Treball Insalubre

Pablo Arreche

La llum va parpellejar per enèsima vegada en l’última hora i com era previsible, els generadors es van apagar. Tot i que el compartiment habitable seguia il·luminat, els tripulants van notar el canvi de situació de seguida. El constant remor produït per les poderoses broques trepant la llunyana superfície va deixar d’escoltar-se.

Al nou silenci es va escoltar la pregunta del jove nouvingut des de la Terra.

—¿Tres quilòmetres?

—Així és, Marian. No queda una altra que anar allà baix i reparar-lo.

—Merda, Elvis. No puc creure que just ara que acabe d’arribar ja hagi de demostrar les meves habilitats —va dir l’enginyer sense cap indici d’humilitat—, i a sobre desfer tres mil metres per una puta escaleta de mans amb els músculs atrofiats pel viatge.

—I això no és tot. —Elvis va llançar una bateria amb forma de rajola, i el pes d’una, a les mans del nouvingut—. Està tot molt fosc allà baix.

—En el cràter Obruchev teníem vestits amb llum incorporada —va continuar queixant-se.

—Aquí també, però el que no teníeu en la Cara Oculta de la Lluna era un fred que gelava el cul. Amb el suport vital rebentat i sense una d’aquestes bateries no duraries ni quinze segons. Allà baix necessitem de la seva potència extra per escalfar el vestit.

Els dos mecànics xerraven en l’avantsala a la plataforma de descens del nivell un de la Planta Extractora de Nitrogen número Quatre, en Tritó. Mentre es col·locaven els vestits de protecció, esperaven l’arribada del tercer membre de l’equip de mecànics.

—Miguel és el membre més antic. Serà millor que no li portis la contraria, està una miqueta xafat. —Elvis es va dur l’índex a la templa i el va moure cap als costats—. Estar tant de temps en els planetes exteriors té les seves conseqüències.

—Quant de temps porta aquí? —va voler saber Marian.

—Cinc anys, pipiol. —va dir Miguel irrompent al vestidor, alt i fornit, amb la panxa com un tambor—. Més quatre en els abismes de Miranda i tres en les llunes negres d’Urà. I Elvis, no et passis de llest o li explicaré alhora la que vas menjar les meves pomes recobertes de greix industrial.

Elvis es va posar a riure en veure la transformació tragicòmica a la cara de Marian.

—Benvingut al paradís, pipiol!

La planta extractora tenia forma de baldufa enclavada sobre la superfície gelada del satèl·lit Tritó, en òrbita de Neptú. En el nivell zero vivien els nou tripulants de la instal·lació, mentre que els nivells un i dos estaven ocupats per l’ascensor plataforma i els llargs tubs d’extracció i emmagatzematge, deixant al tercer nivell, aixecat sobre el gel etern, tot ocupat pels motors i generadors que donaven vida a les broques del supertaladre i als ejectors de nitrogen líquid.

La plataforma de descens es va posar en marxa per entre mig de les gruixudes parets de grafè i nanocarboni que conformaven la caixa del gegantesc ascensor.

—Almenys podrem baixar fins al nivell dos. Portes l’equip d’eines complet?

—Si. L’he revisat dues vegades —va contestar Marian.

—Millor així, si falta alguna cosa hauràs de pujar tu —va indicar Elvis encongint-se d’espatlles—. Dret de pis que li diuen.

—L’únic que falta és que t’oblidis d’alguna cosa —va intervenir Miguel amb mala folla per després advertir—. Serà millor que allà baix no facis cap cagada, pipiol.

La fantasmada va prendre per sorpresa a Marian.

—Però jo no he fet res…

En aquell moment Elvis li va fer el típic gest de silenci amb l’índex sobre els llavis. Després en veu baixa li va parlar.

—Miguel és una mica… supersticiós. Que hagis arribat enmig d’una apagada desperta el seu costat més esotèric, per dir-ho d’alguna manera. Però no et preocupis, tot es deu a un esdeveniment casual.

—No és gens casual —va sentenciar Miguel alhora que baixava la palanca i donava vida a les enormes politges de l’ascensor.

Els tres mecànics van començar a baixar en silenci. Escoltant el ronc dels hidràulics que movien la plataforma i el cruixit del metall de les parets.

—És el canvi de temperatura —va informar Elvis—. A fora superem els menys 235. Com ja deus saber, si el metall no es dilata correríem el risc de tallar el cable de l’ascensor a la meitat.

Però Marian no trobava raons per suportar el tracte que rebia del mecànic més veterà. Va començar a preguntar-se si havia estat bona idea abandonar el lloc ben remunerat en Cràter Obruchev per aquest contracte súper milionari però en els confins de l’espai conegut.

Consternat es va allunyar uns passos i es va acostar a la barana. La foscor d’allà baix era un ull insondable, com la negra pupil·la d’un dimoni.

Va recordar aquella frase sobre l’abisme que et torna la mirada o alguna cosa així, dita per aquell llunàtic de Nietzsche.

—No culpis a Miguel pel seu mal humor —va dir Elvis en un murmuri—. La foscor el posa nerviós.

—No hauria de treballar en l’espai, llavors.

—Veig que ets dur, pipiol. Això sembla. Vens del costat fosc de la Lluna i tot això, però aquesta és l’última estació, la frontera, la humanitat no ha arribat més enllà i això es nota aquí. Fa setze mesos vam perdre a l’últim enginyer i mira, just ahir encara va arribar el seu reemplaç —va contar assenyalant-lo—. Si avui tinguessis un accident, per exemple, la notícia del teu decés trigaria entre deu mesos i un any en saber-se a la Terra.

—He escoltat que hi va hagut diversos accidents els últims anys.

Elvis va negar amb el cap.

—Això va ser en el passat. Les crio-erupcions combinades amb la mala premsa que té l’extracció d’hidrocarburs en l’espai. Hem tingut infortunis, però almenys hem tret una bona tallada al sindicat. —Elvis el va mirar a la cara amb un estrany somriure—. El pagament per treball insalubre ací és deu vegades més alt que el d’un miner marcià.

—Ei, vosaltres! Prou de xerrameca. Poseu-vos els cascos que estem arribant.

Una comporta circular tancava el pas a l’últim nivell. Generalment s’obria automàticament en detectar la proximitat de la plataforma, però aquesta vegada va romandre immutable.

—És pel suport vital, en estar espatllat, el sistema bloqueja el nivell complet.

—Estarem tancats allà baix?

Elvis va torçar la boca mentre cordava els tancaments del casc al vestit.

—Una cosa així. Tampoc tindrem comunicació amb la resta de l’estació.

—Millor així, el cap m’ha semblat un pesat.

Elvis va somriure i va assenyalar a Miguel que ja preparat recolzava un peu en el primer esglaó i desapareixia en la foscor.

—Millor ens movem.

Marian el va observar pensatiu uns segons.

—Com que el millor mecànic, eh? Això està per veure.

El descens per l’escala de mà no hagués estat tan laboriós de trobar-se en condicions normals. El problema era el vestit de protecció, un model semi-rígid que amb prou feines permetia el moviment dels membres inferiors i que ja de per si resultava incòmode per caminar. Ni diguem per desfer una escala.

Per acabar d’adobar-ho Marian es va quedar l’últim i els altres dos mecànics s’havien de detenir cada deu metres a esperar-lo.

De tant en tant encenia els llums acoblades a les espatlles per tractar d’il·luminar-se els peus i encertar als esglaons amb més precisió.

—Apaga aquesta maleïda llum! —va udolar la veu de Miguel en els auriculars—. Si tornes a enlluernar-me et juro que et faig arribar al fons en menys d’un segon!

El repte va ser esgotar el caràcter de Marian, i després d’un curt balboteig, es va animar a respondre.

—Maleïda siga! Per què no baixem per l’altra escala? Si tenim dues escales, per què utilitzar una sola.

—Ja! El pipiol té ganyes —va intervenir Elvis.

Miguel va fer un grunyit abans de dir.

—Perquè, qui anirà a salvar-te la pell si arribes a caure?

Van tornar a sumir-se en l’ostracisme individual. El silenci absolut només era interromput pel fort panteix produït per l’esforç.

Tot d’una un violent tronar agità les parets i va sacsejar l’escala. Marian va poder sentir com el metall tremolava entre les seves mans i sota els seus talons.

—Merda! Què ha sigut això?

—Acabes de viure la teva primera erupció a Tritó.

—Un altre mal auguri —va comentar Miguel pel baix.

—Deixa-lo tranquil —va demanar Elvis, alhora que passava a explicar—. Les crio-erupcions no són simples guèisers, en realitat no tenen res a envejar a una erupció terrestre, d’aquestes amb lava, fum i cendres. Expulsen nitrogen i metà des del cor del satèl·lit a través de l’escorça gelada.

Van seguir baixant com si res. Marian per primera vegada va sentir por. Si no hagués estat ben agafat a l’escaleta, segurament hagués caigut i s’hauria complert la profecia de Miguel, que fet i fet només serviria per alimentar el seu ego. Es va prometre anar amb compte i encoratjat seguir als altres.

El tremolor de les erupcions va tornar a sentir-se, encara que aquesta vegada no van ser tan forts com a la primera.

Si et posaves a prestar-li atenció semblava que alguna criatura mitològica colpejava les parets provant d’entrar. Això i l’agut xiscle que cada tant captaven els micròfons d’àudio adossats al casc.

—És el so del vapor de nitrogen al congelar-se. Posa els pèls de punta, eh?

—Només si li prestes atenció —va contestar Marian tractant de sobreposar-se a la situació.

La realitat era que sentia el cor bategant-li amb força i no per l’esforç. No cal dir res dels esfínters estrets.

—No t’espantis pipiol —va demanar Miguel—. Ja estem arribant a terra ferma.

Era cert. El mecànic més experimentat ja els il·luminava els últims graons parat sobre el ciment ferm i esguitat de greix del fons.

El problema per Marian era que fos Miguel qui li donés ànims, combinat amb un enorme i impostat somriure que no resultava per a res agradable.

Immediatament van obrir els maletins carregats d’eines. Hi havia maces, multi-navalles, tornavisos de tots els tipus i gran varietat de grans claus angleses. També un parell de trepants i una enorme serra circular.

—Per què és això?

—Doncs per tallar —va explicar Miguel sospesant-la entre els seus gruixuts braços.

—El què? El cable de l’ascensor?

—Es nota que vens de la Lluna. Allà es fa tot amb delicadesa, amb eines que fins una àvia d’un geriàtric podria manejar. —Miguel va apuntar la serra cap al pit de Marian, de manera que les dents quedessin il·luminades per les llanternes. Les puntes acerades estaven tacades amb una substància viscosa color sang—. Aquí sota en canvi, la feina és per als homes. T’apuntes?

Marian va mirar directament als ulls de Miguel. L’homenot va romandre impassible, mentre que Elvis esperava expectant.

—Per descomptat —va contestar a l’instant Marian amb un punt de fermesa.

—Clar! I tant que sí! —Elvis se li va penjar en una abraçada i per darrere del coll li va agafar un bisturí—. Aquesta serà la teva eina. Sigues bo i talla els cables d’aquell tauler.

La caixa il·luminada pel raig de llum era d’un blau fosc i es trobava al final d’un atapeït passadís. Als costats, grans maquinàries carregades de cables d’acer, mànegues de goma ultra-resistents i pedaços afilats presentaven un aspecte amenaçador com per enganxar el vestit i esquinçar-lo de cap a cap.

Enmig del camí moltes vàlvules, rellotges i fins i tot fuites de gas que s’envolaven formant núvols grogs.

—No et preocupis, si no vols anar vaig jo en un moment.

—No, Elvis, puc fer-ho —va contestar Marian amb altivesa.

—Escolta pipiol, tracta de no utilitzar tant la ràdio. Això també gasta bateries —va advertir Miquel.

—Si, és clar.

Va esgrimir el bisturí com si fos una espasa i es va introduir de costat entre les atapeïdes màquines. Eren grans i amb extremitats que semblaven abalançar sobre ell. La majoria estaven brutes per una capa d’oli i greix que gairebé no permetien imaginar que era el que hi havia sota.

El pitjor de tot era avançar deixant llocs foscos darrere sense escoltar cap so. Coses del buit, es va dir, tot i que ja hauria d’estar acostumat després de treballar cinc anys en l’espai.

Esquivant cables i evitant ensopegar amb múltiples canonades va continuar avançant.

En arribar al tauler es va trobar amb el primer problema. Estava tancat amb clau. Va pensar en informar als altres, però immediatament va recordar l’advertència de Miguel sobre economitzar càrrega de bateria.

Millor seria arreglar-ho sol.

El primer que va fer va ser palpar la part superior i els costats del tauler a la recerca d’algun clauer.

Res.

Després va buscar al pis, llardós com poques coses vistes en la seva vida. Una crosta de deu centímetres de greix industrial i altres productes enganxosos com un xiclet cobria les planxes metàl·liques del sòl.

Va netejar com va poder l’espai just a sota d’on estava emplaçat el tauler i al costat de la columna va trobar la clau. A estirades la va aconseguir desenganxar de la substància. Va ser just en aquest moment de triomf en què les llums del vestit van fallar.

Li va costar uns segons acostumar-se al nou i opac panorama. Encara sentia el reflex de les llums darrere de les pupil·les. Quan es va adaptar, va poder veure que la foscor era tan impenetrable que ni tan sols podia veure’s la punta dels dits.

Va estar a punt de comunicar-ho per ràdio. Els vestits comptaven amb una autonomia de trenta minuts després d’acabar-la càrrega de les bateries.

Es va negar novament a utilitzar la ràdio. Demostraria que era un home dur. Els faria empassar el seu orgull.

El primer que va fer va ser colpejar els projectors sobre de les seves espatlles. Aquests van seguir apagats. Va obrir un dels compartiments del vestit i va extreure la bateria de recanvi, alhora que descartava la usada.

La va col·locar al seu lloc i va estrènyer els borns de manera que donessin vida als components elèctrics del vestit.

Els projectors van romandre inalterables, és a dir, apagats.

—Maleïts idiotes! M’han donat bateries usades.

Tractant de no perdre les maneres va començar a manipular les claus sobre el pany del tauler. Encara que fora a les fosques compliria amb el que li havien encomanat.

—Ara els vaig a ensenyar el que fa un home de cràter Obruchev.

Va obrir la porteta a cegues. Va preparar el bisturí per tallar tots els cable que trobés dins quan un raig de llum va banyar tot el sector. La forta claredat provenia d’algun lloc darrere d’ell. Va col·locar el cobertor al nucli i va aixecar una mà per fer-se visera. Va girar provant d’evitar enlluernar-se i va topar amb la font de llum.

Un poderós i solitari reflector col·locat damunt d’una de les carcasses més properes. Això volia dir que Miquel o Elvis havien aconseguit arreglar en part el generador. En tornar la vista va veure el dibuix, pintat a la paret on es trobava el tauler.

A grans trets es tractava d’una forquilla, o millor dit, un trident. Pintat amb traços bastos segurament per algun pseudo-artista que havia habitat l’estació i que hauria volgut fer-li un homenatge al planeta que orbitaven. Neptú.

Va donar un pas cap a la paret per estudiar-lo més de prop quan va sobrevenir el tremolor. Va ser tan fort que se li van afluixar els genolls i va haver de deixar anar el bisturí per agafar-se d’una canonada i no caure.

—Maleïts crio-volcans o com es diguin —es va queixar. A la cara oculta de la Lluna no havien de témer aquells moviments sísmics.

Va tornar a reincorporar-se tractant de no trepitjar en fals. S’havia colpejat el turmell contra una de les maquinàries i li feien mal els genolls. Llavors va escoltarr un espetec brutal que gairebé li va fer afluixar els esfínters. Es va adonar que es tractava d’estàtica en els auriculars. A continuació va sentir la veu d’Elvis.

—Marian estàs bé? Aquest ha sigut fort.

—Sí, ho estic.

—Miguel ja s’ha encarregat de la meitat del problema, només falta el teu. Pots tallar els cables?

—Per descomptat —va acceptar, però no es va quedar callat. Estava molest—. Què ha passat amb les meues bateries?

—No ho sé… —Va haver un grinyol en la comunicació—. Però ja pots treure’t el casc. Com t’he dit, Miguel ja ha fet la seva part. Ha arreglat el suport vital i l’electricitat. Ara talla el cable vermell o vols que vagi jo i ho faci.

—Està bé —va acceptar, i després va xiuxiuejar—. Idiota.

Ara, amb la zona millor il·luminada va poder trobar el cable a tallar dins del tauler sense cap problema. A jutjar per les múltiples cintes aïllants que cobrien diversos cables, el tema dels talls no era nou. Sense miraments va tallar els cables assignats.

Hi va haver un espurneig proper i immediatament va sentir la vibració. Va fer un pas enrere i va notar que la paret del dibuix es movia. En pocs segons el trident va quedar separat per una obertura d’uns sis metres d’alt per sis de llarg.

—És la càmera del súper-trepant —va anunciar Elvis per la ràdio.

—Què s’ha de fer ara?

—Anar fins al súper-trepant i veure que collons s’ha trencat. Si m’esperes estic allà en un minut.

—Escolta, jo sóc l’enginyer. Millor ajuda a Miguel amb el suport vital, jo m’ocupo del trasto.

—Com vulguis, tu ets «l’enginyer».

Marian ja havia tractat amb súper-trepants que es cremaven tot el temps en les mines ferrosos de la Lluna. Segurament algun material més dur en les capes de la superfície sobreescalfava el sistema.

En això es va encendre una filera de llums verds. Parpellejaven. Això significava que el suport vital estava equilibrat i que aquell lloc comptava amb aire. El passadís que s’estenia uns cinquanta metres davant seu era una zona neta de màquines i que desembocava directament a la broca embotida dins d’un pou.

—Bastant fàcil, no? —va pronunciar en veu alta per a donar-se confiança.

Despreocupat va ingressar al passadís. Algun tipus de substància gotejava a les rodalies. Almenys ara podia sentir-la. Però va començar a preguntar-se si no era millor caminar en la més absoluta foscor i sense escoltar res, que suportar aquella penombra esgarrifosa.

Es va treure el casc, sobretot per estalviar energia. Va exhalar l’aire dels seus pulmons i durant un moment va observar el núvol de fred que es va formar al seu voltant. La temperatura devia estar uns quants graus sota zero tot i que el suport vital estigués funcionant.

Va aspirar.

El lloc feia una fortor horrible. L’ambient estava saturat amb una barreja àcida d’amoníac i alguna cosa més. Una aroma dolç i nauseabund que s’enganxava a la gola. Preferia que li cremessin les narius amb l’amoníac, abans de sentir aquest gust que li recordava a les flors mortes d’un funeral.

Caminar sense por a ensopegar amb trastos el va animar a introduir-se més en aquell lúgubre passadís de pis llis i humit, tot i el pestilent i penetrant aroma.

L’existència d’aquell reflector de llum feia que les ombres s’allarguessin encara més, donant-li un aspecte sinistre a tot. Fins a una simple maneta dentada tenia una forma abominable, sobretot quan aquesta va començar a girar per si sola, desenroscant-se.

—Aquí hi ha alguna cosa més —va comentar a la ràdio tractant de no tartamudejar.

Però Elvis no el va sentir o no va voler contestar.

—Maleïda senyal.

Va tornar a mirar cap a la maneta. Era allà, totalment quieta. Els seus sentits li estaven jugant una mala passada.

Era el cansament, sense dubtes, es va dir. Tres mesos de viatge en hibernació, i no havia passat un dia complet de recuperació que ja s’havia posat a treballar.

Això li estava passant factura.

Va sacsejar el cap com tractant de despertar-se. Decidí que no s’anava a rendir. Va mirar cap endavant. Al final del passadís es trobava la fossa on desapareixien les enormes broques del súper-trepant.

—Un altre lloc fosc —va dir amb desànim.

Malgrat les males notícies va fer un pas cap al motor. Res aturarà al millor mecànic del sistema solar.

Pensant en això i en la seva futura victòria sobre els altres dos mecànics, arreglar el súper-trepant ja era una qüestió d’honor i d’orgull, va baixar pels contorns de la voluminosa carcassa que recobria la màquina.

Va arribar fins a una sortint i amb el bisturí va tallar un parell de manegues que van deixar lliure unes quantes bugies de la mida d’una banana.

Acostumat a bregar amb aquella mena de trastos va ficar la mà a l’interior del motor i desenroscà una bugia.

Va començar a provar-la just quan hi va haver un nou tremolor. Bastant més fort que tots els anteriors, tant fort fou que el va fer deixar anar la bugia i el bisturí.

—Maleïdes crio-erupcions! —va dir prement les dents.

Va haver d’abocar gairebé mig cos dins el càrter del motor per fer-se novament amb el bisturí i amb la bugia, que malauradament estava carbonitzada.

—De segur que estan totes iguals.

Va tornar a concentrar-se en el motor. Als pocs segons es va adonar d’un detall molt important. No havien portat cap recanvi. Una altra cosa que se li passava per alt.

El primer en el que va pensar va ser en el llarg trajecte que hauria de pujar a per un joc de plomets. Però després es va encendre una alarma en algun lloc del seu cervell. Si els treballadors de la planta extractora estaven acostumats a aquells constants desperfectes, ¿no haurien d’haver carregat un recanvi en lloc de tantes eines aparatoses?

Hauria d’haver pensat sobre tot això allà dalt, va pensar finalment.

Es va posar en peu convençut de girar cua i fer-los un parell d’escoltets a aquells dos mecànics de pacotilla, quan alguna cosa li va aferrar al turmell. Al principi va creure que s’havia enganxat amb un cable o una mànega i va estirar d’ell.

Res. Estava encallat.

Al moment va sentir la cremor. Un líquid calent li banyava el peu esquerre.

—Quina merda? Oli? —es va preguntar—. Líquid refrigerant?

Ja enfurismat va tornar a estirar amb força fins que va retirar el peu. La força que havia fet per deixar-se anar el va fer acabar caient de cul contra la paret de la fossa.

En mirar-se la cama que havia estat enganxada no va poder evitar una exclamació horroritzada encara que no sentís cap dolor.

Va començar a vomitar la bilis amb salvatges arcades.

La visió d’un monyó sanguinolent podia arribar a provocar-te això.

El peu esquerre senzillament no hi era. En lloc on havia d’estar al turmell, l’empenya i tots els seus dits, ara blanquejaven un parell d’ossos, dels quals ni tan sols sabia el nom, tots coberts de sang.

Per sota del motor una sèrie de tentacles serrats onejaren en l’aire violentament com si fossin un raïm de fuets a la recerca de carn.

Marian va cridar una, dues i fins a tres vegades fins a quedar-se ronc, mentre picava de peus amb les dues cames a risc de perdre el peu sa.

Un raig de pensament el va il·luminar amb la idea que havia de sortir de la fossa fos com fos. Sobretot quan un dels tentacles va tallar en diverses parts la tela ultrar-resistent del camal del vestit.

Es va incorporar a saltirons, ajudant-se amb les broques. Va grimpar per l’estructura del súper-trepant realitzant un gran esforç amb els braços fins que va aconseguir posar mig cos sobre el llis pis del passadís.

Davant els seus ulls es van desplegar més criatures tentaculars. Ara podia veure-les bé. Uns mol·luscs semblants a unes meduses de color ivori i de la mida d’una tortuga, que s’arrossegaven impulsades pels serrats i llargueruts tentacles.

Una d’elles, justament la més diminuta i la més propera, va moure les seves extremitats amb sorprenent elegància i li va tallar un parell de dits de la mà esquerra amb la facilitat de qui talla mantega amb un ganivet calent.

Aquest cop Marian ni tan sols va cridar. Mogut per la ràbia va donar un profund tall a la criatura en la seva part més ampla, partint en dos el seu cos gelatinós.

Sense perdre de vista a les altres criatures, tot i que no tenien ulls totes confluïen cap a la seva posició, va aconseguir sortir de la fossa.

Va aconseguir estabilitzar-se sobre el peu dret i va avançar tot fent saltets. El reguer de sang que va deixar darrere seu va servir perquè algunes de les meduses ataquessin el terra amb renovat interès, oblidant a la presa.

Perquè això és en el que t’has convertit, va pensar, una presa a punt de ser caçada per una manada d’aquestes bestioles.

—Aquestes immundícies ensumen la sang —va dir serrant les dents—. Elvis! Miguel! Ajuda!

Tot i que els seus crits van formar ressons inacabables en la instal·lació no va obtenir cap resposta.

En canvi la porta del tauler, la que tenia el trident pintat en uns dels seus costats, va començar a tancar-se. I a Marian li faltaven encara uns trenta metres per arribar.

—Pareu aquesta porta! Maleïts fills de puta! —va udolar gairebé sense alè. Li feia mal el pit de tant cridar i ja gairebé no aconseguia sostenir-se. Si queia, seria la fi.

Es va apropar a una de les parets llises i d’una ganivetada amb el bisturí va tallar una bona quantitat de tentacles de les meduses que havien aparegut per allà. Una vegada que va alliberar la zona es va deixar caure de costat.

Ara recolzat contra la paret va poder avançar una mica més ràpid, encara que això li va costar el lòbul de l’orella dreta.

La porta doble seguia amb el seu lent desplegament. El raig de llum de l’altre costat s’anava afinant a mesura que es tancava. Les dues parets ja estaven a les fosques i les maleïdes bestioles adoptaven un lleuger to blau cel fluorescent davant la falta de llum. La càmera del súper-trepant era ara un espai psicodèlic ple de frenètica activitat.

Marian va aixafar un parell de meduses amb cada salt. El so del espetec en morir rebentades les criatures li va produir un gaudi quasi orgàsmic a mesura que s’acostava a l’obertura. Anava a guanyar-li a la foscor, al tancament de la porta.

Anava a viure.

Amb la mà sana va aferrar el ventall metàl·lic de la porta i llavors, alguna cosa més forta el va enxampar a ell.

Era un tentacle del gruix d’un braç humà i del llarg d’una cama de basquetbolista.

No va tenir gaire temps per resistir-se. Les parts serrades del tentacle van penetrar la zona tova del baix estómac amb extrema senzillesa. La ment adolorida de Marian va enviar una última ordre comminant-lo a clavar el bisturí. Ho va fer però amb tan poca força que l’enorme medusa que tenia darrere amb prou feines si ho va sentir.

Ja era mort quan la criatura de dos metres d’altura va enfonsar els seus tentacles entre les seves parts i va repartir els seus òrgans entre les meduses més petites.

—I això és tot —va comentar amb certa nostàlgia Elvis mentre l’últim tros de braç desapareixia a la gola de la criatura més grossa—. El Pare Neptú sempre acaba la feina.

L’enorme mol·lusc habitant de les profunditats del mar de nitrogen en Tritó es va fer amb el tronc superior de l’infortunat enginyer, mentre les meduses més petites es repartien els trossos viscosos i les filagarses del vestit protector cobertes de sang.

—No em canso de veure’ls menjar, són adorables —va admirar Miguel des de l’escala d’emergència, aquell lloc on presumiblement les meduses no podien arribar—. Encara que aquesta vegada han estar ben a prop. Sí que tenien gana. Pensava que anaven a tirar tota l’estructura avall amb els seus cops. Has estat bé amb això de les crio-erupcions.

Elvis va assentir, acceptant el compliment del seu company.

—Maleïdes bestioles, ja no es conformen amb res. D’altra banda, jo no em canso de veure el meu compte bancari. —Amb un somriure d’orella a orella Elvis va treure una calculadora de butxaca i es va posar a fer comptes—. Amb aquest nou accident el nostre sou pujarà un 1,5% sempre que l’empresa no s’assabenti de l’existència d’aquestes boniques bestioletes. Per a quan s’acabi el torn serem milionaris.

Miguel va somriure també, encara que un vel de tristesa va creuar la seva mirada. Amb un gest, va assenyalar el fons.

—Aquest semblava bo.

—Si, un poc cregut com tots els enginyers, però bo. La propera vegada demanem que ens enviïn un parell d’advocats.

—És una bona idea, però per a què necessitaríem advocats aquí? —Miguel es va encaminar cap a l’escaleta amb la serra circular preparada, no fos cas que algun d’aquells bitxos s’hagués escapat de la càmera del súper-trepant a últim moment—. Una cosa més, la propera vegada jo faré de tipus amigable i tu de fastigós, et sembla?

—Com vulguis.