Caça major

Josep M. Palau i Garrabou

Que Déu, si és que existeix, em perdoni pel que estic a punt de fer. El fred contacte del canó de l’escopeta em crema a la galta, tot despertant-me després d’una nit inacabable. Un sol que no escalfa, deixatat per la boira d’un gèlid matí d’hivern, malda per acomplir l’etern cicle dels astres, indiferent a les tribulacions humanes.

Des de la talaia privilegiada de la borda de Cal Galtes, arraulit en la quietud de l’albada, contemplo els camps nus gebrats de tristesa, el verd cansat de les alzines i el mas de Can Falconet, que ix superb entre els turons bromosos.

El pare mai no va fer mal a ningú. Per això, quan va esclatar la guerra, no va voler marxar tot i els benintencionats consells d’alguns veïns. Ser el mestre del poble el convertia en una figura pública, segurament massa notòria. Fins ahir, instal·lat en una adolescència expectant on el món era ple de promeses de futur, jo no era pas conscient de tot plegat. Grumolls de sang seca se m’escampen per les mans insensibles. Em recorden la fugida precipitada al capvespre, amb el vell Winchester en bandolera com a única companyia, allunyant-me de casa per les fondalades curulles d’esbarzers, furetejant entre els marges farcits d’argelagues espinoses. Emparat per la celístia, en una nit sense lluna, vaig arribar panteixant a la cabaneta de pedra. Exhaust, afamat, amb els braços i les cames esgarrinxats. Els xiscles de les òlibes omplien la nit amb una estranya lletania.

No puc plorar, no em surten les llàgrimes. Ni quan va morir l’avi aquella primavera de pneumònia, ja fa anys, vaig aconseguir exterioritzar aquell sentiment estrany. Amb el pas dels dies i les setmanes, la constatació de la irreversibilitat del temps va canviar quelcom dintre meu. Desencisat, vaig entreveure un pou d’aigües negres, del qual vaig provar, debades, d’escapolir-me. Ara la sensació és diferent: l’angoixa i la desolació són molt més pregones. Covo la ràbia per apaivagar la impotència.

A casa dels pares, si res hi havia, eren llibres de tota mena. D’ençà d’aquella pèrdua em vaig lliurar a la lectura, amb desfici i vehemència, ignorant, orgullós, les recomanacions de la mare i les orientacions del pare. Vaig llegir sobre les passions humanes, la joia i la tristesa, l’amor i l’odi, el bé i el mal, la fragilitat del cos i la voluntat, l’èpica heroica de les conviccions i la raó, l’existència de Déu, el sentit de la vida i també, és clar, la mort.

De què m’ha servit? El miratge d’aquesta evasió, d’aquesta assossegada reflexió erudita, s’ha desfet fa menys de vint-i-quatre hores, quan el conflicte, fins ara latent, s’ha abraonat sobre el poble. La brutal realitat ha irromput en el meu món particular. Cops a la porta de casa a hora foscant. Els brams del cap de l’escamot: «On és, on és el senyor mestre?». Crits sufocats, fressa d’empentes i de mobles arrossegats, enrenou d’objectes que es trenquen. I jo, amb els ulls closos, amagat a les golfes rere unes velles caixes de fusta, traspuant covardia amb les ungles clavades al palmell de la mà. Repetint, dins meu, les darreres paraules de la mare: «Passi el que passi, no et moguis d’aquí, fill».

M’acarono la galta, amb la mà balba pel fred rellentós del matí. L’última imatge que tinc de la mare és aquell mig somriure consirós d’ahir. La del pare, la mirada extraviada mentre dinàvem en silenci tot escoltant, inquiets, el noticiari de la ràdio. Després, la tarda curta es va anar esllanguint amb un neguit creixent que s’instal·lava a cada racó de la casa, a cada pensament.

Un sol tènue, difuminat i mandrós, comença a aixecar-se sobre la serra Grossa. Des del finestró de la cabana albiro algun moviment a Can Falconet. És la germana gran, que surt de munyir les vaques a l’estable. Com qualsevol altre dia, com si res no hagués passat, talment com si la plàcida quotidianitat no s’hagués esquinçat i la terra no estigués xopa de la sang vessada.

El pare es referia al Winchester, mig de broma, com «l’escopeta de caçar senglars», tot i que mai l’havia vist agafar una arma. Jo tampoc l’havia usada mai. Fins ara. Era de l’avi, que havia fet posar uns guarniments de llautó com a decoració a la culata de fusta. Ara que m’hi fixo bé, la culata està ben clivellada i el canó, mig rovellat. Sembla, gairebé, una peça de museu. On vaig amb això?

Segons m’explicava l’avi, els senglars es cacen en colla, fent una batuda. Però jo estic ben sol i la meva cacera haurà de ser a l’aguait, com la d’un cérvol. Vacil·lant, surto de la cabana a la gatzoneta. Des d’aquesta distància em podrien veure a contrallum. Avanço uns metres i em refugio rere el tronc d’un enorme roure esfullat i solitari. M’estiro a terra sobre una catifa de fulles ocràcies, ennegrides aquí i allà, mig descompostes. La humitat rellentosa de la rosada putrefacta em penetra l’ànima.

Després dels crits i sorolls es va produir un llarg silenci. I, de cop, es va alçar una veu imperiosa: «Au, va, cap enfora. Tots dos», que tot seguit afegí: «On és el vostre xicot? També el detindrem, com tota la resta de males bèsties que corren per aquí». La veu prima de la mare contestà, entre sanglots: «Ell no ha fet res, deixeu-lo estar». El pare increpà, poc després, algú de l’escamot: «No li posis la mà a sobre, Guenyo; si ton pare et veiés, s’avergonyiria de tu». «Això no ho sabem, perquè és mort», respongué l’altre, faceciós. Tot seguit van esclafir, esmorteïdes per la distància, una, dues, fins a tres detonacions seques. El cor em botà dins el pit amb l’ensurt i em vaig sacsejar en el meu improvisat catau. M’entraren unes ganes irreprimibles d’orinar. Encara vaig sentir, mentre marxaven, la veu grollera del Guenyo renegant: «Feina feta no té destorb. Demà tornarem a escorcollar la casa».

El Guenyo, l’hereu de Can Falconet, havia estat alumne del pare. Un noi espavilat, però més interessat a empaitar les dones, no calia que fossin joves, que no pas pels estudis. Tot el poble n’anava ple, però a ell tant se li’n donava. Era quatre anys més gran que jo, de complexió robusta i mirada altívola. Durant una temporada, ho reconec, vam ser companys de bretolades. De nen, admirava la seguretat amb què parlava i actuava, i acompanyant-lo en les seves malifetes, em pensava que esdevindria adult més de pressa. Però això va passar fa molt de temps, abans que la mare m’expliqués velles rancúnies entre les dues famílies per la propietat d’uns oliverars rere les granges del Mateu. I molt abans que em capbussés en els llibres.

Estirat, de bocaterrosa, amb la culata ben afermada a l’espatlla dreta, espero. Tinc l’estómac regirat per la gana i la por. Ha d’haver passat força estona perquè el sol s’entreveu alt a l’horitzó, entre uns núvols pàl·lids. Ran de terra, la boira no s’ha esvaït del tot, per bé que la visibilitat és molt més bona que a la matinada. Contemplo perfectament la portalada del mas, per on tard o d’hora apareixerà aquell miserable.

Tinc la musculatura encarcarada. La fredor glaçada de l’alba se m’ha ficat als ossos. Potser hauria d’haver escapat del poble per buscar refugi a casa els oncles, rierol amunt, on aquesta barbàrie encara no deu haver arribat. Aquí tinc mala peça al teler. M’acabaran trobant i, si em veuen armat, em faran la pell. Ja no m’importa. Des d’ahir a la tarda una força atàvica em posseeix i foragita qualsevol espurna de precaució. És l’odi, crec. Mai no l’havia experimentat amb aquest ímpetu, res a veure amb les emocions despertades per cap novel·la. Més que un sentiment dins el meu cap és, sobretot, quelcom físic que em dona energies per seguir endavant, per dur a terme el que he vingut a fer.

Em deixo endur, llisco a poc a poc bancals avall, fent equilibris entre els marges de pedra seca. Mentre m’acosto al casalot se m’accelera el pols, un batec tens em rebla les temples. La sang em bull d’ira i venjança. I tot plegat, malgrat saber que aquesta acció no em tornarà els pares, malgrat pensar que si dubto en el darrer moment, potser seré jo qui acabarà en un clot.

El Guenyo acaba de travessar el llindar de la porta. Ha encès una cigarreta i mira d’esma, amb uns ulls vidriosos d’embriaguesa, al seu voltant. Recolzo l’arma sobre un petit muret mig enrunat que em fa de parapet. Apunto, com havia vist fer a l’avi en la meva infantesa despreocupada. No sé pas si els vells cartutxos funcionaran encara, els hauria d’haver provat. Ara ja tant és, les cartes estan jugades. El meu índex tremolós s’acosta al gallet i tempteja la fina peça de metall.

Des de la meva posició, la figura mig desmanegada, amb la camisa fora dels pantalons, no imposa gens de respecte. Em sembla que encara va begut. Seria fàcil enllestir-ho ara mateix… De sobte, però, el Guenyo fa un gest estrambòtic i comença a recular. Sospito que m’ha vist. M’empasso, amb dificultat, un glop de saliva. Les mans em suen. D’una revolada salto del precari amagatall, perquè em vegi bé, per mirar-lo als ulls. Una ganyota li desfigura el rostre. Sembla que començarà a cridar, però es reté. Es palpa la cintura cercant la pistola… Un tret, un únic tret, esclata en l’aire… i uns tudons, espaordits, aixequen el vol des d’un bosquet proper.