L’Hotel

Núria Sancho Subirats

Quan entres a l’Hotel mai tens gaire clar com hi has arribat ni que hi fas, aquí.

El meu últim record és estar passejant tranquil·lament i després, de sobte, estar davant del taulell de la recepció. Així, sense cap salt temporal, ni pèrdua de consciència, ni fos a negre, ni res que faci pensar que estàs somiant o que has perdut el coneixement i algú t’ha canviat de lloc.

La primera impressió que tens, en arribar, és la d’estar en un lloc que és, alhora, antic i nou. Tot sembla real i, al mateix temps, un decorat de pel·lícula.

La segona percepció és de solitud absoluta. Pitges el timbre que hi ha a recepció i ningú hi acudeix. Fiques el nas a l’interior del taulell i no hi ha ningú. L’única cosa que veus és el registre de l’Hotel, amb una llarga llista plena de noms i habitacions, alguns de guixats, i uns altres, al final, sense guixar. L’últim de la llista és el teu, però no té assignat cap número. Seria massa fàcil saber quina és la teva habitació des del principi. Sembla que això és quelcom que tu mateix has de descobrir.

Trobar la teva habitació no sempre és fàcil. L’Hotel és enorme i ni tan sols sembla tenir un ordre lògic. No és necessari. Quan trobes la teva habitació, simplement ho saps. Això em va dir la Mara. Ella va trobar la seva deu fer cosa d’un mes. Va aconseguir resistir la temptació durant un temps, evitar aquella porta, però sempre hi acabava al davant. I, al final, va entrar-hi. El Nabil va trobar la seva cambra fa tres setmanes i hi va entrar tan aviat com la va veure. Va dir que ho havia fet perquè no suportava estar més temps en aquest lloc.

Érem cinc quan jo hi vaig arribar. Em van trobar poc després d’haver aparegut davant del taulell. La Xian Mei va desaparèixer l’endemà. Hi havia arribat feia dues setmanes i havia descobert la seva habitació tres dies abans d’aparèixer-hi jo. A la noia la vam trobar poc després, tombada en un dels passadissos, amb els ulls oberts i un somriure als llavis. Al registre, al costat del seu nom, havia aparegut el número de la seva habitació. Era la 113. Vam dubtar durant un instant, però al final vam decidir que el millor era ficar-la al llit. No volíem haver de trobar-nos-la per sorpresa cada vegada que recorreguéssim els passadissos. Malgrat tot, quan vam anar a buscar-la, ja no hi era. En intentar accedir a la seva habitació, ens vam adonar que no podíem obrir la porta perquè estava bloquejada.

N’hi ha moltes, de portes barrades a l’Hotel. La primera, la principal. Suposo que deuen ser les habitacions que ja han trobat els seus inquilins. Sí. Perquè, en realitat, tu no trobes la teva habitació; és ella qui et surt al pas. Per contra, hi ha altres estances que estan del tot obertes. Algunes estan buides, altres contenen alguna cosa que només el seu amo és capaç d’interpretar: el seu malson més profund.

No és arriscat entrar a les habitacions, els malsons aliens són com ressons i no poden fer cap mal, i de la mateixa manera que saps quina és la teva cambra, també saps que les altres no ho són. No obstant això, mai dormim en una d’aquestes habitacions. Ni tan sols en les que estan totalment buides. Ho fem tots junts al menjador o a la recepció, ja que de la mateixa manera que les habitacions no segueixen un ordre lògic, tampoc són mai al mateix lloc, i preferim mantenir-nos junts. És la millor manera d’evitar topar-nos amb la nostra habitació.

Però al final sempre passa. Caminem tots junts, buscant una sortida, una forma d’escapar del que sigui això, però en tombar una cantonada, de sobte t’adones que davant teu el grup ja no hi és; o, pujant les escales, entres en un pis i, quan et gires, veus que estàs sol. Així va ser com vam perdre l’Isaac. Va desaparèixer a la setmana d’arribar jo. Mai el vam tornar a veure. Sabem que va trobar la seva habitació perquè al registre va aparèixer un número acompanyant el seu nom.

Si has fet els comptes, potser ja t’has adonat de quina és la situació a hores d’ara.

Efectivament, m’he quedat sola.

La Mara va ser qui va aguantar més, la primera d’arribar i l’última de desaparèixer, fins i tot després d’haver trobat la seva habitació, però això va succeir fa ja una setmana. Intentàvem no estar mai soles, evitar que, sigui el que sigui el que s’activa quan entrem a la nostra habitació, pogués atrapar-nos, però al final sempre acabes caient. El dia en què la Mara va desaparèixer jo vaig descobrir la meva habitació. Era la 226. És curiós; quan obres la porta i t’enfrontes al que s’amaga al seu interior, el que hi trobes és quelcom que mai t’hauries esperat, però, al mateix temps, penses: «I què més podria ser, sinó?». Això també m’ho va dir la Mara, però no m’ho vaig creure fins que vaig obrir la porta.

A l’interior de l’estança vaig trobar una vella escala de caragol, amagada en la penombra, que s’alçava com un masteler en un racó de l’alta habitació. De la seva part superior, amagada en la foscor, se sentien uns passos que avançaven.

El primer impacte va ser aterridor. Només vaig tenir temps de mirar uns segons abans de tancar d’un cop de porta. Però van ser suficients per recordar la vella casa de la meva àvia, les corredisses per aconseguir recórrer l’escala fosca en el menor temps possible i la necessitat, durant anys, d’encendre els llums, fins i tot quan encara hi havia prou claror, per pujar i baixar qualsevol tipus d’escala. Una por profunda i arrelada que, de més gran, vaig aconseguir ocultar fins i tot de mi mateixa, però, segons sembla, no superar.

Des d’aquest instant, l’Hotel sembla haver cobrat vida al meu voltant. Veig ulls que m’observen als espiells, les parets semblen respirar i pels passadissos sento una presència que em persegueix.

No és res nou, ho notes tan bon punt hi arribes, però el teu cap ho aparta a un costat. Com si tan sols ho veiessis de cua d’ull o a través d’un vel transparent. Des del moment en què trobes la teva habitació, aquest vel cau i no pots deixar de veure-ho. Corres pels passadissos intentant allunyar-te’n i acabes sempre davant de la teva porta. I l’obres una altra vegada, i l’horror et torna a omplir. Però cada cop és menys fort.

Fins que, per fi, pots quedar-t’hi, palplantat, observant, somrient. I llavors sents que allò que habita a l’Hotel, allò que et segueix, gairebé t’ha atrapat per complet.

De vegades, a les nits, abans de dormir, conversàvem sobre el que crèiem que era l’Hotel. Una altra de les peculiaritats d’aquest lloc és que els llenguatges es barregen, com a la torre de Babel, però a la inversa. Tots proveníem de països diferents, de cultures diferents, però ens enteníem sense problemes malgrat parlar cadascun la nostra pròpia llengua. També tots teníem creences diferents, a partir de les quals interpretàvem aquest lloc.

L’Isaac creia que ens trobàvem a la gehenna; el Nabil, al jahannam. Tots dos, pel que vaig entendre, sinònims de l’infern. La Mara, per la seva banda, creia que això era una espècie de purgatori, un lloc intermedi on alliberar-nos de les nostres pors i els nostres pecats per avançar fins a allò que sigui el que hi ha més enllà.

Jo crec que s’equivocaven tots. No estic morta: menjo (Déu sap d’on surt el menjar que apareix cada dia al menjador), dormo, vaig al lavabo… Tot i això, la Mara tenia raó en una cosa: aquest lloc purga les nostres pors. La meva opinió? L’Hotel està viu i s’alimenta de nosaltres, de les nostres pors, i un cop ja les ha absorbit totes, es desfà de les restes. De fet, crec que ja em queda molt poc; cada cop passo més temps a la meva habitació. L’última vegada vaig poder veure unes cames esquelètiques que baixaven de la foscor per aquella escala, abans de no poder més i tornar a tancar la porta.

Escric això a manera de testimoni i comiat, perquè estic sola, però sé que no soc l’última. L’Hotel necessita menjar. També ho escric com a consell. No sé com ni perquè vaig arribar aquí, però no m’importa. Ja no tinc por i mai m’he sentit tan bé com ara. Sé que la pròxima vegada que entri a la meva habitació podré veure qui baixa per les escales i me’n riuré.

Si trobes això, si llegeixes aquestes línies, no lluitis, no et resisteixis. Ningú surt de l’Hotel.

I així està bé.