Taverna GLX

Ester Enrich Coma

Potser feia vint minuts que havia deixat d’entendre’l:

—Dues boles i mitja de Trisxst ben agitades amb una cirera lila de la Ripsta, de les queixoses. Això per la majoria dels Globcarros, però mai per la Brix, a ella li agrada sense cirera. Els gots de pedra són pels Geltomels, i sobretot posa una canya ben llarga a cada una de les Amhipnos.

De tant en tant em deia que estigués tranquil·la, que ell m’ajudaria en tot moment. Jo no entenia un borrall i allò ja passava de taca d’oli. Accepto que els alienígenes més lletjos de la galàxia, amb tantes antenes com culs i amb alè a cloaca veneciana del segle dinou, m’abduïssin i no se n’adonessin de l’error fins passats cinc anys terrícoles. Comprenc que no els quedés prou matèria negra per tornar-me a casa, estàvem a saber quants pebrots d’anys llum de la Terra. D’acord, jo sóc una boca més, a la lluna de València o a l’anell de Glx, i m’havia d’espavilar per guanyar quatre rals i pagar el que els havia pispat fins llavors. Fins aquí tot normal i comprensible. Però, ostres, renoi, qui els fa fotre, feia falta que m’enviessin a treballar a la taverna més bruta i fosca de l’Univers? Calia?

—Recorda remenar bé els ingredients. En el cas dels Troglalimes tot ha d’estar a temperatura sota zero. —I seguia amb la xerrameca! Jo sentia com em desfigurava a marxa forçada, la meva cara deuria semblar un mapa del revés—. Mentre no t’exploti ningú, tot anirà bé.

Resulta que aquell Glxià, a més de ser el propietari d’una taberna galàctica amb més greix que parets, també era humorista. La que estava a punt d’explotar era jo! Tan llepafils eren aquells alienígenes? Entre intoleràncies i al·lèrgies eren més delicats que les puces d’un gat pelat Kohona. Aquell primer dia pintava feixuc.

En sortir la tercera lluna allò es va anar omplint, no només els tamborets ronyosos, que n’hi havia de totes les mides i alçades, sinó també el sostre, on els Spideraliens s’hi enganxaven, esperant a que els servís amb telepatia. Per sort, el Glxià dominava la situació, servia ràpid, amb destresa i sense perdre el que suposo que era el seu somriure (costava endevinar-li rere l’alè putrefacte). Jo em limitava a seguir les seves indicacions, que si agafa la píndola rosa aquella, que si trenca a trossets la cosa llarga lila, posa això a refredar, treu allò del forn, i així, a poc a poc, m’hi anava fent. El Glxià va animar l’ambient amb música country de l’anell veí (un soroll com de batre ous); diria que la clientela li estava agraïda. Tot anava bé, doncs, no m’havia de preocupar pas tant; passaria el dia de prova, tranquil·lament, vora el taverner.

—He de sortir dos minuts, no toquis res, a no ser que la cosa es compliqui, llavors prem el botó taronja. I si es complica més, abaixa la palanca roja. —Què diu, que què?—. Entesos?

No, no, no, no. Com que sola? Encara no havia pogut queixar-me que el Glxià havia marxat. No toquis res, diu. D’acord. No toco res. Quin botó taronja? Vaig voltar per tota la barra, només vaig saber trobar la palanca, ah, mira, sota hi havia el botó, brillant i de la mida de la meva mà. I què vol dir que es compliqui? Estan tots tranquils, amb el seu beure, relaxats, amb els sons de fer truites, i el botó no cal tocar-lo, i la palanca no cal abaixar-la. Tot bé, tot bé. Suava com un condemnat a la foguera. Tot bé. Tremolava com una fulla a finals de tardor. Tot, tot, tot, bé. De meravella.

La música es va aturar. Pum, pum, pum. Mans, peus, potes, tentacles, cues i ferralla anatòmica picaven a l’uníson, a terra i a sostre. Pum, pum, pum. Trontollava tota la taverna. No havia passat ni un minut d’ençà que havia marxat el Glxià i allò ja se’m queia a sobre. Els cops van precedir als crits, xiscles i al que semblava un càntic gregorià però que per la gesticulació de les potes d’aquell bitxo estrany era una queixa amb tota regla. Volien la música, volien els còctels, volien que se’ls servís i jo no sabia on ficar-me. Vaig procurar prendre calma, d’acord, vinga, que si em senyaleu els ingredients un a un, jo els vaig posant al got o a la pedra, o a on coi vagi i tot ho farem.

El líquid verd? No. Aquest altre? El bola gelatinosa gesticulava amb tots els tentacles, assenyalat a diferent lloc amb cada un d’ells. Jo no entenia què em demanava. L’insecte pal se li va posar pel davant i va deixar anar un xiscle tan agut que tres de les copes es van esmicolar. Les bessones amb cara d’ànec i cul d’elefant van pujar damunt la barra, i els Spideraliens llençaven una espècie de tornavisos damunt d’una noia amb un cap tan gros i elàstic que feia que els dards aquells rebotessin per tota la taverna.

—Prou! —Tothom es va aturar. Vaig mirar pels voltants, a la recerca d’alguna mà amiga, algun Glxià que em pogués ajudar. Res. La treva va passar ràpid, l’enrenou va tornar amb més força, més cops i més crits—. Prou!

El crit va tornar a funcionar, aquesta vegada, però, vaig aprofitar els pocs segons de suposada calma per fer els còctels dels dimonis, d’amagat, a terra rere la barra i a contra rellotge. Una mica de trossets de la pasta aquesta que sembla plastilina, engrunes de bombolla, restes de triturat i un rajolí de cada un dels tretze líquids que vaig trobar. Aquest, i aquell, i allò, i ben agitat, fot-li gel i vinga, una mica a cada copa i que aprofiti. S’ho van fotre sense contemplacions, coll avall i llepant-se els dits o les pinces. Més. Vaig tornar a servir. Un còctel marronós amb trossets polièdrics flotant en una massa viscosa que pudia a colom mort. Copes plenes per tothom. Més. Aquella colla d’assedegats estaven encantats amb el meu invent. Més. S’empassaven els còctels com si no hi hagués un demà. Més. Em vaig acotxar per agafar gel i preparar la cinquena ronda quan un tros de gelatina verda em va regalimar del front cap a la boca, tapant-me els ulls i el nas. Fastigós. Vaig retirar aquell moc gegant d’una estrebada. Per Isis i per totes les Molsoses! La bola amb tentacles havia explotat! S’havia espargit per tota la taverna. L’insecte pal s’havia partit per la meitat; un tros havia quedat estès damunt la barra i l’altre clavat a terra. Les bessones flotaven, i l’Amhipnos sonava com una ambulància. Caos total i absolut, un antre de cossos trossejats i sorolls que espetegaven en ple timpà. Jo m’imaginava una reacció cutània com a molt, no aquell Carro de fenc.

Botó taronja.

Vaig prémer el salvavides amb totes les mes forces, amb les dues mans, amb la suor i el neguit que duia dins. I el món va rebobinar. Cada un dels trossos de gelatina es va tornar a enganxar al cos del seu amo, un a un i a càmera lenta, a la vegada que les bessones es desinflaven i reposaven de nou a terra ferma, els sons estridents emmudien i els còctels s’omplien altre cop. El temps anava enrere com per art de màgia. Quin alleujament, ja podia respirar i tornar a ser feliç. Vaig enlairar els braços per cridar ben alt un «Al·leluia!».

No! Tot tornava endavant! A ritme normal, a ritme de boig! Botó, botó, vinga a pitjar-lo, però no responia. Botóóó!

—No us ho begueu. —Senyalava a tots els presents amb un índex amenaçador, mentre rebia rostres estranyats com a resposta.

Pebrots farcits de pistatxos cremats. Havia d’aconseguir que deixessin els còctels, ja, ipso facto. Però com? Els vaig suplicar que deixessin de beure, els hi ho vaig implorar mentre predicava l’imminent desastre que els vindria al damunt, però ells, ni cas, seguien aixecant el colze o les ventoses, ignorants feliços capbuits, tragant-se la massa marronosa i cada un dels trossets que flotava en ella.

—Deixeu de beure, per l’amor de Gaia!

Vaig retirar les copes dels dos que tenia més a prop i que corrien més perill: el bola gelatinosa i l’insecte pal. I va ser un tercer, potser perquè veia venir que el següent furt li tocaria a ell, qui em va servir un mastegot en plena nàpia. Va ser tan ràpid que no vaig veure ni qui havia estat, però no seria l’últim, tots i totes s’apropaven a mi com zombis afamats i venjatius. Van tornar els cops i els crits, xiulets i tremolors. Es podia respirar la ira que duien dins, la saliva d’alguns sortia projectada d’entre les seves dents rabioses fins la meva boca tremolosa. Em vaig retirar, vaig aixecar braços, vaig demanar pau, que m’escoltessin, que era un error el beure’s allò, que… ja els tenia al damunt. La palanca.

El temps es va aturar.

Aturar del tot.

El puny d’una Globcarro s’havia parat a mil·límetres del meu nas. Els vòmits es mantenien estàtics, en plena trajectòria el·líptica, quiets com si estiguessin esculpits. Els tornavisos s’aguantaven a l’aire, com si poguessin obviar la gravetat. Mans, pinces i tentacles seguien projectats cap a mi, a l’espera de recuperar el moviment i ventar-me a clatellots, però sense arribar a tocar-me. Tot quiet; una imatge fixa, un retrat en viu. L’únic que seguia regalimant eren les gotes de suor que m’omplien la cara, i l’únic que se sentia eren els batecs accelerats del meu cor, recordant-me que no estava fora de perill, que si deixava la palanca tot tornaria a córrer, com havia passat amb el botó taronja. El millor que podia fer era esperar. Esperar a què el Glxià tornés. Esperar.

I aquí estic. Esperant. Esperant. Esperant. Farta i morta de gana i de set. Amb el braç adolorit d’aguantar la maleïda palanca. Han passat hores i dies, he vist les llunes com van i tornen, sento com em faig vella, i no puc evitar pensar que potser he aturat el món sencer i dec estar sola en tot l’univers.

Hi ha reflexionat molt, i només he trobat dues opcions: segueixo esperant i em moro de set i de gana, o deixo anar la palanca que ja odio i em maten a còpia de faves. No m’agrada cap de les dues opcions. He resat perquè torni el Glxià. He resat a totes les deesses de la mare terra perquè el beuratge no em mati; i és que em deleixo per empassar-me’l. Passo els dies amb set, marejada, al·lucinada, i tinc tantes copes al meu abast, plenes totes per a mi, si així ho vull. Decidit, no puc esperar més.

Omplo el pulmons, continc la respiració i tanco els ulls amb força. Una mà a la palanca, l’altra a la copa. Tres, dos, un i avall!

—Que, com ha anat?

Ara? Ara? Escupo, ràpid, va, fora, tot fora, i directe a la cara del Glxià. Ara arriba? Això són dos minuts per ell? Per la deessa Nammu, m’he empassat un glop segur. Em toco el cos de dalt a baix, sembla que està al seu lloc. Cap mal de panxa, ni una nàusea. No vull cantar victòria, als extraterrestres no els havia fet efecte fins la cinquena ronda. El més important, però, no és pas això, la qüestió és que està, està… oh, com dir-ho, deliciós! Una explosió de sabors al paladar que recorre tot el tronc regalant pessigolles de colors, una joia, un tresor, la millor sensació que hagi experimentat mai.

—Veig que tot està perfecte. Què fas amb la palanca abaixada? —Ui, el Glxià, ja ni hi pensava. Què faig amb la palanca abaixada? No ho sé, pobra gent, l’únic que volen és una tercera ronda de la delícia més magnífica de tots els temps.

Amunt palanca.

Cop de puny de la Globcarro. Cops, crits, xiscles, terratrèmol per tot l’antre.

—Esteu tots invitats a la quarta ronda! —I tots calmats. Jo amb el nas tort, els ulls fora d’òrbita i amb una set inimaginable.

Ja ni recordo per què els hi ho havia prohibit, que desgraciada treure’ls-hi un tresor com aquest. El taverner m’ha felicitat per la bona feina, per tenir als parroquians tan contents; m’ha dit que avui no cobraré per poder pagar la invitació, però que ho he fet de meravella. És més, diu el Glxià taverner, estic encantat amb aquest invent teu, no paren de demanar, ja van per la cinquena ronda. Contractada.