Cara de peix
M. Victòria Lovaina i Ruiz
GUANYADORA DEL 21È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET
El nen està convençut que és un bon observador, encara que la mare no valori aquesta virtut seva. Per exemple, des que va conèixer el veí del cinquè segona va pensar que l’home tenia cara de peix, però no en va dir res. I avui, dos anys després d’aquell dia, està convençut que el veí ha perdut la fesomia de peix i que aquest fet ja és irreversible. Avui tampoc no n’ha dit res.
La primera vegada que el va veure va ser un divendres cap al tard, quan tornava de llençar les escombraries als contenidors de vora la plaça. Ell recorda aquell moment amb fidelitat notarial. A mitja tarda, abans de netejar els peixos, la mare ja li va dir que baixés les escombraries. Ell va respondre que primer eren els peixos; les escombraries les baixaria més tard. La mare va fer una bufada llarga, incòmoda. Cada divendres neteja els peixos que li va regalar el pare i sembla que la mare no ho recordi. Els treu de la peixera amb el colador. Els diposita en un recipient amb aigua. Neteja la peixera. Retorna els peixos al seu món líquid amb aigua prèviament reposada. Els llança les escates de menjar i les bèsties es belluguen alegres i ben vives. Els peixos viuen. El seu pare, ja no.
Aquell mateix dia, quan havia netejat els peixos, va anar a llençar les escombraries que tant preocupaven la mare. Quan tornava, abans d’entrar a la porteria va fer com fa sovint. Es va aturar uns instants en el lloc on feia quasi un any havia vist la rotllana de gent que encerclava aquell embalum, com si en fer-ho pogués retornar a aquell dia, quan tornava d’escola. Aquell dia, entre l’escletxa que deixaven dues persones, va veure la imatge d’un cos estès a la vorera i tapat amb una manta fosca de la qual només eixien uns peus amb sabatilles. Eren les sabatilles de quadres verdosos que un dia la mare havia comprat en el mercat. Així va saber que era el pare. El pare havia mort d’una manera absurda, si per absurda s’entén la caiguda daltabaix de la finestra quan col·locava una cinta de persiana que ell mai no havia vist estripada. Aleshores va pujar a casa i allà va trobar la mare mirant el món amb els ulls perduts. Al cap dels dies, però, quan s’havia refet una mica, li va explicar la caiguda i ell va respondre que no estava estripada, aquella cinta de la persiana. «Tu no t’hi fixes, no t’hi fixes mai», va escridassar-lo la mare, ofesa per l’indici de dubte. «I tu m’enganyes», va dir el nen amb una veu monòtona que era com una glopada de ràbia glaçada de la qual mai més es desempallegaria.
I aquell divendres, tornant d’allò de les escombraries, després de l’instant d’observació de la vorera buida i a la mateixa porta de l’ascensor, va trobar el veí amb cara de peix. Aleshores, l’home el va convidar a entrar amb una veu untuosa, d’aquelles que allarguen algunes vocals i parlen als nens amb paraules de forçada naturalesa menuda, com si fossin idiotes. Era gras i tenia el rostre vermell, com si estigués a punt d’esclatar amb aquella mirada un pèl fixa i astorada que feia tot l’efecte que no tingués parpelles. Per aquest motiu el nen va recordar aquells peixos seus que havia netejat a mitja tarda. Un cop dins l’ascensor, el nen li va dir que anava al cinquè i ell li va respondre que ja ho sabia, que ell també hi anava, al cinquè. El nen es va recloure en l’angle de l’ascensor més allunyat de la porta. Mentre l’ascensor feia el seu camí, el veí li va preguntar per la mare. «Bé, a casa», va afirmar mirant fixament els ulls boteruts de l’home. De vegades les persones es miren com si volguessin trobar un pessic d’ànima amagada al fons de les pupil·les alienes, però el nen no va saber trobar-hi res, en aquells ulls. L’home potser també va cercar alguna cosa en els del nen, un pessic d’ànima o un breu somriure, però l’home amb cara de peix tampoc no hi va trobar res, res de sòlid ni tangible, més que una lleugera fredor. Després d’escodrinyar-se els ulls, tots dos van dedicar-se a contemplar fixament el fluorescent de l’ascensor, en la llum blanca del qual van descobrir unes pampallugues inquietants. Aquell dia el nen va adonar-se de l’existència de l’home i, sobretot, de la seva cara de peix.
La segona vegada que el nen va veure el veí amb cara de peix va ser al passadís de casa seva, un dia quan tornava d’escola i la seva mare li va presentar una mica a correcuita, com si tingués pressa que passés aquell instant. El nen va mirar-lo fixament; ja no va pensar que l’home feia cara de peix, això ja ho tenia interioritzat. Aquell dia va pensar que era un vell, un vell que ni tan sols havia tingut cura de pentinar-se ni d’arreglar-se una mica per visitar la seva mare i que anava tot ell desmanegat, amb la camisa per fora, els pantalons un xic caiguts i aquelles sabatilles de quadres verdosos que la mare havia recuperat dels peus morts del pare. Mentre sopaven una pizza que havia fet la mare, també va pensar que tenir aquell home dins de casa, assegut en el mateix lloc de la taula on seia el pare, era com trair la memòria d’aquell home que havia mort arreglant la cinta de la persiana.
El nen sempre més va pensar que aquell dia, mentre sopaven, el veí amb cara de peix ja tenia decidit que faria la seva vida amb la mare i amb ell. Ni al veí ni a la mare no els importava gens la diferència d’edat que tenien i que els feia semblar desaparellats. Al nen, però, no li agradava anar amb ells quan deien de sortir a passejar una estona. La mare era guapa i s’arreglava molt i hi havia gent que la mirava pel carrer; homes, sobretot homes. Ell, en canvi, era només un vell que li portava més de vint anys, semblava el seu avi. I el nen, mentre se’l mirava, pensava en els peixos que li havia regalat el pare poc abans de morir. Els peixos neden dins aquella peixera de vidre abombollada i ell els neteja amb molta cura cada divendres, com si fes un petit homenatge al seu pare, recordant el dia que els hi va comprar, el dia que el va veure entrar amb aquella riallada fresca, amb aquella il·lusió lluminosa a la mirada, amb la bossa a la mà i els peixos groguencs saltironejant alegres. També recorda els dies que l’anaven a buscar a la feina, amb la mare; tots tres prenien un gelat i ell encara sabia somriure. Els divendres, mentre neteja els peixos, es produeix un ritual de gestos còmplices, de pensaments, de records d’un pare absent.
Deu fer vora el parell d’anys que el veí viu amb la mare, el nen i els peixos. I avui, quan el nen ha arribat d’escola, se l’ha trobat a terra, al mig del passadís. Quan l’home l’ha vist, l’ha mirat com si fos la seva taula de salvació. El nen s’ha quedat quiet; aleshores, ha mirat com estenia el seu braç cap a ell, com se li estroncaven les paraules, trencades dins la gola com vidres esquinçats, i el passadís s’ha omplert de la crispació dels seus gestos de peix que s’ofega en un mar de fusta. El nen ha observat les òrbites dels ulls ben obertes, la mirada fixa i aterrida, les còrnies ensangonades, les parpelles de bat a bat, com si no hi fossin, i la boca que s’obria i es tancava, com unes brànquies de peix que absorbien l’aire insuficient d’aquell lloc. Mentre se’l mirava, el nen ha tingut la certesa que era la mateixa imatge del peix groguenc i boterut que es passa la vida al fons de la peixera, aquell que el pare va pronosticar que aviat moriria, però que es va equivocar del tot perquè el peix ja té ben bé tres anys, els mateixos que fa que el pare havia arreglat la cinta d’aquella persiana. Només quan el veí ha deixat de respirar i ha perdut de sobte el color envermellit, el nen ha pensat que el veí ha deixat d’assemblar-se a un peix per sempre i s’ha convençut que la mare no té raó; ell sí que s’hi fixa, i tant, que s’hi fixa. Aleshores ha arribat la mare, ni tan sols s’han mirat, i ell se n’ha anat a netejar els peixos perquè avui torna a ser divendres.