Per un grapat de sardines (o la maledicció de Perit Ambrós, 9)

Sergi G. Oset

Feia dècades que el casalot ombrívol exhibia la seva façana inquietant i estreta a la confluència dels carrers Perit Ambrós i General de la Morena, aliena als esdeveniments que se succeïen a l’interior de l’edifici.

L’arquitecte belga James Bonderlisch va projectar la construcció de l’immoble pels volts de l’any 1923 com a casa residencial de la família Adella-Reverté. Adolf Adella, natural de Reus, havia fet una fortuna considerable en el sector del tèxtil. Tot just complir la majoria d’edat, es va fer càrrec del petit teler familiar que havia fundat l’avi i en poc temps el va convertir en una de les empreses del ram més importants del país. Pel camí, i abans de complir els trenta, s’havia casat amb Margarida Reverté, hereva d’un dels llinatges més rancis de la noblesa tarragonina. Amb aquest allitament, el pròsper industrial va incorporar a la fortuna de nou ric un escut d’armes flamant, un seguit de terrenys poc aptes pel conreu, un palauet vingut a menys, i certa influència en els cercles polítics a Madrid. Margarida va arrodonir el paquet donant-li dues nenes massa consentides i, anys més tard, un infant malaltís i escarransit.

L’Adella volia portar la família a Barcelona. La gestió dels negocis així ho requeria. Va moure els fils necessaris a l’Ajuntament per comprar, a bon preu, un solar en una de les zones emergents de la ciutat. Gràcies a l’amistat i els negocis que l’unien amb Fabra i Puig (alcalde del consistori en aquells dies) no va trobar cap entrebanc. La construcció de la casa suposaria la demostració fefaent de la influència que tenia la incipient nissaga burgesa.

Un cúmul de desgràcies va acompanyar la construcció de l’edifici des del començament. Els fonaments es van haver de refer després que els pilars s’esfondressin i sepultaren tres treballadors i una mula. El terreny s’assentava sobre uns pous d’aigües somortes i les capes argiloses de terra no van suportar el pes de l’estructura. L’Adella, sense fer miraments en despeses, va recórrer a les tècniques més avançades i als materials més moderns que es coneixien. L’estructura de formigó va començar a prendre forma sobre el record de les malaguanyades víctimes, els cossos de les quals, no es van poder recuperar de l’enrunament.

Durant els següents quatre anys les obres es van aturar. El cop d’estat de Primo de Rivera va portar molts maldecaps a les finances dels Adella i una certa enemistat amb el governador civil va provocar que les successives demandes dels permisos es deneguessin. Amb tot, Adolf encara conservava algunes influències i en el moment que va afavorir els interessos adequats, va redreçar la situació.

El 27 de desembre de 1929, sis anys després, per fi la família Adella es va poder establir a la que havia de ser la seva nova llar. No ho van poder fer però, sense que aquesta es cobrés una nova víctima.

Tres mesos abans, James Bonderlisch es va penjar a les golfes de Perit Ambrós després de perdre el patrimoni en arriscades inversions que van coincidir amb l’enfonsament de la borsa de Wall Street.

Els Adella-Reverté van ocupar l’edifici sense cap incidència remarcable fins que dos fets malaurats van descompondre la família: Rogeret, l’hereu, va morir de febres mentre el Govern de la Generalitat col·lectivitzava l’empresa del pare. El nen acabava de celebrar el seu novè aniversari.

L’Alfons, sumit en la desesperació i l’apatia, es va suïcidar engegant-se un tret al cap a la tardor del 36. Margarida, arruïnada i embogida, va fugir amb les filles a Tarragona on va viure uns quants anys enclaustrada fins que va ingressar en un sanatori. De les nenes se’n va perdre el rastre. Algunes veus diuen que es van establir a Cuba amb una tieta, altres que van morir ofegades en un vaixell que les portava a Amèrica.

Després d’estar un temps tancada amb pany i forrellat, la casa del carrer Ambrós va començar un veritable historial de fets luctuosos. Convertit en centre d’abastiment per l’exèrcit republicà, al gener del 39 va ser bombardejat per les tropes franquistes que entraven a Barcelona. El soterrani de la finca s’utilitzà com a centre de detenció, mentre que al pati del darrere es duien a terme execucions sumàries.

Els veïns de les finques adjacents van fer els ulls grossos per ignorar el que hom sabia i continuar amb les seves vides.

Ja entrats als 40, i com que l’edifici estava situat a tocar de l’hospital d’infecciosos del Mar, se’l va destinar a allotjar molts del contagiats per la greu epidèmia de verola que assolava la ciutat. La mortaldat era tan gran que els cossos inflats dels morts es carregaven en camions atapeïts que, en llargues fileres, s’arribaven fins als forns de la metal·lúrgica Hermanos Gredos, situada al port, per tal de incinerar-los.

De nou abandonat, l’any 51 el Ministerio de Vivienda el va restaurar de forma potinera, va suprimir les restes dels elements arquitectònics més destacables i el va dividir en habitatges més petits per tal d’adaptar-lo al lloguer de protecció oficial sota l’emblema infame de la Falange. Poca cosa se sap d’aquella època fins que es va entrar a la dècada dels 60. Llavors va començar a acollir els immigrants espanyols que venien a la capital catalana a la recerca d’una nova vida. És en aquesta etapa quan es comença a estendre entre els veïns una aversió profunda envers l’edifici i els fets misteriosos que s’hi han produït de forma periòdica. Una de les menys recordades, però prou xocant, va començar una nit freda de la tardor de 1972…

La gavardina deslluïda amb què Francesc Pareja intentava protegir-se del vent era una pobre aliada. Francesc s’amagava darrere d’uns matolls del parc mentre feia saltirons, ara sobre un peu, ara sobre l’altre. No aconseguia controlar la tremolor que el tenallava. Si els espasmes li ho permetien, feia alguna llambregada amb els prismàtics de segona mà (adquirits feia poc als Encants) en direcció a les finestres enterbolides de l’àtic de l’edifici de maons ennegrits. Només aturava aquella vigilància atenta per donar una queixalada enfurismada a l’entrepà de sardines.

«Paquillo, hijo, los investigadores también comen», li recordava massa sovint la mare.

«Concentra’t Paco, concentra’t. Aquí se’n cou una de grossa. Oblida el fred i els repapiejos de la mare. Aquestes penúries les oblidaràs quan passis per la cara als descreguts de la redacció el reportatge. Llavors ja no se’n riuran de tu, ni et recordaran l’assumpte desafortunat de les aparicions falsejades a Collserola», es repetia Francesc a si mateix per encoratjar-se.

Si alguna cosa desitjava més aquell home grassonet que veure’s lliure de la protecció amb què l’asfixiava la mare, era sentir-se acceptat pels companys de Misteris Ocults, la semiclandestina revista d’ufologia i ocultisme on treballava com a ajudant de redacció des de feia uns mesos.

La sirena escandalosa d’una ambulància va trencar amb el seu gemec la calma aparent i el va treure de les seves cabòries. Un llum s’havia encès en una de les habitacions de l’àtic? Sí, sens dubte. Algú rondava a l’interior de l’habitatge precintat.

Francesc va sortir de l’amagatall del parc com una piconadora descontrolada: esclafava els arbustos espinosos amb les xiruques mentre ignorava les punxes que traspassaven la pana dels pantalons i li turmentaven cuixes i turmells. Abans de treure la càmera de retratar d’una de les butxaques de la gavardina encara va tenir temps d’entropessar amb un parell d’arrels que el volien fer caure. La Practika se li escorria entre les mans olioses mentre travessava el carrer, eludint, per poc, l’escomesa d’un solitari Seat 124 que tornava a casa. Francesc estava decidit. Res l’impediria arribar fins al portal de la finca.

Aquell matí havia passejat, càmera en mà i sense rumb, pels carrers de Barcelona desesperat per trobar alguna notícia per dur a la redacció. Anava a entrar en un bar per prendre el primer cigaló, quan davant seu, el cos d’una dona es va estampar contra les llambordes de la vorera. Francesc es va posar blanc com el paper de fumar.

«Collons! M’ha anat d’un pèl! Aquesta desgraciada per poc que se’m tira a sobre i s’emporta pel davant», va ser el primer que li va passar pel cap.

Després de tres cigalons, més refet, va tenir esma per tornar a pensar en el cadàver. Al carrer hi havia un corró de gent, la policia i les ambulàncies. Tremolós encara per l’ensurt es va esmunyir entre el cordó dels grisos i va aconseguir treure un parell d’instantànies al cos de la dona que surava damunt d’un basalt sangonós i un parell més a l’última finestra de l’edifici, que la gentada assenyalava i que encara romania oberta.

L’esdeveniment d’aquell matí li va fer recordar vagament diversos articles escabrosos relacionats amb l’edifici decrèpit. Una llumeta se li va encendre a la memòria.

A la tarda es va capbussar dins l’hemeroteca de la redacció mentre esperava el revelat de les fotografies. Després d’unes hores de cremar-se les parpelles davant del projector de filmines va trobar el que buscava: cròniques antigues, rumors, insinuacions, apunts a peu de pàgina. Llavors va començar el veritable maldecap. Necessitava, encara que fos de forma poc precisa, relacionar la mort d’aquella dona amb les dades obtingudes.

Quan començava a imaginar que li esclataria el cervell per l’esforç i que els companys el trobarien allí, mort damunt la taula, dedicat fins a l’últim alè a esclarir els misteris de les ciències paranormals, —«un pionero señora Angustias, no llore, era un auténtico periodista. ¡Cómo la copa de un pino!»—, va començar a albirar el fil de l’enigma. La majoria d’incidents a l’edifici de lloguer coincidien sempre en dia nou. La numeració de la finca pels dos carrers sumava nou. Avui era dia nou i una veïna de l’immoble havia aparegut morta al carrer, presumptament empentada per algú. Aquell número significava alguna cosa.

El revelat de les fotografies va ser decebedor. Del rodet vell només havien aconseguit extreure una instantània borrosa i desenfocada, però no es va desanimar.

Era nit fosca quan començava a muntar guàrdia al parc, just davant d’aquella casa ominosa.

—Ja està! —va exclamar amb una ganyota victoriosa quan el pany de la portalada es va obrir després de manipular-lo una estona amb un rossinyol. Va creuar el vestíbul modernista en penombres amb compte de no fer soroll per no alertar a la portera.

Aturat davant la cabina de fusta de l’ascensor, va aixecar el cap per comprovar el número de replans. Un calfred li va recórrer l’espinada.

—Set, vuit… nou, amb el principal! —va mormolar aclaparat. Però es va enfrontar als graons sortejant-los de dos en dos mentre començava a esbufegar. A l’alçada del tercer replà l’amarava una pàtina de suor freda. La manca d’exercici i el sobrepès feien que els pulmons xiulessin amb cada nova inspiració com la sirena d’una locomotora de dibuixos animats.

Es va exigir sobreposar-se a les rampes de les cames i va aconseguir arribar davant l’única porta de l’àtic. Es va recolzar a la paret uns minuts per recuperar l’alè. Francesc no podia apartar els ulls de la llum imbuïda d’una certa fosforescència que sorgia per les escletxes minúscules dels marcs i de la porta, però tampoc es decidia a entrar.

«Vinga no és moment per acollonir-te», es va censurar, mentre s’obligava a fer unes passes. Va trencar les cintes del precinte, sorprès de la facilitat amb què es podia burlar l’autoritat. La porta era oberta, només estava ajustada. Amb una mà va empènyer uns centímetres mentre amb l’altra brandava la Practika com una destral.

Una bola peluda d’ulls furiosos se li va llençar al damunt amb un esbufec. Francesc va retrocedir aterrit, lluitava per desfer-se de l’animal que li esgarrapava el pit i la cara. Va deixar caure la càmera i va retrocedir fins al replà on va aconseguir desfer-se d’aquell dimoni que va desaparèixer escales avall amb el llom eriçat.

Quan va ser capaç de recobrar la calma es va adonar que la llum fosforescent es projectava per tot el replà i que ell es trobava més a prop de la barana que donava al buit d’escala del que era prudent.

«No miris a baix», es va recordar, però era massa tard. Una sensació de vertigen intens el va aclaparar. Va recular a poc a poc fins a trobar la seguretat del marc de la porta.

«Venga Paco, hijo, que tienes menos sangre en las venas que el dos pesetas de tu difunto padre», podia sentir que li recriminava la mare a cau d’orella.

Va agafar tot l’aire que podien absorbir els pulmons maltrets decidit a entrar i a explorar l’origen d’aquella lluïssor malaltissa. El cor li bategava com mai i les ferides obertes pels arbustos del parc li coïen. Se sentia enrabiat i humiliat, i potser això el feia més agosarat. La lluminària provenia d’una de les habitacions que donaven al carrer.

«Necessito obtenir alguna prova», es va recordar.

Va regirar les butxaques de la gavardina tot cercant la càmera fotogràfica, però l’única cosa que hi va trobar va ser l’entrepà oliós de sardines embolicat amb paper parafinat. Llavors recordà que havia perdut la màquina en la batalla amb el gat dels nassos. Renegà com un capella irlandès ebri mentre començava a tornar sobre les seves passes quan uns xiuxiuejos sospitosos el van fer aturar. Ara sentia amb claredat unes rialles infantils i uns laments ploraners. Una veu d’home cridava alterat, però Francesc no arribava a entendre el que deia. L’entrepà li va caure de la mà damunt del mosaic hidràulic. Va obrir la boca sense saber què fer ni què dir. Tot va quedar en silenci i, llavors, l’espetec d’una detonació va retronar per despertar-lo de l’entumiment.

Francesc va fer mitja volta per sortir cames ajudeu-me però, amb tan mala fortuna que, amb la primera passa que va fer, va trepitjar l’entrepà i va relliscar pel passadís fins a topar de cap amb un moble del rebedor.

Atordit va aconseguir posar-se de genolls. Es va palpar la carbassa. Les mans se li van emplenar d’un fluid viscós i calent. S’havia fet un bon trau i sagnava. Un soroll va captar la seva atenció: la porta del dormitori s’obria i una ombra espigada en començava a sortir.

—Arrrrrrrrrrrrrrrrrrrghhhhhhhhhhhhhhhh! —Francesc es va aixecar cridant com un esperitat. Va creuar el llindar de l’habitatge encegat per la sang de la ferida i es va precipitar sobre la barana que no va aguantar tot aquell pes.

—Arrrrrrrrrrrrrrrrrrrghhhhhhhhhhhhhhhh! —Es va escoltar de nou per tota l’escala. El xiscle va cessar de forma sobtada quan el cos de Francesc Pareja va picar de ple amb el linòleum de la porteria de la finca.

Fins l’endemà, a les nou del matí, cap llogater va sortir del seu habitatge per veure què havia passat. Hom sabia el que es donava en aquella casa. Quan nou dies després va despertar al Clínic, els metges li van comunicar un diagnòstic optimista:

—Paràlisi total i irreversible per traumatisme múltiple. Tampoc recuperarà la parla. —S’havia trencat la columna per nou parts diferents—. Es pot considerar molt afortunat —van concloure.

Els següents nou anys els va passar a la seva habitació de tota la vida, rodejat pels pòsters de Carl Sagan i els llibres d’Erich Von Däniken. La senyora Angustias, mare patidora com poques, no es va separar del seu costat ni un instant en aquell temps. Feia ganxet amb el Paco, veia el Noticiario amb el Paco, rentava i donava de menjar al Paco mentre li recriminava les obsessions que l’havien dut en aquell estat… fins que va arribar el dia en què ja no va entrar més a la habitació per pujar-li les persianes ni per donar-li l’esmorzar.

«Se la ha llevado el De Arriba, ahora descansa», li va dir l’Enriqueta, la veïna del davant, mentre assajava el millor somriure possible que li permetia la dentadura postissa.

Francesc no va poder assistir al sepeli celebrat al cementiri de Sant Andreu (una de les poques concessions que l’accident li va oferir en tot aquell temps), però la senyora Enriqueta va anar a visitar-lo a la residència de las monjitas on l’havien internat per explicar-li, fil per randa, els detalls de l’enterrament.

En aquella sala comuna, rodejat de la resta de pacients, Francesc veia passar els dies sense perdre l’esperança que algun dels companys de Misteris Ocults aparegués per la porta a visitar-lo. Ells l’ajudarien a desxifrar el misteri que l’havia deixat postrat com un vegetal. Farien les preguntes adequades, podria fer-se entendre amb el moviment de les parpelles, esbrinarien la importància de la numerologia (fos quina fos), i el que s’amagava en aquelles parets i junts deduirien el que havia succeït aquella nit fatídica a l’àtic del carrer Perit Ambrós. Però els dies se succeïen i ningú de la redacció no es presentava.

«Cabrons, cabrons, colla de cabrons. M’heu abandonat. Jo era un dels vostres», es planyia en un monòleg mut fins que les llàgrimes brollaven a raig i la son el vencia. Sovint, després d’aquests episodis de lamentacions i frustració, en la solitud de la foscor, un riure burleta de nen petit el despertava dels malsons i Francesc, amb el cor en un puny, sentia de nou una detonació i veia, a càmera lenta, el moment en què relliscava fins a caure contra el moble i les rajoles fredes.

Si hagués pogut dir alguna cosa, hauria cridat:

—Maleït sia el putu entrepà de sardines!