: a la cortina trencada, a l’aixeta tacada de sang… Veuré els peus d’en Jan que sobresortiran del marge de la banyera. Anirà despullat; no ho voldria que la gent el veiés així, pensaré, però no diré res. Un senyor l’examinarà, a prop seu. Em fitarà. Em parlarà. No l’entendré, no el voldré entendre. Notaré un forat, el nus a l’estómac que s’obrirà pas i es farà cada vegada més gran, amb violència, un llampec amb origen al melic, que retrunyirà a la pelvis, i a la boca: m’esberlarà per dins. Entraré en el buit, en caiguda lliure.

Continuaran, inexorables, els dies i les nits. Despertaré de tornada d’escenaris horrorosos, angoixada i esqueixada. Incrèdula, pensaré que tot era un malson. Per uns segons, en Jan serà viu i jo estaré feliç, tranquil·la. Però la tranquil·litat se m’esquerdarà, se m’omplirà de sospitessonda que s’acumularan fins que m’adonaré que no, en realitat no; que és cert, que en Jan no hi és. I reviuré la seva mort una vegada i una altra: aquella tarda que jo estava mirant vestits i ell relliscava.

I si va quedar malferit?, pensaré. I si l’hagués pogut salvar? I si va viure uns instants i va cridar «mama»? I m’enfonsaré en el fang a buscar forats de cuc, la passera per burlar la relativitat de l’espaitemps, un diable que em vulgui comprar l’ànima…

Obro els ulls i ensopego amb mi, davant del mirall, encara. I m’observo l’abric, i el to pàl·lid de la cara, i la mirada remota, vinguda de molt lluny. Les mans, no sé com, sostenen les claus. Noto que pesen molt, massa. Torno a deixar-les al moble del rebedor. Vaig a la seva cambra i obro la porta, de nou, a poc a poc. El contemplo: tan jove, tan guapet. El llum de la pantalla li il·lumina el rostre. Ell em fita, desconcertat. Entro, l’abraço i li faig un petonet. És viu i és aquí. I què, si m’ha engegat a la merda?, segur que no ho pensava…

—Mama, collons! Que no t’ho he dit, que em desconcentres? Vols parar?