La princesa del meu conte

Belén Teruel Cuadros

Des de petit he viscut buscant la meva princesa. La del conte que ma mare m’explicava des que tinc ús de raó, quan m’arraulia dins el llit, entre llençols vells i foradats per les cigarretes que el meu pare consumia entre copa i copa. Ella s’asseia sobre les mantes, m’acariciava la cara i em repetia sempre les mateixes paraules: «Algun dia, tu seràs el príncep encantador d’una princesa». I jo reia. I la mirava embadalit.

—I com sabré qui és?

—Ho sabràs quan la coneguis.

—Doncs ja ho sé. La meva princesa ets tu. —I ella reia. I em mirava embadalida.

Durant els primers anys d’escola, des d’un racó, jo guaitava les nenes, que arribaven vestides cada dia amb xandalls de tots colors i pentinades amb trenes que els estiraven el cuir cabellut. Però eren sorolloses i lletges. La majoria no tenien dents, i els seus cossos plans i informes no eren els d’una princesa. «Hauràs d’esperar uns anys, encara», em deia la mare quan compartia amb ella el meu neguit.

Però un dia, poc abans de fer els onze anys, em vaig quedar per sempre sense les seves indicacions. El meu pare em va explicar que la mare havia relliscat a la banyera i que ja no hi seria més. A partir de llavors vaig posar els meus cinc sentits a esforçar-me per ser capaç, tot sol, d’assolir el meu objectiu. «Ho sabràs quan la coneguis», ressonava al meu cap. El seu cos no era amb mi, però les seves paraules i la seva imatge es mantenien intactes dins meu. I, de tant en tant, també la contemplava d’amagat del pare a les fotografies que ell m’havia fet guardar en una capsa de sabates que després va voler ocultar, sense sort, a les golfes.

El darrer any d’institut, les noies començaven, per fi, a prendre la forma de la meva princesa. Duien els cabells llargs i deslligats, feien olor de colònia i havien canviat els xandalls per les faldilles o els pantalons acampanats, que acompanyaven amb samarretes ajustades. Algunes fins i tot es pintaven els ulls amb aquella línia negra, i els llavis amb un resum dels colors de l’arc de Sant Martí. A mesura que les anava observant i n’analitzava els detalls, vaig descartar les que no complien amb l’alçada justa, el pes adequat o el color dels cabells desitjat. Fins que finalment va quedar-ne només una. «Ara ja ho sé, mare, és ella».

Durant mesos vaig lluitar per fer entendre a la Marel·la que ella era la meva princesa: protegint-la des de la distància, a poques passes d’ella quan sortia al carrer o apostant-me davant la porta d’entrada quan era a casa seva, regalant-li rams de roses que buscava allà on calgués i enviant-li cartes d’amor gairebé cada dia, on li detallava com l’estimava i que volia enredar per sempre la meva vida i la seva. Fins i tot una vegada li vaig fer arribar l’objecte més preuat que tenia: una capseta de música on guardava un floc de cabells que havia tallat a la mare abans que l’enterréssim.

Però la Marel·la semblava no entendre res. Com podia ser? Havia estat massa subtil? Potser necessitava més temps? Deu mesos no eren suficients? El que més em turmentava era que la mare no me’n pogués dir les respostes. Em consolava visitar-la al jardí, on el pare havia volgut donar-li sepultura per tenir-la més a prop, i fer-li totes aquestes preguntes, però no em contestava.

Així que un vespre em vaig decidir. Em vaig esperonar a fer un pas més, a fer a la meva princesa una mostra definitiva del meu amor. Vaig esperar a la cantonada de casa seva fins que la vaig veure tornar de l’institut. Però no em vaig limitar a observar-la. La vaig abraçar. Per sorpresa. Des de darrere. Ella no s’ho esperava, i de l’emoció va fer un crit que jo vaig ofegar amb la mà. «Princesa…», li vaig xiuxiuejar a cau d’orella, per mirar de calmar-la. En sentir la meva veu, els nervis d’advertir que finalment m’havia decidit a tocar-la la van fer cridar encara més. No vaig deixar-la anar, volia sentir-la tan a prop com fos possible. La vaig agafar en braços, igual que un nuvi agafa una núvia per traspassar el llindar de la porta de casa el primer dia de casats, i la vaig ficar al maleter del cotxe. Vaig notar que s’havia colpejat el cap en entrar-hi. Allà estaria còmoda fins que arribéssim a casa meva, als afores del poble. Durant bona part del trajecte anava fent cops amb mans i peus; vaig somriure perquè això indicava que volia sortir d’allà per poder-me abraçar.

Quan vam arribar, vaig obrir el portaequipatge i ella era allà, quieta. La meva princesa tenia els ulls oberts. No reia, però em mirava embadalida. Des d’aquell dia, cada nit, quan m’arrauleixo entre els llençols vells i foradats per les cigarretes que el meu pare consumia entre copa i copa, ensumo el floc de cabells que guardo en una capseta de música i que li vaig tallar abans que el pare i jo l’enterréssim al jardí, al costat de la mare.