Mort a les sis i quatre minuts

Ada Guiteras Canal

Quan la Mort va trucar a la porta de casa seva, el Gabriel seia a la butaca marró del menjador. Llegia una història sobre una ciutat nevada. Dublín. Una festa de Nadal a dins d’una casa enmig de la tempesta. Algú que tocava un vals amb el piano per acompanyar la dansa dels flocs de neu, que es balancejaven suaument fins a tocar el terra. I queien. Sobre el pont, sobre el mar, sobre la festa, sobre el cementiri.

Una parella d’enamorats, però l’amor que es trenca amb el pes de la neu.

El Gabriel sentia que vivia dins d’aquesta història des de feia temps. Se sentia com el cavall del relat que, acostumat a treballar al molí donant voltes i voltes en cercle, mai va aprendre a caminar en línia recta i es va passar la vida en una espiral infinita. Es va fregar els ulls amb les mans i es va tocar les arrugues que li envoltaven els ulls, la cara, les mans. Potser les seves ganes de viure s’havien quedat atrapades entre alguna de les arrugues del seu cos vell. Potser s’havien esfumat per la finestra com havia fet el seu gat, que no va poder suportar més el fred gèlid i l’olor de mort i de soledat que impregnava aquella casa.

El Gabriel esperava la Mort amb ànsia, així que va tancar el llibre, i es va aixecar.

En el mateix instant en què la Mort va trucar a la porta, el Gabriel ja sabia que havia arribat l’hora. A les cinc de la tarda d’un diumenge plujós. Tal com s’havia imaginat que seria. Tal com havia de ser. Va arrossegar les sabatilles blaves pel passadís fins a la porta d’entrada i va mirar pel forat. La Mort somreia. Va obrir la porta.

—Ja pensava que no vindries mai a buscar-me —va dir.

—Ja saps que tinc molta feina; havia de venir fa dies, però sempre hi ha morts d’última hora que he de cobrir. La veritat és que la gent no deixa de sorprendre’m; qui ho diria, oi?

El Gabriel va fer passar la Mort al menjador i li va oferir un te amb llimona. Es van asseure a la petita tauleta de fusta al costat de la finestra i van fer un glop de te tots dos alhora.

—Feia temps que no ens vèiem —va dir el Gabriel deixant la tassa sobre la taula. El Gabriel se sentia estranyament calmat amb la presència de la Mort, l’impressionaven aquells ulls blancs que tenia, com si fossin el reflex d’un paisatge nevat. A fora, les tulipes s’ofegaven amb una pluja cada vegada més intensa i es movien lleument amb el pas del vent.

—Des d’aquell estiu. 21 de juliol, va ser, oi? Fa vint anys.

Tots dos van tornar a fer un glop de te recordant aquella tarda càlida d’estiu vint anys enrere, quan el Gabriel tenia encara cinquanta-cinc anys. Havia agafat el cotxe per acostar-se al supermercat del poble i conduïa amb calma escoltant un disc de John Coltrane. Es va arrossegar pels passadissos buscant tot el que la Gretta li havia escrit a la llista de la compra. L’únic que no va trobar va ser la melmelada de maduixa. Així que, després de dubtar uns instants, va decidir agafar la melmelada de préssec. Quan va arribar a casa, va carregar totes les bosses fins a la cuina i ho va col·locar tot al seu lloc minuciosament. Li queien gotes de suor del front i n’hi regalimaven algunes per l’esquena. Va agafar el pot de melmelada de préssec i es va dirigir a l’habitació per ensenyar-lo a la seva dona. «Gretta! No he trobat melmelada de maduixa! He comprat…». Però a mesura que s’acostava a la porta de l’habitació, va entreveure una cama estirada a terra i va córrer cap a l’habitació cridant el nom de la seva dona. El pot de melmelada li va caure de les mans quan la va veure. Estirada cara amunt, amb els ulls oberts, completament morta enmig d’un bassal de sang que s’escampava sobre la catifa de llana blanca. Els bocins de vidre brillaven com estrelles en un cel vermell. Abans de poder endevinar d’on sortia tota aquella sang, amb la vista mig ennuvolada per la calor i les llàgrimes, li va semblar veure la Mort, que va entrar ràpidament per la finestra i va marxar en un instant efímer emportant-se la seva dona i deixant només el cos inert a l’habitació. I entre llàgrima i llàgrima, mentre li va semblar sentir un crit que sortia d’ell mateix, també li va semblar veure la Mort picant-li l’ullet just abans de desaparèixer.

Més tard, va saber que la seva dona s’havia suïcidat tallant-se les venes amb el ganivet de la cuina.

—Ja saps per què ho va fer? —li va preguntar la Mort fent-lo tornar dels seus pensaments.

—Mai ho he sabut. Mai he entès per què ho va fer. Jo la veia feliç, sempre la vaig veure feliç. Per això t’he esperat tots aquests anys. Necessito venir amb tu i veure-la. Mirar-la als ulls i preguntar-li per què ho va fer.

—Creus que si vens amb mi la veuràs? —És clar que sí. No ho crec, ho sé. Sé que ella m’espera.

—Però ella et va deixar, et va abandonar. Per què t’hauria d’esperar ara?

El Gabriel va mirar fixament la Mort, que mantenia el seu somriure impassible.

Va començar a notar un fred gèlid que se li enganxava als dits.

—Tu ho saps, oi? Saps per què ho va fer. —Va notar com el fred li entrava dins els pulmons i les mans li començaven a tremolar.

—Potser sí que ho sé. Tu què creus? Jo crec que a vegades és avorrit saber-ho tot, no trobes? —va dir, allargant encara més el seu somriure de gel, com una mitja lluna que es gronxa al cel.

—Podem marxar ja? —Un calfred li va recórrer tot el cos.

—Et penses que anem de vacances o què? Potser no serà agradable.

—Estic preparat.

El Gabriel va mirar la Mort amb una mirada desafiant. Havia esperat tants anys que a vegades li semblava que ja estava mort. Des d’aquella tarda d’estiu, esperava. S’asseia a la butaca marró i contemplava el rellotge de fusta durant hores. Contemplava com les agulles escombraven el temps i s’imaginava donant voltes dins del rellotge, empenyent les agulles amb força.

—Va deixar de regar les tulipes —va dir la Mort escurant l’última gota de la tassa.

—Què? —El Gabriel la va mirar perplex.

—La teva dona. Va deixar de regar-les.

—I què coi significa això? Es va suïcidar perquè no podia suportar veure com es pansien les tulipes? —va replicar sense entendre res.

—Les tulipes són el primer senyal. No era feliç, només ho semblava. Tothom pot semblar feliç. Però primer es panseixen les tulipes i després, un mateix.

El Gabriel es va quedar uns minuts pensatiu, assimilant aquelles paraules que li ballaven dins del cap. Es va pansir.

—Per què m’expliques tot això?

—Em caus bé, la veritat. Però hem de marxar ja. El teu temps s’ha acabat. Pren-te aquests segons com una propina. Va recordar el dia del funeral de la seva dona. La xafogor l’oprimia i no el deixava respirar. El sol regalimava sobre un cel blau i clar. Però ell s’imaginava que nevava. Recordava aquell primer dia que l’havia vist: els flocs de neu queien sobre els seus cabells i un floc de neu divertit jeia sobre la punta del seu nas. Ballava amb la neu i reia. Però es va pansir. I entre els regalims de sol que li escalfaven l’esquena no podia veure res més que milers de flocs de neu caient silenciosos sobre l’herba bruta del cementiri, caient sobre tots els vius i sobre els morts. Milers de preguntes li colpejaven el cap i es convertien en llàgrimes efímeres. I mentre llepava una volva de neu amb gust de llàgrima que li havia caigut al palmell de la mà, el Gabriel no podia deixar de preguntar-se per què.

Per què es va deixar pansir? Per què ell també s’havia deixat pansir?

—Hauria d’haver regat les tulipes —va dir el Gabriel mentre el cor se li refredava i se li encongia com un somriure.

La Mort va riure. Un riure sord que va ressonar per tota la casa.

—Ja és l’hora. —La Mort li va allargar la mà. Rugosa com el pas del temps.

Van marxar sota la pluja just a les sis i tres minuts d’aquell diumenge. Es van fondre com el sospir d’una flama a les sis i quatre minuts. I només va quedar el silenci.