R+D+I (Recerca+Desig+Insensatesa)

Oscar Pàmies

Primera part: Saltar fora del món

Hi ha hagut tres importants Kierkegaards al llarg de la història.

El més conegut, el filòsof, que va deixar escrit que l’ésser humà és una síntesi del temporal i de l’etern, del finit i de l’infinit, i que tal reunió d’antinòmies en un sol ésser li genera angoixa.

El segon Kierkegaard, Jurgen, el futbolista, que va fer tota la carrera esportiva a l’Smålandsfarvandet S.C. de la lliga danesa. En una ocasió en què el seu equip estava amb l’aigua al coll, va declarar a la premsa local que, per defensar-se de l’angoixa del descens, i de qualsevol angoixa, l’esportista i l’ésser humà disposaven d’una arma infal·lible: L’estrès. Va dir que treballar més hores que les que té el dia i a un ritme infernal acaba amb qualsevol rastre d’angoixa i és la salvació per al gènere humà i per a l’Smålandsfarvandet S.C.

I, finalment, el científic: Hyacintus Kierkegaard. El menys popular dels tres i, paradoxalment, el més important. Els treballs d’investigació del Kierkegaard científic condueixen directament a la conquesta de l’eternitat i de l’infinit per a l’ésser humà. Parlem de l’eradicació definitiva de l’angoixa humana diagnosticada pel Kierkegaard filòsof. Es diu aviat. I també parlem de la desaparició del cruel sistema d’ascensos i descensos de les lligues de futbol. A ningú no se li escapa que en l’eternitat sobrarà temps perquè juguin tots contra tots i no hi haurà drames al final de cada temporada en el ben entès que no hi haurà final de temporada.

Potser no cal dir-ho: Un cop instal·lat, l’ésser humà, en una eternitat sense contradiccions, l’estrès quedaria com una actitud esnob.

Es tractava «simplement» de saltar fora de l’espai i del temps. Abans d’arribar a aquesta portentosa possibilitat, el científic Kierkegaard buscava «simplement» desplaçar-se endavant i endarrere en el temps.

En aquest punt és forçós introduir-hi la doctora Brite Scott, col·laboradora de sempre i companya sentimental de Hyacintus, i tan important, que fóra impensable la brillant carrera científica d’aquest sense la participació d’aquella.

La màquina del temps va ser el primer projecte de carrera de Hyacintus Kierkegaard. Com molts joves científics del moment estava fascinat amb la nova teoria del forat de cuc de Ludwig Flamm. També el fascinaven els globus aerostàtics. I la refracció de la llum a través del gel mentre patinava al llac. I noies africanes negres muntant cavalls blancs a pèl en una pel·lícula muda alemanya.

Tornant als forats de cuc, l’any 1916 Flamm va postular la possible existència de dreceres entre dos punts de l’espai, comptant amb que l’espai tingués la prerrogativa de corbar capritxosament segons la teoria de la Relativitat. Ni Flamm ni Kierkegaard no usen encara l’expressió «forat de cuc». Parlen de túnels a través del continu espai-temps o de ponts Einstein-Rosen. L’expressió «forat de cuc» no arribaria fins quaranta anys després gràcies al físic nord-americà John Archibald Wheeler. El mateix físic que d’uns altres famosos forats de l’espai, els forats negres, va dir que no tenien pèl.

Hyacintus no creia que els forats de cuc tinguessin una expressió pràctica. Per a ell eren un divertiment i, al principi, una manera de cridar l’atenció, en el context de la Facultat, a la seva companya Brite i d’aconseguir que s’assegués al seu costat. Un cop aconseguit aquest objectiu, Hyacintus va deixar abandonats els forats de cuc i es va concentrar en qüestions que li semblava que tenien una més gran expressió pràctica.

Fins que vint-i-cinc anys més tard, Hyacintus va trobar un motiu per rescatar els forats de cuc de l’oblit i per trobar-ne una expressió pràctica.

Hyacintus deu vint-i-cinc corones a Thor Toelsen, un antic company de la Universitat. D’acord, han passat 25 anys i, d’acord, l’altre ja no les reclama ni les reclamarà. Thor ha mort a Espanya quan combatia el feixisme amb les Brigades Internacionals.

Hyacintus ha tingut vint-i-cinc anys per saldar el deute i no ha trobat el moment, i ara ha fet tard.

No disposa de cap pista sobre els hereus. Si vol silenciar la veueta repel·lent de la seva consciència, no li queda altre remei que recórrer a una solució extraordinària. Com, posem per cas: Dissenyar, construir i usar una màquina que li permeti desplaçar-se enrere en el temps i anar a trobar-se amb l’amic, i lliurar-li en mà les vint-i-cinc corones. I, ja posats, fer-li entendre que les guerres civils són perjudicials per a la salut.

El primer gran, immens, repte per a Hyacintus, és que, per tornar les vint corones en mà, li cal un forat de cuc palpable i transitable. I d’on el treu? No venen forats de cuc a les ferreteries ni als ultramarins. Si n’hi ha algun, ha de ser a l’espai còsmic. Massa lluny. L’any 1936, això està clar, la humanitat no disposa de mitjans per saltar a l’espai a buscar forats de cuc. L’enginyer von Braun té els seus projectes espacials molt en beceroles.

La conclusió fàcil que extreu Hyacintus és que si vol un forat de cuc se l’haurà de fabricar ell mateix.

Dintre de tot, produir un forat de cuc no és el més complicat. La qüestió més delicada és estabilitzar-lo. Hyacintus K. necessita una font d’energia negativa que estabilitzi el forat de cuc. Sense aquesta font el forat de cuc es descompondria de mala manera i es convertiria en un punt de densitat infinita o forat negre sense pèl. Això hauria compromès molt seriosament no tan sols la integritat dels habitants d’Oslo i rodalies sinó de tot el planeta. Tenir un forat de cuc a casa resulta força més perillós que criar un ramat de velociraptors, si tal cosa fos possible. Però la determinació de Hyacintus de viatjar al passat i retornar els diners, el porten a assumir tots els riscos.

Els primers càlculs li fan veure que ni el forat de cuc ni la font d’energia negativa no caben al laboratori, ni tan sols a l’espaiós jardí del darrere de la casa.

Per produir un forat de cuc que permeti el trànsit d’un ésser viu de les dimensions d’ell mateix, necessita disposar d’un enorme espai lliure. En rigor, necessita sortir fora i lluny de la Terra. Però abans que els càlculs el facin adonar-se d’aquesta tremenda exigència, Kierkegaard està convençut que amb una vall d’uns tres quilòmetres quadrats en tindrà prou.

Disposar d’una vall per a experiments de conseqüències còsmiques suposa haver de demanar permisos al govern. I demanar permisos suposa haver de donar explicacions. I donar explicacions als funcionaris sobre el seu projecte, és el repte més problemàtic i enutjós que se li pot plantejar a Hyacintus.

Hyacintus Kierkegaard no troba el dia d’anar a l’oficina del govern.

—Dóna’m, ja et faré jo les gestions —li proposa la col·laboradora i amant, Brite Scott—, si tanta vergonya et fa…

—No és vergonya!

—Sí que és vergonya.

—No, no és vergonya. I, a més, és que en aquesta època no tenim tecnologia suficient per al que em proposo fer.

—Excuses.

És cert que són excuses, com també és cert que no hi ha tecnologia suficient en aquesta època per crear un forat de cuc de les dimensions que li calen a Kierkegaard.

Kierkegaard abandona els forats de cuc. Però no abandona el company Thor. El pànic a fer el ridícul al davant dels funcionaris del govern té un aspecte positiu: És el motor que empeny Hyacintus Kierkegaard a trobar una alternativa encara més revolucionària que li permetrà treballar dins de les quatre parets de casa, on els funcionaris no vindran a importunar-lo ja que, també a Noruega, la casa d’un home és el seu castell.

La solució no tan sols és més revolucionària, sinó també més econòmica. Li permetrà saltar fora del món i, des de l’extramurs del continu espai-temps, viatjar cap a l’època que desitgi. I tot això sense que la factura de la llum se li dispari.

Partint dels conceptes avançats de la mecànica quàntica, Hyacintus formula la hipòtesi que el continu espai-temps que constitueix el nostre món no es tan continu com tot això.

Pateix intermitències.

Que ningú no s’alarmi. L’univers porta milions d’anys així i durarà milions d’anys més.

El nostre món desapareix i torna a aparèixer durant fraccions de temps ínfimes. Sortosament és una desaparició per torns. Les partícules subatòmiques que composen els àtoms, les molècules, la matèria, no desapareixen de manera simultània.

El seu descobriment el va recollir en la Llei de la Intermitència o de les Llums de Nadal. El món material desapareix durant unes fraccions per sota dels attosegons, que són una mil·lèsima de trilionèsima de segon, molt a prop del temps de Planck. És com si, de tant en tant, les partícules necessitessin sortir de la classe per a anar a pixar i, quan reingressen, les que s’han quedat informen les que han sortit de la part de lliçó que s’han perdut perquè es reenganxin a la classe sense problema.

Hyacintus Kierkegaard va treure partit d’aquesta característica del nostre univers per crear un artefacte que permetia escapar al lavabo on s’escapen les partícules.

Aquesta intermitència de la matèria li va suggerir la possibilitat de crear una sortida de l’univers. «Només» calia dissenyar una cabina que facilités una sincronització de sortida de la matèria, és a dir, que la matèria continguda saltés fora del continu espai-temps de forma simultània.

En saltar, la màquina o cabina deixa una reserva d’espai en la malla espai-temps. Una estació o un hangar de tornada, la porta que necessàriament ha d’usar per tornar. Com una falca entre el món i el no-món, en teoria un fet impossible ja que se suposa que la malla del temps-espai on vivim és impenetrable. Malauradament, no tenia manera de comprovar si la falca o port de tornada podria ser efectiva fins que no ho provés personalment.

Sí, però aleshores, com penetrar en el passat, si la malla és impenetrable? Senzill, que no vol dir que no trigués els seus tres bons mesos a resoldre-ho: No entrant-hi realment. El món que ocupem està ple de buits. Movent-se entre aquests buits com un fantasma. L’ocupant de la màquina i la mateixa màquina resten allí fora i s’hi envia una projecció connectada amb una interfície. Només així es pot colar un fantasma provinent d’un altre temps. Des d’allí, segons els càlculs de Kierkegaard, tornaria a entrar en el nostre món. Tot això, però, es mantenia encara en un nivell teòric. Per bé que els càlculs els havia repassat i repassat ad nauseam, els científics saben que sempre sorgeixen variables imprevistes, hi ha un punt de vista superior des del qual es poden apreciar tots aquells aspectes no percebuts.

La mort del seu company i creditor va impel·lir Hyacintus a saltar ell mateix fora de l’espai-temps, tot i sabent que el més prudent hauria estat enviar una mascota. Si en els primers experiments de vol es van estavellar alguns dels més intrèpids ícars, ara, que parlàvem no de volar a l’espai, sinó fora de l’espai mateix, l’aventura seria infinitament més arriscada.

I la doctora Scott va iniciar la seva campanya de dissuasió:

—Tornar uns diners a un amic mort, quedar-te amb la consciència tranquil·la, és més important que el teu treball i el nostre amor? Saps que, per molts i molt precisos càlculs que facis, saltaràs al desconegut, a un desconegut del tot inhòspit.

—La mascota, la podem enviar, però, com la fem tornar? I com sabrem que ha complert els objectius marcats?

—La podem ensinistrar. Són quatre operacions bàsiques.

—Això representa mesos.

—Vint-i-cinc anys sense complir el teu deute i ara t’arriben les presses?

El dia 12 d’abril de 1936 Hyacintus Kierkegaard fa el primer assaig. Envia una paparra comuna a l’Edat Mitjana, amb la tranquil·litat de pensar que enviar una insignificant paparra comuna a l’Edat Mitjana, i encara el fantasma d’una paparra, no distorsionaria el curs de la història.

Un experiment de resultats agredolços. Kierkegaard només sap que la paparra ja no forma part de la mateixa coordenada espai-temps que nosaltres. Però potser simplement s’ha desintegrat.

Per saber si la màquina desplaça en el temps o desintegra, haurà de provar-ho amb un ésser humà. La consciència li dicta que ha de ser ell mateix. Alguns contemporanis consideren un negre, un indi o un jueu, inferiors o indignes i per tant, susceptibles d’experimentar amb ells. Hyacintus, no. La mateixa Brite, pràctica i amorosa com ella sola, provava de convèncer-lo de pagar el sopar a un indigent i enviar-lo a la Grècia Clàssica per conèixer Diògenes, el pare de tots els indigents, i, en la mida del possible, fer-lo tornar per explicar l’experiència. Hyacintus no va cedir en els seus principis.

Cinc mesos després de la mort de Thor, la màquina de saldar antics deutes o màquina del temps era a punt.

Decideixen no avisar la premsa. La fidel Brite serà l’únic testimoni del moment esgarrifós i transcendental per a la humanitat en el qual una màquina i el seu tripulant s’escaparan d’aquest món, deixant una bombolla de buit, una concavitat sinistra, com un motlle d’escultor, que esperaria el retorn dels seus legítims ocupants.

Segona part: Hem trepitjat un món que, en propietat, ja no existeix

Hyacintus Kierkegaard sap que el seu intent de saltar en el temps és prematur i precipitat. No confia gaire a tenir èxit. Es concedeix ínfimes possibilitats de tornar sa i estalvi. Mentre besa amb un apassionament poc noruec Brite i li diu: «Fins ara mateix, amor», mentalment, s’acomiada per sempre de la seva estimada.

Si fracassa i queda desintegrat en milions d’invisibles i desorganitzades molècules, si més no, restarà el valor de l’intent, no passarà a la posteritat com un morós que no va moure ni un dit per saldar el deute amb el seu amic.

Tanca la portella de la càpsula i Brite veu com el seu estimat agita la maneta a través de la finestrella. A Brite li salten les llàgrimes. També sap que no el tornarà a veure. Quan es torni a obrir aquella portella, hi haurà, com a molt, un bassal de sucs fastigosos que haurà de recollir i dipositar sota terra sagrada.

Hyacintus veu plorar l’amor de la seva vida i es maleeix: Haver anteposat la seva dignitat a tota una vida amb Brite. Calmar els seus remordiments per les corones degudes. Però ara com calmaria el remordiment d’haver perdut la Brite? És massa tard. El món es dissol i desapareix del darrere de les finestrelles de la càpsula. En el pitjor dels casos, el turment moral durarà poc. Aviat potser no serà res més que un bassal de matèries inconscients.

Salta al buit. Un instant d’incertesa terrible. De suprema angoixa. Després, el miracle de la ciència. El món es crea, es reconstrueix.

La màquina el deixa en un descampat, a la mateixa distància de la vora del fiord, ja que la casa on viu el 1936 encara no existia el 1911. Se sorprèn del fred glaçat que arriba directament de l’àrtic. La primavera del 1911 va ser més freda que la del 36. El terra humit i flonjo sota els seus peus, allà on un dia hi haurà el seu laboratori. La interfície funciona millor del que creia. Li permet experimentar tots els sentits amb gran intensitat.

La màquina té uns rodetes a la base i unes corretges, i està feta de materials lleugers, alumini i baquelita sobretot. Pot ser arrossegada com una carret de la compra. Opta per carregar-se-la a l’esquena com una motxilla i enfila la carretera de terra que du cap a Oslo.

A les 11 del matí del dia 7 d’abril de 1911, interceptant-lo al campus de la universitat d’Oslo, Kierkegaard es troba amb la seva versió de 19 anys, que acaba d’iniciar la carrera d’enginyeria. El Hyacintus estudiant creu que el Hyacintus doctor és un sonat escapat del manicomi de Tromsø fins que aquest li mostra el rellotge herència del pare, que el Hyacintus estudiant també du al canell.

Després d’uns dos minuts d’estupefacció i balbuceig, el Hyacintus estudiant aconsegueix preguntar què l’ha dut a viatjar en el temps.

—Hem de retornar les vint corones que li devem a l’amic Thor que morirà, d’aquí vint-i-cinc anys, a la guerra civil espanyola, allistat a les Brigades Internacionals —li explica el Hyacintus gran.

El jove planteja una objecció:

—Si jo li torno els diners provocarem una paradoxa temporal, ja que quan jo arribi a l’edat que tens tu i, per tant, sigui tu, ja no tindré/tindrem aquest compte pendent i, per tant, tal com m’has explicat, no viatjarem. Prendràs… prendre’m la decisió de provar la màquina amb mascotes o, pitjor encara, no tindrem aquesta forta motivació per desenvolupar la màquina del temps, aleshores jo o tu no vindrem a avisar-nos o avisar-me de pagar i no pagarem, aleshores tornarem a estar on som ara, viatjaràs aquí, etcètera, etcètera. Quedarem atrapats en un bucle etern. I, per tant, el problema quedarà eternament no resolt.

—Hi ha alguna cosa que no m’encaixa de la teva argumentació, versió jove de mi mateix. De bucle, res. Recordo que «quan jo era tu», conforme passaven els dies, sentia una gran vergonya d’anar a tornar-li els diners a en Thor.

—No, vergonya no és. No te’n recordes bé.

—Sí que és vergonya. «A mi» no em pots enganyar.

—Sí, tot el que vulguis, però, ja t’asseguro jo que no és vergonya. Cal que t’ho expliqui? Un amic no fa el que m’ha fet ell. No te’n recordes de l’Úrsula?

—No. Quina Úrsula?

—Potser és millor així. Millor oblidar-la.

—L’he oblidada.

—Doncs jo encara no. No hauries de tornar-li les corones. És un mal amic. Teníem un pacte de cavallers i…

—Cal saber perdonar.

—Mira, fes el que vulguis. Ara no tinc temps de discutir, tinc un examen d’aquí cinc minuts.

—Està bé. És possible que sigui jo qui hagi de fer-ho. Potser és el més just ja que els remordiments els tinc jo. En fi… Dóna’m vint-i-cinc corones.

—A sobre les he de posar jo?

—Naturalment. No puc deixar res del temps futur aquí, ho pots entendre. De fet, jo sóc un fantasma. Sóc una projecció de mi mateix des de la màquina. He d’interactuar el mínim indispensable.

—A mi no em sembles un fantasma. Et puc tocar. Ets palpable cent per cent.

—Això és perquè el cervell t’enganya, però t’asseguro que jo no sóc realment aquí.

A contracor, el Kierkegaard estudiant lliura les vint-i-cinc corones a la seva versió del futur.

—I com pots sostenir les monedes a la mà si ets una projecció?

—Sóc una projecció sòlida… Suposo… Això exigeix unes explicacions molt tècniques que potser un altre dia, amb més temps… On puc trobar el Thor?

—Ara mateix és a la cantina. La major part de temps és allí.

—Però primer hem d’amagar aquesta màquina. Crida massa l’atenció aquí al mig.

Després de parlar amb un bidell, guarden la màquina en una aula que no es fa servir. El doctor Hyacintus retorna la clau al bidell.

—No deixi entrar ningú. Li confio la màquina. Ningú, sota cap concepte, ha de tocar res. És molt delicada i molt cara.

—No es preocupi senyor.

—Si no em necessites més, me’n vaig a l’examen —diu el Hyacintus estudiant.

—I jo, al bar —diu el Hyacintus doctor.

El primer que fa el Kierkegaard jove és no presentar-se a l’examen i ensibornar el bidell perquè li lliuri la clau de l’aula on es guarda la màquina.

¿Qui, amb un mínim de curiositat científica o simplement humana, es pot resistir a la temptació d’anar a fer un tomb pel futur?

Va i torna. Com si no hagués fet més que entrar i sortir immediatament de la màquina. En realitat, un espectador de l’escena hauria vist la màquina començar a esvair-se i de seguida tornar a materialitzar-se.

Així, el Kierkegaard de 19 anys s’assegura que el Kierkegaard de 44 anys no l’enxampi. Esborra les seves petjades i indicis i se’n va tranquil·lament a fer el seu examen.

El doctor Kierkegaard, mentrestant, ha resolt el seu compromís. Ha retornat les vint corones a l’amic Thor, tot fent-se passar per un oncle del jove Kierkegaard.

Es penja la cabina a l’esquena i se’n torna cap al fiord.

És hora de tornar a casa.

Quan reapareix al laboratori, en el 1936, se sorprèn que Brite no l’espera emocionada i feliç de veure’l retornar sa i estalvi. El laboratori és a les fosques.

A casa seva no hi ha la seva Brite sinó una negra de bellesa resplendent i molt afectuosa, que se li llança als braços i el besa als llavis. No entén com Brite pot haver contractat algú sense consultar-li-ho i, a més, amb aquesta manca radical de decòrum.

Ha de parlar de seguida amb Brite.

Però, on és?!

Puja al laboratori a buscar-la. Al laboratori no hi ha ningú. Hi ha unes calcetes tanga sobre un tamboret que, això està clar, no són de la doctora Brite que no usa tangues perquè ni tan sols ha sentit parlar d’una peça de roba tan exigua.

En tota la casa no hi ha ningú, a banda de la negra relaxada.

Els veïns no saben de què li parlen. Té la impressió que el miren com es mira a algú que està desorientat o directament boig.

En tota Noruega no viu cap doctora Brite Scott. Hyacintus ha trucat els sogres —que ja no ho són— i aquests l’han informat que la seva filla va emigrar als Estats Units fa deu anys i actualment és feliç allà, casada amb un eminent físic nuclear nord-americà i amb tres fills.

Després d’analitzar els fets, d’estudiar diverses hipòtesis i, finalment, després de sotmetre a un interrogatori a la negra amorosa, el doctor Kierkegaard treu l’entrellat:

El culpable del desgavell és el seu alter ego de 19 anys. Va fer servir la màquina per viatjar a l’any 1924. Va rebentar la seva relació amb la Brite i, intrigant, va fer que el Hyacintus de 32, desolat per la ruptura amb la Scott, no posés cap objecció a casar-se amb la negra, amb qui va establir relacions per correspondència oferint una important suma a un cap de tribu. Hyacintus recorda oportunament que, de jove, la seva obsessió era conèixer una negra africana, com més negra millor. Ell, amb el temps, va aparcar aquesta fantasia i es va decantar per una opció més conservadora i clàssica, la que representava la seva col·lega de facultat Brite.

El pitjor de tot és que dues hores més tard es presenta un altre Hyacintus Kierkegaard, el que ha viscut mitja vida amb la negra, el qual li confessa que la seva vida amb ella ha estat un festival d’alegria i passió desenfrenada, però que si en el seu moment hagués sabut refer la relació amb la Brite, la seva carrera científica hauria arribat molt més enllà i hauria pogut aportar alguna cosa més portentosa que la patent d’una espremedora sense fil de fruites i verdures.

Si vol recuperar la seva estimada Brite i retornar les coses a lloc, a Hyacintus Kierkegaard no li queda altre remei que viatjar de nou en el temps, a l’any 1924, dos minuts abans que el Hyacintus de 19 anys posi en marxa la seva jugada mestra.

En aquella cruïlla temporal es troben el Hyacintus de 19 anys, el Hyacintus de 32 i el Hyacintus de 44 anys, i dues màquines del temps idèntiques.

—Et vaig dir que no toquessis la màquina.

—No he pogut resistir la temptació. Ara ja està fet.

—Era així d’insolent de jove? No ho recordo —es pregunta el Hyacintus de 44.

—D’acord —li diu al jove insolent, posant-li l’índex al davant del nas—, d’acord, has usat la màquina. Ho puc entendre. El que no tolero és que hagis manipulat la meva vida.

—Encara no he manipulat res. Acabo d’arribar.

—Cert, però ets a punt de fer-ho. He vingut per evitar-ho. No tens cap dret a destrossar la meva vida i convertir-la en una opereta.

—La teva vida? La nostra vida! ¿Vols que acabi sent com tu: Un ànima trista i conformista, un moralista i un calçasses, capaç de viatjar vint-i-cinc anys enrere per retornar unes corones a un mal amic només per tranquil·litzar la consciència? Algú incapaç de viure la vida que deixa passar totes les seves oportunitats.

—No va ser per conformisme, va ser per seny, per maduresa. I per amor compartit a la ciència. No ho pots entendre.

—Ets tu, que no entens res!

Intervé aleshores el de 32:

—Eh, vosaltres dos! Estic enamorat de la doctora Scott. Què té a veure això amb el conformisme o amb el seny? I, a més, sou de visita en el meu temps. Sou els meus convidats. I crec que jo hi tinc alguna cosa a dir. Vosaltres dos esteu pixant fora d’època. Aquí mano jo. És la meva prerrogativa decidir…

—Sí, però t’agraden les negres —deixa anar el de 19.

—Són coses diferents.

—Vol dir que t’agraden.

Tenim un nou problema: La doctora Brite ha presenciat tota la conversa des de l’entrada del laboratori.

—Sabeu que us dic? Em sembla que us deixaré el camp lliure perquè us ho pugueu fer amb una negra.

—No, no, no volem això!! Brite, escolta! —exclamen a l’uníson el de 32 i el de 44.

—Sí, sí que volen, hipòcrites, falsos, covards! —exclama el de 19.

El Hyacintus de 44 anys té, aleshores, una inspiració: La solució és que el de 19 realitzi la seva obsessió però en la seva època. El de 19 anys diu: D’acord, viatjaré a l’Àfrica i m’ho faré amb una negra. Els altres dos no se’n fien de deixar-l’hi anar sol. I si se n’encapritxa?

Es traslladen tots tres, el de 32, el de 44 i el Hyacintus de 19 anys a l’època d’aquest últim. Un cop allà viatgen a l’Àfrica occidental. Recorren la costa occidental buscant una noia que sigui del gust del jove Hyacintus i que s’hi presti, i que no sigui verge (en aquest cas haurien de pagar camells i terres i no disposen d’una cosa ni de l’altra). A Ouagadougou, capital de la República de l’Alt Volta, actual Burkina Faso, en troben una que compleix els requisits. El jove Hyacintus realitza la seva fantasia. El de 32 i el de 44, ja posats, també tenen una experiència cadascú amb una alt-voltaica. La negra del de 44 és la mare de la noia que s’ho fa amb el de 19.

La satisfacció és la nota dominant de l’experiència. Les alt-voltaiques són unes artistes sexuals i no coneixen fronteres en comparació amb les noruegues (als ulls dels noruecs).

Complert l’antull, agafen el pailebot de retorn a Noruega. S’acomiaden del Hyacintus K. de 19. La màquina deixa el de 32 al 1924. El de 44 retorna al 1936.

Tot ha d’haver tornat a la normalitat.

Heus aquí que no. El desgavell continua. Una joveneta mulata se li llança als braços i xiscla:

—Papa, com t’estimo! —I a més de deixar-lo mig sord, l’ofega amb l’abraçada.

Al darrere apareix una dona de pell més torrada que diu:

—Nena, no escanyis el teu pare.

Continua no havent cap rastre de la doctora Brite.

El doctor Hyacintus fa analitzar l’ADN de les dues dones. Els resultats i les explicacions que li donen mare i filla l’obliguen a tornar a servir-se de la màquina del temps i amb urgència.

Aquest cop el brètol ha estat el Hyacintus de 32. Confessa al de 44 que va quedar atrapat en l’encís de les africanes. Va viatjar al passat per buscar aquella africana molsuda i de moral gens calvinista. No la va trobar. Sí, en canvi, tornant a la seva època, una preciositat disponible de 14 anys. I s’hi va casar.

—Aquesta preciositat amb qui t’has casat és la teva… la nostra pròpia filla, la que va engendrar el Hyacintus de 19 anys aquella llunyana tarda africana de 1911.

—No pot ser!

—Sí que pot ser! Porta els nostres gens per obra i gràcia de la nostra màquina infernal.

Les proves són irrefutables. El Hyacintus de 32 enfonsa el rostre entre les mans.

—Això és un càstig diví —gemega.

El de 44, al seu torn, també en resulta esquitxat; a causa dels actes irreflexius dels Hyacintus predecessors ara viu amb la seva filla que és alhora la seva neta, i amb una dona que és alhora la seva filla. I s’ho havia fet a l’Àfrica amb la sogra, àvia de la seva esposa, i besàvia de la seva filla, l’any 1911.

Des d’un punt de vista científic el dilema és apassionant: Com va poder sostenir a la mà les monedes que el de 19 li va donar? Com va poder prenyar aquest eixelebrat una noia d’una altra època sense entrar plenament en la malla espai-temps d’aquesta època? Hyacintus Kierkegaard esperava trobar dificultats i contratemps per viatjar en el temps. El que no esperava era tantes facilitats. I que les facilitats fossin una maledicció.

Tot plegat és marejador i desagradable. El de 32 i el de 44 decideixen viatjar per arreglar aquest desori. Ha estat després que el de 44 digués:

—He tingut una intuïció.

El Hyacintus de 32 ha cregut en la intuïció del de 44. És el gran, al cap i a la fi. I tampoc no se li acut cap altra idea; saber que s’ho ha fet amb la pròpia filla l’ha deixat molt deprimit. Viatgen per recollir el de 19. Li expliquen la intuïció del de 44. El Hyacintus jove també hi aposta. Tots tres viatgen més enrere en el temps que mai, abandonen el segle vint.

El 27 de juliol de 1897 es troben amb el Hyacintus de 5 anys. El Hyacintus nen no es reconeix en els Hyacintus més grans que ell. Tampoc els reconeix la dida negra que té cura d’ell. El Hyacintus de 44, el de 32 i el de 19 sí que recorden i reconeixen la dida. Guarden el record antic i preciós, que ara aflora, i es revivifica. La dida els va cuidar a tots tres que són un de sol en la infantesa que ara els és donat de contemplar. Una dida africana, molt amorosa, que va estimar i educar Hyacintus fins als 7 anys, quan la dona va deixar la família. Des d’aleshores se li va quedar plantada aquesta enyorança. Quan el de 19 abraça i petoneja la sorpresa i espantada dida, i també ho fan el de 32 i el de 44, a la dida li semblen, tots tres, molt familiars, però no pot anar més enllà perquè ningú que no tingui una màquina del temps no té la facultat de recordar gent del futur.

Què s’hi pot fer? El de 19 suggereix d’anar uns anys enrere, just el moment que els pares volien contractar una dida i intervenir perquè en contracti una que no sigui negra ni guapa ni gaire afectuosa, perquè així es modifiqui el futur i quedin alliberats d’influències sentimentals de dides. Tots tres estan d’acord que és un pla molt raonable.

Abans de poder posar-lo en pràctica, la dida agafa una caixa de fusta. La recorden. Els salten les llàgrimes a tots tres. La dida va fer aquella capsa amb les seves mans. Amb aquella capsa la dida va fer interessar el petit Hyacintus pels prodigis de la ciència. Si la dida no arriba a entrar a la vida de Hyacintus, molt probablement no hauria estat segurament científic, sinó agent portuari com el seu pare.

—Torna a fer el truc de la caixa —demana el nen Hyacintus, com interpretant el desig unànime dels Hyacintus Kierkegaard del futur.

La dida explica en el seu noruec esforçat:

—És una màquina del temps. Aquesta bola és a la meva mà. Ara poso la bola dins de la caixa. Ara la bola viatjarà en el temps. Obro la caixa. Veieu? La bola no hi és. La bola torna a ser a la meva mà. Ha viatjat en el temps. Ha viatjat cap enrere en el temps.

La màquina del temps que transporta persones i no boles va deixant cadascú al temps que li pertoca. Tots tres Hyacintus Kierkegaard han entès que no podien treure la dida de la història de la seva vida.

Ara, quan els Hyacintus, cadascun a la seva època, veuen una negra jove i encantadora, pensen de seguida en la dida i no els apareix cap vestigi de desig sexual sinó un gran amor i un gran agraïment, i se senten malenconiosos i alhora alleujats.