Fum

Eden Summerlee

(La tardor s’acosta a embrutar la platja. A prop del llit una infermera ha deixat l’àlbum de fotos. Torno a estar sola. Si vull, puc estirar el braç i agafar-lo, però encara em sento una mica dèbil. Em fa por tornar-lo a mirar, per si ha canviat res, per si el temps ha tornat a embrutar-ho tot. La Rosie no tornarà fins demà, així que ho explicaré a la infermera, si té temps).

La Breeze no semblava real. Portava aire d’esperit, envoltada de fum que no feia més que augmentar la seva delicadesa. No parlava com les altres infermeres. Tenia un accent de Cockney molt marcat, tot i que semblava de bona família per l’abric que portava quan no calia uniforme. Al principi pensava que em provocava fàstic; la manera com sempre es pintava els llavis abans de sortir a coberta, o com llegia cartes d’altres noies als pacients, amb una veu massa suau, sense remordiments, com si fos capaç d’endinsar-se en el subconscient d’aquestes altres dones, tan lluny del canal de la Mànega.

Potser era una qüestió d’alçada; jo semblava un gegant al seu costat, sobretot amb les meves espatlles de nadadora, que deformaven l’uniforme. O d’edat, ja que la Breeze tenia més de trenta anys, i era l’única infermera que portava anell de casada.

Jo estava promesa, així que tampoc li tenia enveja. La Breeze era una dona qualsevol, i segurament tenia un marit qualsevol. La Breeze no estava casada amb en Bruce, el meu promès, fill d’un terratinent i cosí d’un lord, que venia d’una família quasi tan bona com la meva. En Bruce i jo feia unes setmanes que sortíem quan va esclatar la guerra, però dos dies després que la seva tropa arribés a França em va arribar la primera carta. M’escrivia cada setmana amb puntualitat. Parlava de tot, excepte dels morts, i em preguntava si m’agradava de debò, això de ser infermera. «No et deus haver enamorat de ningú, no?», em va preguntar en Bruce en una carta, i de sobte vaig trobar la resposta, agafant-se a la meva mà com una serp de foc.

Soc de família conservadora. Vaig anar a un dels millors col·legis del país, només per a noies, i mai havia sentit res estrany cap a les cinc-centes alumnes amb qui compartia la infància. El concepte mateix de l’homosexualitat era per a mi com el canibalisme o la bruixeria; coses amagades, de contes del passat, d’indigents sense principis ni moral.

Però allò que sentia per la Breeze no tenia res a veure amb les ombres; era tan real com la guerra mateixa. Quan treballàvem juntes em trobava distreta; observava com els seus cabells, tan clars que semblaven de neu, li queien sobre els ulls de sorra mullada, i amb els guants tacats de sang la desitjava com mai havia desitjat ningú. Mentre els alemanys avançaven cap al sud i els aliats començaven a tremolar, jo, tan orgullosa com soc, em trobava amb un abisme interior al qual no volia apropar-me, perquè sabia que aquell fàstic que havia sentit en un principi es manifestaria en la Breeze quan s’adonés del que sentia per ella.

Li ho havia de dir. Abans que algun doctor ho sospités, abans que la pell se’m tornés blava o que em sortissin granotes saltant per les olleres havia d’informar-la del que havia fet amb mi. Potser li faria gràcia, pensaria que aquests sentiments eren cosa de la joventut, perquè llavors tenia només vint-i-un anys, i no podia madurar sense alguna bogeria. Però mai arribaria a dir-li res. Vam topar amb un torpede alemany mentre ens dirigíem al sud de la costa francesa i la majoria dels tripulants, la Breeze entre ells, van endinsar-se al Canal en un remolí de foc i aigua. Si no m’hagués caigut a sobre la llitera en què em transportarien després, segurament m’hauria ofegat aquella nit buscant-la.

Després de la guerra, en Bruce i jo ens vam casar i vam decidir començar de nou als Estats Units. Allà em recuperaria de l’aflicció de la Breeze enamorant-me de l’home amb qui m’havia promès a correcuita i que no coneixia gaire. Ara que ho penso, el matrimoni havia sigut un comodí per si les nostres respectives famílies resultaven mortes i no en quedava ningú, però tothom va sobreviure, a excepció del meu cosí socialista. M’agradava la idea de fer nova vida en un país que s’estava convertint en el centre del món, i tot i que encara arrossegava els peus i els notava mullats per la pena de la Breeze, la primera vegada que vaig fer l’amor amb en Bruce no vaig poder evitar pensar que el record d’aquells dos anys durant els quals vaig estar enamorada d’una dona havien estat fabricats per un trauma bèl·lic.

M’agradava psicoanalitzar-me a mi mateixa, sobretot quan ens vam trobar com a participants en aquella societat tan tensa. Vivíem a Carolina del Nord, treballant ell per a una agència tributària i jo com a mestressa de casa. A vegades deia que m’avorria massa, que després de sis anys de guerra, de no parar, aquella caseta blava i les tertúlies amb les noves veïnes americanes començaven a semblar una presó.

Mai em fixava en les dones que venien de visita, però estimava en Bruce amb inquietud. Em despertava agafada a ell cada matí, segura que el rebost d’heterosexualitat s’hauria esgotat, però m’equivocava, i amb confusió recordava aquella dona envoltada de fum.

A en Bruce li agradava la caça, i allà les armes de foc es podien adquirir amb més facilitat que a casa. Passàvem les vacances al llac de Pocosin, on en Bruce es transformava de nou en un soldat, però a mi mai em deixava pacients; els cérvols els anàvem dissecant, penjant-los en el menjador de casa, omplint-lo d’una manera tan exagerada que vam haver-ne de treure alguns dels quadres que havíem comprat abans de fer la mudança.

El quatre de juliol del tercer any que érem a Carolina del Nord vaig decidir explicar-li aquell fet, aquells sentiments tan desgavellats que em connectaven amb una dona, que va durar dos anys i que la vaig estimar, però de veritat. El riure d’en Bruce va provocar que s’apaguessin tots els llums, i no vaig sentir com esclataven els castells de foc aquella nit del Dia de la Independència.

De sobte em sentia massa petita, com si l’amor d’una dona, fos per qui fos, es consideraria sempre superficial. Haig de deixar clar que no va ser el fet que fos home el que va canviar els meus sentiments per al meu marit. Va ser aquell riure, aquella gràcia que li va fer el meu enamorament d’una dona que ja era morta. Dues setmanes després vaig tornar sola a la Gran Bretanya.

M’havia de tornar a casar. Em feia gran, massa gran, i encara no tenia fills. El problema era que als anys cinquanta sobraven dones, i no hi havia suficients homes amb qui una senyoreta, encara casada, pogués procrear. Mentre en Bruce i jo organitzàvem el divorci a distància, la vaig conèixer. Passejava per la planta baixa d’uns grans magatzems, per la secció dels LP, buscant una cançó que havia sentit per la ràdio. Aquella mateixa cançó la taral·lejava ella, mentre ordenava la secció de jazz. Li vaig demanar, amb una veu potser una mica autoritària, si venien aquí aquella cançó, i de sobte vaig notar com la sang s’omplia d’aquell perill tan familiar. Es deia Rosie, i va decidir regalar-me aquella cançó de les Roc-A-Jets perquè, segons ella, algunes coincidències eren massa maques per a embrutar-les amb diners.

No vaig sortir de casa en tres dies; vaig considerar convertir-me al catolicisme, o buscar un país sense dones on migrar, fins que aquella sang calenta em va dur de nou als grans magatzems on treballava. La Rosie em va veure, em va somriure i em va preguntar si volia prendre un te a la tercera planta. Vaig estar a punt de dir-li que no, perquè estava segura que si passava més d’un minut al seu costat, no seria capaç d’estimar ningú més en la vida. Però la vaig acompanyar i vam seure al costat d’una finestra, observant la ciutat reconstruïda.

La Rosie estava casada i tenia tres fills. Era lesbiana, i va dir que jo també ho era, tot i que era normal que pensés que no, perquè les realitzacions d’aquesta mida triguen bastant. Al principi la Rosie venia a casa meva, on els somnis de la Breeze eren de sobte tangibles, però sempre amb molt de compte, perquè els veïns no se n’adonessin. La portàvem bé, la doble vida. Quedàvem a l’hora del te, passejàvem per Londres, entràvem als grans magatzems, als museus, travessàvem el riu i passàvem només mitja hora juntes en el meu pis de soltera. No ho suportava. En el moment en què em vaig endinsar en la relació volia la mateixa llibertat que havia tingut amb el meu exmarit, volia vacances al llac, petons en públic, anar agafades de la mà, i el fet que no poguéssim m’estressava massa. A vegades m’invitava a casa seva, on el seu marit em picava l’ullet, i jo mirava cap a un altre costat, enrabiada.

Va ser el marit de la Rosie qui em va presentar l’Arnold, un vidu de Manchester. Des d’un principi sabia que no li agradava. Era massa alta, mentre que l’Arnold no superava el metre setanta. Però la seva ironia, i aquella forma que tenia de parlar sobre la reina Elizabeth, per alguna raó em va atraure. Jo li vaig deixar clar que havia votat i sempre votaria el partit conservador, «soc una dona blava i sempre ho seré», li vaig dir, i ell em va mirar com si parlés un altre idioma.

A la Rosie li feia molta gràcia el meu festeig amb l’Arnold. Estava convençuda que no podria estimar-lo, però tres anys després que em regalés aquell disc vaig dir que si em casava, el que teníem s’acabava. Ara, amb els anys, sé que la manera com la vaig deixar no va ser del tot justa, i jutjar-la per voler casar-se i tenir fills sense estimar el seu marit tampoc va estar bé per part meva. Per a la Rosie no hi havia una alternativa, era una mentida o l’ostracisme social. Tot i això, no me’n penedeixo, perquè al cap i a la fi no estàvem fetes l’una per l’altra.

Durant aquest segon matrimoni, vaig poder omplir una casa de criatures, criatures conservadores, tot i que l’Arnold votava Labour cada any. Cridàvem molt a casa, però per primera vegada, d’ençà que havia tornat al Regne Unit, em sentia important; tant, que em vaig embolicar en la política uns anys, des de la perifèria, com podien les dones llavors. No vaig viure una mentida amb l’Arnold, el vaig estimar de debò, però cada tres anys tenia un nou amant, el sexe del qual era irrellevant, perquè la meva orientació sexual, com diuen avui dia els grups d’activisme LGBT, no té res a veure amb la quantitat de gent de qui em vull enamorar.

La Rosie i jo encara som bones amigues, ens trobem a la tercera planta dels grans magatzems a prendre el te. Em vaig trobar la Rosie el dilluns de la setmana passada i va portar un àlbum de fotos d’abans de la guerra del seu exmarit, on sortia l’Arnold amb la seva primera dona.

No me’n va parlar mai, d’ella. Només sabia que havia mort, i per alguna raó, coneixent-lo a ell, la imaginava com una espia francesa. Quan em va passar l’àlbum ja obert, em va dir: «Mira que jovenet, l’Arnold», i jo només vaig veure la dona al seu costat, envoltada de fum, mirant cap a un costat. No portava l’uniforme, però la vaig reconèixer a l’instant. Aquella fumerada es va ficar dins meu, agafant-se a un cor que batega cada tres anys, i quasi em va deixar morta.

Però encara soc aquí, i ara, si ho vull, puc obrir de nou aquell àlbum, i demà, quan vingui la Rosie a visitar-me, podré explicar-li com vaig conèixer la Breeze.