Comiats

Jesús Pacheco Julià

La literatura és una defensa contra
les ofenses de la vida.

CESARE PAVESE

2014

La dona jove riu molt. La dona jove riu perquè se sap el centre de totes les mirades de la gent que contempla l’escena. Avui, la dona jove, a qui anomenarem Virgínia, ha vingut amb les seves amigues a aquest local tan animat a passar el seu comiat de soltera.

1941

Avui m’he posat pedres a les butxaques del vestit. He sentit la veu de la meva mare. Ara la tinc davant i la veig, la veig molt bé. La meva mare em diu que tot estarà ple de mort i de destrucció. Les he triades rodones i grosses, que pesin. La meva mare em diu que encara vindrà més i més barbàrie.

Tot ha anat molt bé: el sopar en un bon restaurant (marisc i peix regats amb bons vins), moltes rialles, alguns regals eròtics (molta altra gent parlaria d’objectes obscens) i, per sobre de tot, el fet de comprovar l’alt grau d’amistat amb les seves amigues. El local està amenitzat per nois joves i musculosos als quals no cal buscar un nom i que fan aquesta feina de bon grat.

No vull resumir la meva vida. Interessa poc. Bé, potser sí… El meu marit, que tant m’estima, ha fet tot el possible per tenir cura de mi. Però jo ja no tornaré a ser normal. Potser no ho he estat mai, d’allò que se’n diu normal. Soc diferent. Quan tenia tretze anys, ho vaig voler solucionar tirant-me des del balcó. La meva mare m’ho va impedir en l’últim moment.

Tot ha començat fa uns pocs minuts. La Virgínia, a qui les seves amigues han denunciat com la propera núvia, ha estat requerida per aquest jove atlètic i tot guapot. Després ha començat el joc-espectacle: el noi jove només portava uns pantalons texans curts que, amb certa gràcia, s’ha tret. Té un bon cul, ha pensat la Virgínia. El noi només s’ha quedat amb un bòxer força arrapat.

Hem fet un petit viatge a la casa de Mecklenburg Square. I hi he descobert l’horror. Tot era ple de runes. La nostra casa, destruïda! Les bombes dels nazis ho han arrasat tot. Diuen que som en l’any 1941. No ho sé… Diria que tornem a ser al 14. I a més a més la gent diu, entre ells el meu marit, en Leonard, que aquest cop serà pitjor, molt pitjor.

Després, el noi ha fet que ella el toqués per tot el cos. La Virgínia ha pensat que era divertit. L’influx de l’alcohol begut durant tota la nit, la il·luminació relativament sensual i el soroll de fons han fet que la Virgínia actués com tothom pensa que ha d’actuar.

La barbàrie acabarà amb la sensibilitat. Està predestinat a ser així. I jo no trobaré mai el meu lloc. Vaig començar a escriure quan tenia trenta-tres anys, l’edat de Jesús el Crist o d’Alexandre el Magne quan van morir. Quina coincidència, no? Sort que porto el bastó que m’ajuda a no perdre l’equilibri. Les pedres pesen molt.

El noi l’ha grapejada tota i pertot arreu. Ella ha fet veure que no ho volia, però s’ha deixat fer. Al final, ella també l’ha grapejat. El noi ha fet que li tragués el bòxer mentre s’anava movent rítmicament tot recordant un moviment que ja forma part de l’inconscient col·lectiu humà. I quan tothom s’esperava que el noi es quedés nu, s’han trobat amb un diminut tanga que tapava la cosa justa.

Ja em falta poc per arribar al riu: el riu Ouse, la meva dolça tomba. Sé que en Leonard m’estima molt, però ell no pot fer res per lluitar contra el mal. I he passat molta por, però ara ja no en tinc gens.

I ha estat en aquest moment quan ha començat el joc de veritat. El noi, un tros de carn sense nom, ha obligat la Virgínia a estirar-se damunt de la barra. I ha començat el joc sensual pel qual li paguen. S’ha estirat damunt d’ella, apropant-se-li al màxim, i ha obligat el seu cos musculós a fer un conegut vaivé que no ens diferencia gaire de certes espècies de mamífers. Després, el noi ha continuat el joc pujant cap amunt i sempre fent el mateix vaivé. Ha pujat des de l’entrecuix fins a arribar a la boca, tot entretenint-se en els pits de la Virgínia. Quan el maluc del noi ha estat a l’altura de la boca d’ella, li ha aixafat el contingut del tanga gairebé sense deixar-la respirar. La Virgínia no s’ha estat de res i li ha grapejat les galtes del cul fortament.

Miro el riu, miro els arbres. Intento copsar l’instant que ens explica el món, un món sense mort. Jo ja estic morta abans d’ofegar-me. Avui he acabat Entre actes i no n’estic gens contenta. He netejat la pols de l’escriptori i he sortit de casa. Sento la natura que palpita plena de vida. I ja només soc un fantasma que passeja entre els camps i els boscos.

I en aquest moment, mentre els altres espècimens humans contemplen aquesta escena amb morbositat, armats amb tubs de vidre que contenen líquids etílics, es detura el temps. La Virgínia no sap què passa. No sap si el temps s’ha aturat només per a ella o per a tothom. Ho esbrina: la il·luminació es manté, el so dels tambors africans que sonaven també s’ha quedat palplantat en una sola nota. I tota la gent resta immòbil. La Virgínia veu, sorpresa, que tot és quiet, fins i tot el noi que és damunt d’ella. Se n’escapa com pot, s’incorpora i s’asseu a la barra.

M’ha arribat una altra vegada la imatge de la mare. Estic imaginant que vol treure’m les pedres del vestit, però que no pot. La seva no-corporeïtat no pot lluitar contra la gravetat de les pedres. A més, ja no vull imaginar més que ella pugui treure-me-les.

I tampoc sap per què, però rememora escenes de la seva vida, contemplant els qui la contemplaven. Recorda alguna escena de la seva infància i moltes de la seva adolescència: quan va començar a sortir amb en Ricard; quan va aconseguir la feina de secretària; quan va conèixer en Carles, que és amb qui es casarà; també recorda el primer dia que es va enllitar amb en Gerard, el seu cap de personal. I recorda també les escenes immediatament anteriors a això que li estava succeint. Es gira i veu el noi musculós (carn de canó) encara en la mateixa posició.

Podria explicar moltes coses, però tampoc no vull fer-ho d’una manera minuciosa. Per exemple: la meva relació amb Vita Sackville-West serà poc coneguda. Ara recordo, dolçament, el dia que em va regalar en Flush, aquell encantador cocker spaniel. Fins i tot vaig escriure una novel·leta breu sobre ell.

La Virgínia reflexiona una estona mossegant-se una mica la llengua. Baixa de la barra i veu la cara bavejant d’un imbècil que l’estava observant. Mira les cares de les seves amigues i veu els ulls alcoholitzats en cadascuna. Pensa que es podria aprofitar d’aquesta situació: per què no? Ho torna a meditar i ho deixa córrer.

No entenc el temps. Tothom l’accepta de la mateixa manera, però jo no vull ni ho voldré mai. Moltes vegades, quan tinc un atac, el temps desapareix i no existeix. És com si estigués en ple somni i m’hauria de despertar, però no vull i no ho faig. I així sempre.

Li ve al jardí de la seva memòria el dia que es va enllitar amb en Gerard. I es fixa en un detall al qual mai no havia donat gaire importància: és curiós que no recordi tant el dia que per primera vegada va fer l’amor amb en Ricard (molt tendre, ell), ni les moltes nits que ha estat amb en Carles (un bon home), que serà el seu marit. No. Només recorda perfectament les nits passades amb en Gerard, el malparit d’en Gerard i el seu sexe salvatge i brut.

Poca gent deu saber que seré recordada per un grapat de novel·les. Però no és una mica absurd resumir la meva vida ara que vull acabar-la, sabent que poca gent em reconeixerà?

Recorda com es va aprofitar d’ella. I com ella es creia les seves vanes promeses. La Virgínia sempre ha pensat que l’amor és injust: sempre t’enamores de qui no t’estimarà mai. I és que només et volen per cardar.

Fa molt fred. He posat un peu al riu. He tirat el bastó força lluny. L’aigua també està molt freda. Però jo sé que seré recordada i, fins i tot, lloada per alguns. El meu marit no ho sap, però jo sí: el dia que em trobin i després m’incinerin, tocarà al costat d’altres amics músics la cavatina del 13è quartet en si bemoll major, Opus 130, de Ludwig van Beethoven.

Medita una bona estona sobre aquest fet. I després pensa que, perquè el món continuï girant, s’ha de tornar a posar com estava abans, amb el noi aixafant el contingut del tanga contra els seus llavis.

També sé que un obscur escriptor argentí (o la seva mare, potser) traduirà el meu Orlando. I sé que, molt més tard, faran diverses pel·lícules sobre mi i sobre els meus llibres. Una altra vegada la figura de la mare apareix i vol treure’m les pedres. Però tanco els ulls i li ordeno que marxi. Així ho fa.

La Virgínia es col·loca bé i tot continua de nou: la música, la llum, la gent i el noi. Després, sorprenentment, simula cara de luxúria i arrenca el tanga del noi, que gairebé no la deixava respirar. I quan tothom pensa que començarà una fel·lació en tota regla, la Virgínia agafa el membre mig erecte del noi i el mossega amb tota la força que és capaç. El noi crida com un boig i la gent obre les respectives boques quan la Virgínia tanca la seva tota plena de sang, mentre pensa que avui serà el feliç inici d’una nova vida.

Ara m’endinso en el riu. Em mullo les cames, el ventre, els pits, el coll. I camino una estona dins el riu. Miro per última vegada els camps i oloro el perfum de la Natura. I penso en la gravetat del temps. I recordo el «tot flueix» d’Heràclit. I ara, sense temps i sense pors, endinso el cap. I tanco els ulls. I ric, ric molt.