La dona del quadre

Josefina Maymó i Puig

Una vegada més, en Geb s’assegué a la butaca de davant de la dona del quadre que penjava damunt de la llar de foc de la casa familiar. Ja de menut li havia semblat que aquella dona li volia dir alguna cosa. Alguna cosa que se li escapava, però que sabia important i alhora misteriosa. Havien estat moltes les ocasions en què havia hagut de frenar en sec les seves corredisses infantils amunt i avall del saló per girar a mirar-se-la en sentir la seva enigmàtica presència, o que s’havia trobat de sobte alçant el cap del moviment del tren elèctric o del cotxe a propulsió perquè la força de la seva mirada l’interpel·lava constantment. Ara, ja a la vintena, i a punt de fer el pas de demanar a la Nut, la filla de la donzella amb qui havien crescut junts, que unís la vida a la seva, en Geb sentia més que mai la necessitat d’entendre allò que s’ocultava rere el quadre.

Quant temps feia que el quadre penjava de la paret, ningú no ho sabia. Era la casa on havia viscut la seva família, generació rere generació. La dona de trets suaus però de gest ferm hauria estat testimoni de naixements, casaments i morts, hauria vist créixer, enamorar-se i envellir tots els seus membres, sabria de les seves passions i desamors, els seus més íntims secrets i il·lusions, els seus dubtes, inquietuds i contradiccions. Tot un univers familiar només a l’abast de la dona de pinzellades suaus traçades amb decisió. En Geb ho hauria donat tot per una revelació.

Encengué una cigarreta i novament posà tota la seva atenció a intentar entendre el que des de petit se li volia mostrar dins d’aquell llenç emmarcat en una motllura artesanal amb acabats de pa d’or. Era de grans dimensions, rectangular, i disposat de manera vertical. La dona era a peu dret, el cos mig de perfil, al costat d’una finestra oberta, i mirava cap a l’espectador. Amb una mà mostrava l’exterior, convidant al defora, a traspassar el llindar. L’altre braç descansava paral·lel al cos i al capdavall la mà subjectava un llibre on es podia llegir per títol El salt. Tota ella enigmàtica, misteriosa. El marc de la finestra semblava actuar de límit, un marc que potenciava la tensió psicològica del quadre. Era jove i bonica i el seu vestit auster i negre fins als peus contrastava amb la riquesa de tonalitats de la seva mirada i el cromatisme vívid que s’insinuava enllà del finestral. La cabellera ondulada, d’un ros tirant a pèl-roig, queia esponjosa damunt de l’espatlla i el pit, i una cinta prima, a manera de sanefa, li ornamentava el front. Darrere d’ella, a la paret del fons, un quadre igual dintre d’un quadre que alhora era dintre d’un quadre… El marc dins d’un marc de manera infinita. Tot plegat, a ulls d’en Geb, molt inquietant. Inquietant i alhora narratiu. Talment un pacte amb la literatura, amb la vida. Una història dins d’una història, que portava inclosa al seu torn una història i així successivament. Un laberint.

I dins d’un laberint és on es trobava precisament ara mateix en Geb. Sabia que els seus pares no aprovarien el seu casament amb la Nut. Malgrat que l’estimaven i l’havien vist créixer, ella era filla de la donzella, que els feia també de cuinera, i de pare desconegut. En canvi, la seva era una família benestant i de renom, que ocupava un lloc insigne a la societat, destacada a totes les esferes de poder. Mai no permetria que el seu únic hereu subvertís l’ordre establert unint-se a algú de diferent condició social. La Nut també ho pressentia i per això evitava parlar de projectes i futur. Ell no es volia rendir, hi trobaria una solució. Primer, però, li calia treure enfora tota l’angoixa que portava dins.

Sense ni adonar-se’n, es trobà dialogant en silenci amb la dona del quadre i s’imaginà que potser altres membres de la seva família, de generacions passades, es devien haver assegut a la mateixa butaca on era ara ell, davant del mateix quadre, mastegant les seves inquietuds, buscant en aquella mirada de matisos rics i en el gest de la mà estesa que mostrava el defora l’assossec als seus neguits, la resposta al camí a seguir. Li hauria agradat parlar en veu alta amb ella, però temia que algú a la casa el pogués sentir. S’hi dirigiria per escrit. Prengué un plec de papers i una estilogràfica i començà a destrenar el fil de la teranyina que li oprimia el pit. Li explicaria a aquella dona de gest suggeridor tot el que havien compartit ell i la Nut. Li parlaria de quan eren criatures; de com junts omplien la casa de rialles i jocs; de com des de ben menuts se sentien ànimes bessones; de com cadascun havia après de l’altre fins i tot el posat i el gest, la manera de bellugar-se, de caminar, el moviment. Li posaria sobre el paper l’afinitat afectiva i intel·lectual que sentien mútuament. Li tremolaria la mà en escriure-li com ell podia llegir i llegir-se en la mirada de la Nut i ella en la d’ell. Li descriuria la compenetració d’aquella primera vegada, ja adolescents, que es banyaren nus al riu i, encabat, ajocats damunt l’herba humida, es van estimar llargament, entre olors d’espígol i farigola. Li glossaria totes les altres vegades que seguiren a aquesta primera: a la platgeta de rere l’espigó o a les cales del camí de ronda, prop del far o entre les sureres, al carrer dels Petons o amb la ciutat estesa als seus peus al capdamunt del mirador. Li contaria de les converses substancioses que tenien, l’angoixa vital i les inquietuds que compartien i els versos de Carner i Riba recitats en veu alta a la vora del foc.

Sí, li ho va narrar i descobrir tot, amb la complicitat de la Nut, que ara seia al seu costat llegint amb avidesa les últimes línies d’aquella confessió. Era ben entrada la matinada quan va posar punt final a la seva emotiva narració. S’observaren esbalaïts, sabedors i temorencs de la força del que quedava escrit.

—Això és tot. Així és com ocorregué —digué ell.

—Tot? Molt em temo que això nostre no hi cap pas, dins del paper —feu ella, mentre desviaven intermitentment la mirada de manera inquiridora, gairebé suplicant, cercant resposta en la dona dels matisos rics. Una vegada més, el finestral obert, el gest de la mà suggeridora, el títol del llibre que ella sostenia i el quadre dintre d’un quadre, la història dintre d’una història que alhora contenia una altra història, semblava voler dir-los alguna cosa, empènyer-los a alguna acció que se’ls escapava i que no eren capaços de retenir.

Tot d’una, s’apoderà d’ells el neguit d’on guardar aquell manuscrit. No el podien pas desar a qualsevol calaix o armari a l’espera d’un encontre fortuït per un dels habitants de la casa. Una vegada més, la compenetració existent va moure tots els ressorts:

—El quadre! —van dir a l’una—. L’amagarem dins del quadre!

Entre tots dos el despenjaren de la paret. Amb prou feines el podien sostenir. El posaren cap per avall damunt la taula llarga del saló i els sorprengué la forma bombada que tenia la fusta posterior. Alguna cosa dins seu la pressionava deformant-la notòriament. Amb molta cautela van procedir a desmuntar-la, traient una a una les peces metàl·liques que feien de suport. Quan la van haver desmuntat no podien donar crèdit al que veien els seus ulls. El cor els començà a bategar fort, les mans els tremolaven, les cames els feien figa i els semblava que no els podrien sostenir. Estupefactes, se sentien incapaços d’articular paraula. No sabien ben bé què era el que tenien davant, però sens dubte ho intuïen important. Aquí i allà, una munió de plecs de fulls manuscrits, de distinta grafia, de diferents autors. Alguns esgrogueïts, d’altres més ben conservats. N’hi havia de tipus quartilla o de mida semblant al foli, quadriculats o blancs. Uns simplement aplegats amb un doblec, altres cosits amb una mena de bastes, relligats, encolats o engrapats. Eren conscients que es trobaven davant d’un tresor. Diversos membres de la família de diferents generacions, algunes distanciades per segles, segons constava per la data dels manuscrits, havien sentit la necessitat imperiosa de deixar els seus secrets o l’angoixa que els neguitejava per escrit, a manera de redempció, com si es tractés de l’alliberament d’una càrrega, l’alleugeriment d’una culpa o el trencament d’unes cadenes que els oprimien el pit. De sobte, en Geb reconegué en un d’aquells plecs la lletra del seu pare. Era inconfusible. Li semblà que no li arribava prou aire als pulmons, que no podia respirar i que el cor se li havia d’aturar. No sabia si volia saber què hi deia. Desvià la mirada del manuscrit i dubtà. La Nut, que se n’adonà, el feu asseure, col·locà el manuscrit davant i, l’un ben a prop de l’altre, el començaren a llegir, en silenci, amb un silenci absolut, amb un silenci eixordador, que feia mal. Passaven els fulls amb ànsia, amb pressa, amb un desig vehement, llegint gairebé en diagonal. Cada paraula, cada frase els semblava un cop de puny a la boca de l’estómac. No creien poder-ho suportar. Arribaren al final, tornaren enrere i endavant, una vegada i una altra fins que es miraren fixament als ulls, no sabien si amb vergonya o encara amb més complicitat que mai: eren germans de sang! El senyor de la casa havia tingut un afer amb la donzella, la cuinera, i aquesta relació havia tingut un fruit: la Nut. Compartien el mateix pare, eren de totes totes germans, i la seva, una relació incestuosa prohibida per la societat. L’un davant de l’altre s’observaven contenint la respiració, escrutant-se el rostre, buscant-hi no sabien ben bé què, si una resposta, un consol, un acte de rebel·lia o, ben al contrari, de contrició. Com era que no ho havien sospitat abans? Hi havia senyals: el somriure franc, la fondària de la mirada i la rodonesa d’aquells ulls que tots dos tenien, blaus i grans, o la taca a la pell que lluïen allà on l’esquena perd el seu bon nom. Emmudits, qui sap l’estona que es van estar contemplant mentre revivien, l’un en el rostre de l’altre, cadascuna de les escenes viscudes junts. Fins que a poc a poc la tensió a l’expressió es va anar asserenant, el somriure franc feu amb timidesa la seva aparició i s’anà perfilant un gest d’aprovació que els portà a afirmar amb contundència que no se’n penedien pas.

—Si la finestra és oberta… —feu en Geb.

—… deu voler dir que hem de fer el salt —afegí la Nut. I s’abraçaren amb una calidesa nova, acabada d’estrenar pels fets, sentint la sang bullir a les venes, una sang que compartien, sabent, ara sí, que ja no tenien por de res.

Tot aniria bé.

Desaren el manuscrit del pare dins del quadre i afegiren a aquell univers de secrets el plec que en Geb havia escrit amb afany durant tota aquella nit. Muntaren altre cop la fusta de la part posterior, que ara presentava una forma encara més bombada, com si estigués gestant dins seu una gran vida interior, i el penjaren de nou a la paret amb molta cura. Demà mateix convocarien la família per anunciar-los el seu casament. El pare ja no tindria arguments per impedir-los-ho. Si apel·lava a la diferent classe social o a la inconveniència d’invertir l’ordre establert, el mirarien fixament als ulls, tots dos alhora. I amb la mateixa educació i bones maneres de què ell sempre havia fet gala li dirien, no sense amagar una actitud provocadora o desafiant que ell entendria a l’instant, que ja algú, molt abans que ells, no havia tingut cap inconvenient a trencar aquest equilibri o ordre establert. El pare era intel·ligent. Intel·ligent i pragmàtic. Sabria que qualsevol cosa que digués sobre això li podria portar molts problemes en aquest món d’influències i aparador que ell havia triat. Callaria per sempre.

Callaria per sempre perquè finalment la dona del quadre havia parlat.