Carta al fill, o els esglaons del mot

Albert Gener Martínez

Tornaràs a casa, fill meu, però hauràs de fugir de la teva terra, hauràs de creure en el camí i fer-lo possible passa a passa. Ningú no té la culpa de la teva soledat ingrata, no molestis les dones que dansen en l’espai de la llum blava, no pertorbis la teva pau trencada, perquè tornaràs a casa, fill meu, però no encara.

Sortiràs sense res d’aquesta tenda semítica i trobaràs els monstres que ronden els mites secrets, i Ítaca serà molt lluny, però confiaràs en el poeta que t’ha explicat, a cau d’orella, què és l’amor i què vol dir i com sonava en el seu tacte. Encara la somniaràs molt, encara la ploraràs quan ningú no et vegi, però no tinguis por de témer, no tinguis por de fugir de la terra que estimes. De vegades és defugint-se que les coses s’obren, prodigioses, als ulls del viatger —que no les cerca—. Fes camí, fes camí i que el camí et faci. No saps com tornaràs, no saps si els teus dits seran grassos o ben magres, no saps si els teus ulls brillaran o seran opacs com l’escorça morta d’aquest arbre. No saps si reeixiràs o cauràs en l’abisme fred. No sabràs res; al principi, no sabràs el sentit de cada passa, no sabràs el soroll de la pedra que travesses. No sabràs res, quan surtis, i això obrirà, encara que estigui corcada, la porta fràgil de les possibilitats: prova de no tallar-les amb la pressa, perquè aquests són els fils de la lentitud, que no fan fressa, que s’entenen lleugerament si t’hi enfiles a poc a poc, contemplatiu, cap al miracle.

Quan comencis, a tothom li passa, esperaràs d’aquest viatge totes les grandeses del món, i el desig serà tan ample que quasi hauràs oblidat la tristor que et va fer marxar de casa. Quan comencis a caminar ho faràs molt ràpid, colpejaràs els quilòmetres amb els peus i tot et semblarà molt gran i tot ho veuràs molt gran i només sabràs veure les coses grans. Passaran molts dies i moltes nits, però la celístia et xiuxiuejarà amors i arribarà el fred fiblant; recuperaràs, entre els dits, la distància que et separa de la teva terra, i tremolaràs: l’ombra ve a besar-te. Recorda, per primer cop en el viatge, que fuges.

Veuràs terres prodigioses, fill, i una llum et prendrà l’ànima. Veuràs regnes foscos, i la negror et passejarà la pell com una amant. Sentiràs com a les cantonades criden, els homes públics de toga càndida, totes les mentides que surten de les pedres, i el teu esguard descansarà tristíssim quan t’adonis que, en aquest món que ens ha tocat, en aquest temps desencaixat, els cossos tenen un preu d’argent obscur. Veuràs que els monstres són com tu i com jo, i que mai no sabrem si tu i jo som monstres. El dolor que abans tenies, fill meu, serà molt més gran que quan vas sortir de casa, però trobaràs homes savis i dones doctes, i et deliràs d’escoltar-los, de seguir-los, de qüestionar el món i de qüestionar què som i per què som i si hi som perquè d’altres ja no hi són. Deleix-te de la saviesa i de la bellesa que trobaràs en el camí, i si et vol conquerir l’enyor, contempla cada terra i tots els ulls que et mirin, perquè neixen en aquest precís instant i reneixen tostemps encara que no els vegis. Plau-te en la sorra de l’art, perquè d’aquí no en sortirà cap cosa, d’aquí no en brollarà cap moneda preciosa, però et sadollarà sencer: trobaràs la deu del déu mot imprescindible.

Però abans de trobar la font, oloraràs molts perfums, perfums voluptuosos, de carn i de paraula, i una sibil·la lliurarà la veu a un càntic pregon, prim, preciós com les perles que els mandarins treuen de dins dels melons o del gust humit de les magranes que els amants mengen a la porta de la tenda —la bugia els il·lumina—. Mira-la, no pas la sibil·la: mira-la. Prova la magrana, acosta’t el fruit odorant als llavis, nota la fragància dels nards pell amb pell, entra a la llacuna de cos sencer i nota el fred de l’aigua viva, mira com es nua sota la llum de la lluna, en el gorg. David, toca-la, toca la nota, rei d’Israel, toca l’acord primer, el so primigeni, la resposta als homes tristos: toca-la, rei jove, rei fona, rei astre. Toca-la, perquè si l’amor es nodreix de la música, toca-la. I la sibil·la cantarà perquè un prodigi t’haurà trobat, i cantarà molt lluny de tu, tot just a la porta de tenda, i cada mot tindrà un bes i cada bes, una fruita. Somriu, home trist, perquè hauràs nuat el cel. Somriu, melangia home, perquè el gorg un dia serà casa teva. Somriu, home foll, perquè una llum et durà a casa, però no encara.

El vent et semblarà terrible, perquè quan bufi i ens transmeti la salvatgia, quan Orfeu no commogui el teu interior de fel, recordaràs que vivim en un món que no hem triat. No riguis de totes les coses senzilles que et dic, un dia aprendràs que les paraules repetides mil vegades o tres o només una arriben a profunditats que desconeixíem —m’ho va dir un poeta a la tardor—. Tu també en coneixeràs, perquè no ets l’únic que emprèn aquest viatge incert. Et trobaràs altres homes que fugen, altres dones que escapen. Una poetessa parisenca et dirà paraules que no entendràs mai però que et semblaran delicadíssimes, i un barbamec de l’Argentina et dirà tu ets el teu fill i ets el teu pare, tu mous el bressol i hi dorms calmadament, en llençols blanquíssims. Són joves com tu, i busquen el miracle: sigues vehicle del prodigi, sigues acompanyat cap a l’indret on romanen tranquil·les les aigües.

Travessaràs jungles plujoses, creuràs rius plens de cocodrils, pujaràs a un altiplà en què, durant segles, s’ha amagat un món ocult. Pujaràs a avions d’argent, solcaràs la mar en vaixells d’escata, veuràs les set meravelles en un cos o en molts, i en massa veus o en una de sola. Excavaràs la terra per trobar l’anell del faraó, caminaràs descalç sobre la sorra i entendràs que ningú no pot guanyar la mar. Les ciutats et semblaran altes, sorolloses, mobilitzades o adormides. En bars nocturns reconeixeràs quasi totes les teves tristeses, però també aniràs a viure amb monjos que treballen la talla d’una marededéu estrangera. Un dia, però, et mossegarà una sangonera, i et semblarà l’ésser més absurd del món.

La mudesa et prendrà els mots, i aleshores entendràs que tant se val si els déus existeixen o si tan sols ens queden els dimonis trapelles. Aleshores entendràs, potser, moltes coses que jo no et puc dir. Aleshores entendràs, fill meu i pare meu, que només importa la companyia. Passar discretament o cèlebre, viure amb totes les riqueses del món o amb ben poca cosa: no importa quasi res, però sempre ens importarà la companyia. No destorbis, doncs, les dones que dansen en la llum blava, i espera pacientment que algú entri a la teva tenda —la bugia restarà encesa—. I si no hi entra ningú, no et desesperis; i si ningú no estima els teus mots, espera amatent. No vulguis entrar de cop a la deu del déu mot imprescindible —ho faràs, fill, com jo ho he fet—, i si aquest silenci et dol com a mi, espera. L’amor se’ns farà tan gran que ens sadollarem en la sensibilitat imperceptible, i ja no importarà on anem ni d’on venim, ni el passat ni el que vindrà; sols serem, nus, com els nadons i els pètals blancs; esdevindrem plàcidament com els rierols silvestres d’on germinen les veus dels oblidats; no venguis, doncs, per cap moneda trista, la teva soledat immensa.

Mai no sabràs si aquest és el camí o si bé n’hauria de ser un altre, espurnejant i lluminós, amb altres cares. Mai no sabràs si aquest és el camí ni si ve l’home del sac ni si tens els dits que calen i els peus i les drassanes. Mai no sabràs si aquesta és la nau ni si l’hauries d’haver construïda amb fustes més nobles o sense rems ni brúixola. Mai no sabràs si aquesta és la veu que et concedirà creuar la flama que va enfonsar tots els vaixells de Troia. Desitjaràs mai no haver escrit res, esmicolar les paraules magres que et queden, cremar les cartes que un dia vares besar i que llençares al vent terrible, però ja és massa tard: has lliurat el teu cor de sang al ventre poruc de la poesia. No és un camí fàcil, el camí cap a Ítaca. Un dia, amic meu, tornarem a casa, però no encara.