L’hipnotitzador de cinc potes

Una història enfangada per Tony Jim en homenatge a Fred Brown

—A veure, professor, em podria tornar a repetir el que pretén? Crec que no m’ha quedat clar —vaig preguntar al professor Jones.

—És clar, ja em figurava que no li quedaria clar a la primera. Doncs, com li comentava, el necessito perquè m’ajudi en la captura d’un estrany animal anomenat Hipnotitzador de Cinc Potes. Animal originari d’un llunyà, i també estrany, planeta.

—Sí, aquesta part crec que m’ha quedat clara, però vull dir, que per què precisament em necessita a mi.

—És clar, és clar. És normal que donada la seva ineptitud es pregunti com pot ser vostè útil.

—Home, tant com això …

—Miri, l’hipnotitzador de cinc potes és un estrany animal que ha desenvolupat un curiós sistema de defensa davant els seus possibles depredadors —va explicar el professor Jones.

—A veure, a veure. De què es tracta aquest sofisticat sistema de defensa?

—És un sistema bastant enginyós, fruit sense dubte d’anys d’evolució i de les condicions ambientals del planeta, que fomenten el desenvolupament d’habilitats telepàtiques i psíquiques.

—Vaja, que curiós. Em té bastant intrigat, professor Jones.

—És hiperfascinant, com diria un vulcanià, és un sistema de defensa que provoca amnèsia al possible depredador, cosa que, òbviament, protegeix l’animal en qüestió, ja que el possible caçador s’oblida totalment de la seva presa.

—Doncs sí, és quelcom hiperfascinant com em comentava, però encara no acabo de veure què pinto jo en tot això. Mai he estat partidari de la caça d’animals i menys d’animals tan espavilats.

—La meva intenció és capturar viu un d’aquests estranys exemplars, ja que ningú ha estat capaç de capturar-los i crec que seria un gran avanç per a la comunitat científica poder estudiar a un exemplar viu.

—Si és en nom de la ciència em sembla fantàstic, però com li comentava, què pinto jo en això? Jo no sóc cap expert en ciència, i menys en la caça i captura d’animals amb habilitats telepàtiques i psíquiques. Recordo que de petit ni tan sols era capaç de capturar una simple llagosta.

—El que m’interessa de vostè és precisament la seua habilitat innata.

—Jo?, El millor que faig és fer perdre la paciència a la gent! Per a fer-li perdre la paciència a la bestiola aquesta, primer hauria de trobar-la i, després, que me’n recordés d’haver-la trobat, és clar.

—Això mateix, estava parlant de la seva amnèsia selectiva. Penso que podria donar-se el cas que la seua cèlebre amnèsia pugui fer-li immune a les habilitats telepàtiques de l’hipnotitzador.

—Ah, està ben pensat. Potser per contrarestar l’amnèsia es necessiti més amnèsia. És com allò de que un clau treu un altre clau o el que el foc es combat amb foc.

—Una cosa així, vaja…

—Bé, com que no tinc res millor a fer, i atès que vostè està treballant ara per al gloriós Imperi Cardasià, i se suposa que jo també, crec que estaria bé que treballéssim junts en la captura de tan estrany animal telepàtic.

—Fantàstic.

—A més crec que si té vostè raó, amb allò de que la meua amnèsia selectiva serà la clau per a la captura de l’animal, pot ser una missió bastant fàcil. Encara que voldria demanar-li un favor a canvi.

—Quin?

—Que ens acompanyi també en la nostra missió la bella vulcaniana Sony-B —vaig indicar jo.

—Doncs he de confessar que això ja està fet. Ja he contractat prèviament els serveis d’aquesta vulcaniana. Ho havia fet com a al·licient perquè vostè també acceptés la missió, per allò de que tiren més dues orelles punxegudes que dues carretes. I, vaja, crec que és de tots sabut el seu interès per la Sony-B.

—Lògic interès, és clar —vaig afegir jo.

—Com ho vulgui vostè dir. Jo amb tenir el grup expedicionari al complet, ja em puc pegar amb una pedra a la boca…

—I així, seria la primera vegada que es captura un exemplar d’aquest animal? I ara parlo

de l’hipnotitzador aquest i no de la vulcaniana?

—Bé, de fet, no. Fa bastants anys es va aconseguir capturar un, però va ser fa molt de temps i no està clar com es va produir la captura ni els fruits que va reportar per a la ciència, ja que es va tractar d’un treball realitzat també per un notable investigador, un tal doctor Everton, si no recordo malament.

—Ah, molt bé. En qualsevol cas si aconsegueixo caçar viva a una bestiola d’aquests davant de la

vulcaniana Sony-B, segur que es queda impressionada, i deixo clar d’una vegada per totes que no sóc tan idiota com semble.

—Bé, això ja es veurà. Ara és moment de començar la nostra missió.

El campament base, encara que era bastant senzill, tenia un aspecte acollidor després de les llargues hores d’haver caminat per la superfície d’aquell planeta. Estava ja fosc i el meu principal interès era seure davant de la foguera per escalfar-me i descansar una bona estona. En arribar, Sony-B, em va dir:

—Has capturat alguna cosa?

—Només això.

Vaig obrir la caixa protegida amb molsa que utilitzàvem per portar les peces capturades i vaig treure l’únic animal que havia atrapat, si és que era un animal. Era com un cargol de mar però similar a una simple roca. En agafar el cargol de mar amb les meves mans, va sortir una mena de cranc que va intentar escapar movent les potes en l’aire a gran velocitat.

—¡Camina, però és com si hi havia una bestiola en el seu interior! —vaig dir amb sorpresa.

—Ja veig ja, això és una espècie de cranc ermità però terrestre. Deixar-lo marxar i vine a sopar amb nosaltres davant de la foguera.

Així ho vaig fer i em vaig posar a menjar amb la resta de l’equip de missió davant de la foguera del campament. Estava una mica absort en el sopar, quan em va semblar que Sony-B esmentava alguna cosa sobre una espècie de tortuga, no tenia cap sentit.

—Què? —vaig preguntar—. Quina tortuga? —Sony-B em va mirar estranyada, i després va mirar al professor Jones, que va dir:

—Una tortuga de fang. El motiu principal pel qual estem en aquest planeta. I sembla que tu t’has trobat amb una d’elles.

—No sé de què està parlant, professor Jones. No he vist cap tortuga d’aquestes de fang en aquest planeta, i de fet és la primera vegada que sento parlar d’elles. Esteu de broma o què?

—Definitivament ha trobat una d’elles o ha estat molt a prop d’una d’aquestes tortugues va dir la vulcaniana, Sony-B.

—Li ho explicaré, Sr. Jim. Vorà, hi ha molts animals que tenen sistemes protectors davant els seus depredadors. Alguns d’aquests sistemes són molt avançats i curiosos, al mateix temps que eficients per defensar-se dels seus enemics naturals. Hi ha els insectes pal o els crancs ermitans, com el que ha capturat vostè, Sr. Jim —va explicar el professor Jones.

—Em sembla estupenda la classe de zoologia, però no acabo de trobar-li cap trellat. No sé de què va tot això, ni sé de quina tortuga m’esteu parlant.

—Doncs com li estava comentant, al respecte dels sistemes de defensa animal, hi ha el cas de la tortuga de fang. Que com a la majoria de formes de vida d’aquest planeta, disposa de certes habilitats telepàtiques limitades. En el cas concret de la tortuga oriünda d’aquest planeta, aquesta pot provocar amnèsia temporal pel que fa a ella mateixa, a la seva existència, en la ment de qualsevol criatura que es trobi amb ella —va aclarir el professor.

—És a dir, si algú va a capturar una d’aquestes tortugues de fang i es troba amb una, no només s’oblida que estava buscant-la, sinó també d’haver-la vist i d’haver sentit a parlar —va afegir la vulcaniana de l’expedició.

—Doncs vaja, així que jo estava tractant de capturar un exemplar de tortuga d’aquestes.

—Exacte —va dir el professor Jones.

—I quant dura l’amnèsia aquesta? —vaig preguntar jo.

—Doncs unes poques hores. Però després d’això, si es torna a trobar amb una, torna a passar —va comentar el professor Jones.

—Si totes les persones que les veuen les obliden, com és que es coneix la seva existència?

—Les han fotografiat diverses vegades i s’han pres imatges d’elles en moviment. És clar que ningú recordava haver pres aquests registres. S’assemblen molt a les tortugues terrestres. Es creia que tenien cinc potes, però realment només tenen quatre, i una cua que s’assembla a una d’aquestes potes, per això se les va denominar Hipnotitzador de Cinc Potes —va explicar Sony-B.

—Pel tema de les potes i per la seva habilitat, diguem-ne… hipnotitzadora, és clar —va afegir el professor.

—Sí, com li deia, són molt semblants a les tortugues terrestres de la Terra, vull dir que són tortugues terrestres, que no són aquàtiques, vaja, i que són semblants a les de la Terra, el planeta Terra, vull dir —va dir la vulcaniana.

—Tot l’equip va estar estudiant les imatges que tenim d’elles, per reconèixer-les quan les veiéssim —va dir el professor.

—Són una espècie molt rara i només s’han detectat en aquesta petita zona del planeta on ens trobem. Una zona de llots bastant reduïda, que sembla ser l’hàbitat natural d’aquestes tortugues —va comentar Sony-B.

—Per això també se’ls anomena simplement tortugues del fang.

—Bé, ara que està de nou al dia, hem de tornar a la caça, perquè són animals diürns i cal aprofitar, que s’està fent fosc —va dir la vulcaniana.

—La veritat és que no tinc moltes esperances de poder capturar un exemplar de tortuga del fang, vaig pensar que l’amnèsia selectiva del Sr. Jim li faria immune a l’amnèsia provocada per la tortuga. Però bé, ja que hi som, podem fer un últim intent. A veure si tenim sort —va dir el professor Jones.

—Bé, pot ser que l’amnèsia selectiva del Sr. Jim no li faci immune, però pot ser que ara, en estar afectat per l’amnèsia de la tortuga junt a la seua pròpia amnèsia, s’immunitzi a un nou atac d’amnèsia tortuguil, almenys durant el temps que dura l’amnèsia de l’hipnotitzador —va teoritzar Sony-B.

—Per provar no perdem res. Proposo que fem dos grups, per augmentar les possibilitats de trobar a la maleïda tortuga: vostè, Sony-B, vagi sola per allà, que ja és prou espavilada per anar soleta, i nosaltres dos per aquí. Ja m’encarregaré jo de vigilar al Sr. Jim.

Sort que hi havia una bella lluna plena que donava una mica de lluminositat a aquell fosc i enfangat planeta.

—Miri, professor Jones, si ho he entès bé, la teoria de Sony-B és la següent: si ja m’ha enxampat la maleïda tortuga del fang estaré sotmès a l’amnèsia que provoca durant unes quantes hores i, mentre ho estigui, sóc immune. Crec que si hi veig una d’aquestes tortugues ara, no se m’oblidarà què és ni que vull capturar-la.

—Doncs no ho sé, Sr. Jim, pot ser que tingui raó, però les probabilitats que trobem una tortuga ara són bastant escasses —va dir el professor Jones.

—Per què ho diu, professor?

—Bé, està fent de nit i això ens resta visibilitat. A més, la tortuga es camufla molt bé en el fang, ja que són d’un color gairebé idèntic a aquest —al fang—. Veig molt complicat que donem amb una, tret que pràcticament ensopeguem amb ella —literalment— per pura casualitat.

—I més o menys quant mesuren?

—No són massa grans. Diria que uns quinze centímetres de diàmetre, més o menys. Pel que he pogut deduir dels estudis previs i les fotografies que s’han pres d’elles.

—I són exactament del mateix color que el fang?

—El què?

—Les tortugues, les tortugues del fang, que si són del mateix color que el susdit fang d’aquest planeta —vaig insistir jo.

—Tortugues? Quines tortugues? Ja comença vostè amb les seves tonteries, Sr. Jim?

—Mmm, tinc una idea, professor Jones. Una idea, més que una ximpleria, és clar. Vostè marxi de tornada al campament i ja ens veurem allà.

—Bé, com vostè digui, la veritat és que estic una mica cansat, m’anirà bé descansar una estona al campament.

A mesura que el professor s’anava allunyant de tornada al campament. Jo vaig posar la caixa d’espècimens com a senyal en el lloc exacte on era. I vaig començar a caminar en espiral al voltant d’ella. Estava clar que tot obeïa a un enginyós pla de la meva ment, encara que a causa de la meva amnèsia selectiva, no ho havia recordat fins ara.

M’havia deixat atrapar per una de les tortugues, perquè jo fos immune als seus efectes hipnòtics durant unes quantes hores, però és clar, els meus companys de missió no ho eren. Així que la tortuga, que havia d’estar en els voltants, havia afectat el professor Jones, però a mi no. Estava envoltant la caixa per cinquena vegada, a uns metres de distància d’ella, quan vaig trepitjar alguna cosa immòbil i bastant dura, que semblava estar arrebossada de fang. Era una tortuga de cinc potes.

—Ja t’he atrapat, bandida! —vaig exclamar tot recollint-la de l’embarrat sòl—. Ella va estirar el cap i va obrir la boca com en un badall que va fer que clogués els seus dos ullets. Feia una mica de pena, la pobreta tortuga, però vaig suposar que estaria bé en mans del professor Jones, que en el fons és bona persona. I bé, com els cardasians semblen —encara que no ho sé ben cert— una espècie reptiliana, vaig suposar que no li farien res dolent a un dels seus congèneres o avantpassats tortuguils.

Així, radiant de goig i satisfacció vaig tornar al campament base. En arribar vaig mostrar amb gran orgull la meva captura: Mireu, quina meravella! He aconseguit capturar una d’aquelles múrries i esmunyedisses tortugues del fang.

—Ah, molt bé, molt bé —va dir el professor Jones.

—Bah!, això és la sort del principiant, que se sol dir —va afegir Sony-B.

—Que no, que no. Que ha estat fruit del meu gran enginy. Sóc un gran heroi galàctic!

—Home, senyor Jim, tampoc es passi. Ja li dic que molt bé, que em sembla fantàstic que hàgim acabat la missió amb èxit, però d’aquí a que sigui vostè un gran heroi galàctic… No sé, em sembla que hi ha un bon tros —va dir el professor.

—Que sí, que sí. Que l’he pogut capturar gràcies a les meues dots heroiques, un exemplar únic

d’un estrany animal extraterrestre.

—No es passi, home, que tampoc és que hi hagi vostè capturat un rancor de Bajor o un perillós cuc de Dune —va observar la vulcana Sony-B.

—O una gran balena blanca —va afegir el professor.

—Doncs vaja! En qualsevol cas, jo crec que és una gran fita, i la captura de la gran i esplèndida tortuga de fang de cinc potes ha estat fruit d’un enginyós pla mental per la meva part.

—Això sí que ho reconec. Sembla que qualsevol cosa a vostè ja li costa un gran esforç mental, per tant això d’atrapar la tortuga li deu haver deixat sense neurones —va dir la vulcana.

—Bé, en qualsevol cas, anem a celebrar la captura abans que torni a patir amnèsia i se m’oblidi la meva gran fita —vaig dir jo finalment per tancar la discussió sobre la meva gesta.

—Tornar a patir amnèsia? Creu que li passarà de nou? —va preguntar Sony-B.

—Està clar que encara no coneix del tot al Sr. Jim i no ha sentit parlar molt tampoc de la seva famosa amnèsia selectiva, a ell se li oblidarà tot, sense necessitat dels efectes hipòtics de cap tortuga de fang.

—Home, ja hem vist que sí que m’afecta l’amnèsia tortuguil. Llevat que aquesta sigui la mateixa tortuga a la qual m’he acostat la primera vegada, crec que tindré de nou amnèsia. Tan aviat com se’m passi el període d’immunitat de la primera tortuga, aquesta m’afectarà i ho tornaré a oblidar tot durant unes hores. I això deu estar a punt de passar…

—Doncs ja podria ser, per la poca experiència que hem tingut amb aquestes tortugues, sembla que aquest és l’efecte que causen —va dir el professor Jones.

—Per això cal celebrar-ho de seguida —vaig afegir jo.

Així doncs, vam estar una estona més xerrant a manera de celebració. Jo vaig relatar a Sony-B amb gran luxe de detalls com havia anat la captura de l’espècimen, perquè es quedés impressionada per la meva gran intel·ligència, que em suposo mai podrà estar a l’alçada, per molt gran que sigui, de la intel·ligència vulcaniana. El professor Jones, optimista ell, havia portat una ampolla de cava per celebrar si aconseguíem el nostre objectiu. I com al final així va ser, va destapar aquesta ampolla i vam estar també bevent una mica de l’escumós líquid. I després d’això, i com ja començava a ser bastant tard, almenys per als horaris d’aquell planeta, ens vam posar a preparar la partida, ja que el professor volia tornar com més aviat millor per començar els seus estudis amb l’espècimen capturat.

Jo vaig ser l’últim a recollir les meves coses i pujar-les a bord de la llançadora que ens havia portat a la superfície d’aquell planeta. Naturalment, em vaig desprendre de tot el que no necessitava —cosa que sempre es fa abans d’un viatge espacial—, incloent treure la molsa de la meva caixa d’exemplars i deixar anar a una estranya criatura, semblant a una tortuga, que no podia tenir cap valor com espècimen.

Era un estrany animal, com deia, molt semblant a una tortuga. Tenia una cua que s’assemblavaa una de les seves potetes, de manera que donava la impressió que tingués cinc potes, en comptes de quatre. La pobra tortugueta devia haver trobat obert el pestell de la caixa i s’hauria ficat dins sola, perquè jo no havia atrapat res com allò. Potser hauria d’haver-li preguntat abans al professor Jones, però ell tenia la ment una miqueta tèrbola per l’efecte del cava i jo tenia pressa per tornar a la seu central de l’Alt Comandament cardasià i així poder descansar per estar al cent per cent en la meva pròxima i trepidant nova missió, fos la que fos, és clar.