Reacció química

Fernando Cañadas

Sense deixar anar les mans dels comandaments ergonòmics, era un luxe que no podia permetre’s, va dir:

—Informe d’itinerari. —Sol·licitant la informació a la seva Intel·ligència Artificial de Localització.

—T’acostes al penúltim circuit, Teodor —va comunicar la imatge digital del copilot artificial des del panell de comandaments—. Segons els meus càlculs si mantens la velocitat actual de Match 2, aviat sortirem de l’estret congost del desert, i arribarem al pont de pedra natural en cinc minuts. Després haurem de creuar el mar de dunes cap a la gegantesca formació de roses del desert. L’accés i el recorregut per les magnífiques fulles de sorra cristal·litzada estan senyalitzats per fars flotants. Les efigies que sostenen la porta de tele-transportació es troben al centre del laberint de mineral, per tant, la disputa per la primera posició amb els altres vehicles serà renyida.

—Som tercers, no està gens malament si tenim en compte que queda poc per acabar la Gran Carrera de la Via Làctia —va respondre el pilot pel micròfon del seu casc—. I per davant tenim durs competidors com La punta de fletxa, el bòlid de Selenio, els amfitrions de la cursa, de metall líquid; y la nau estrella dels zurdisians, els cinc motors d’anti-matèria de la qual són parells en potencia amb el nostre sistema de propulsió.

—Ja ploriqueges? —va dir, des del panell de comandaments, la imatge d’un humanoide de grans ulls que sobresortien de la seva cara allargada, que vestia un mono de mecànic i feia escarafalls amb els seus quatre braços.

—Hem superat amb èxit les altres etapes, Venylio —va intervindré la imatge d’una criatura amfíbia abillada amb una espècie d’escafandre transparent plena de líquid—. Sobretot gràcies a que sóc la responsable de la informàtica quàntica del vehicle.

—No, Astrea —va protestar en Venylio amb els seus quatre braços fent nanses—. Hem arribat fins aquí gràcies a la proesa que és el meu motor.

—Si em permeteu, senyora informàtica i senyor mecànic —va tallar la discussió el pilot—. El mèrit no és d’un sol de nosaltres. Si participem a la carrera és pel meu disseny del vehicle, molt semblant als cotxes de fórmula u de la Terra. No fa falta que us recordi l’accident del anterior vehicle i la mort del seu ocupant, oi? Gràcies tant a la mecànica del excepcional motor que deriva energia a les rodes de levitació electromagnètiques; tant a la I. A. L., el meu androide de cap de platet situat en l’aleró frontal del bòlid, els meus ulls virtuals a la carrera; com al sistema informàtic que gestiona tota la electrònica, hem forjat un gran equip.

—Ben dit, Teodor —va dir una nova imatge en el panell de comandaments, aquest cop d’un alienígena forçut semblant a un simi amb el pelatge de color verd—. I anar a buscar-vos als vostres planetes d’origen no és una feina important? O conduir el camió espacial que transporta el «nostre» bòlid de carreres per mitja galàxia tampoc ho és?

—No t’esforcis en explicar-los-hi, Karem —va dir donant-li la raó al simi verd l’estilitzada i bella figura de la secretaria, que en aquell moment es col·locava bé les ulleres de muntura fina i tornava a clavar els seus ulls blaus i electrònics a la càmera—. No entenen tota la paperassa i els permisos que comporta la Gran Carrera…

—Sense menysprear les funcions administratives de la Garelia, qui s’ocupa de les necessitats de les vostres cabines? De la cuina i la bugaderia de tot l’equip? —va dir fent acte de presencia en una altra finestra una criatura amb closca i cara de tortuga dempeus—. Per suposat, jo, Dartu! Per ventura és una tasca menys important?

I com si li donés la raó, un petit felí de dues cues que tenia al costat va ronronejar fregant-se contra en Dartu.

—Així es parla, petit —va afegir l’alienígena acariciant a la mascota i logotip de l’Empresa.

Llavors, com si no hi haguessin prou imatges al panell de control, se’n va obrir una darrera que va fer que tots callessin sense necessitat de parlar. Però, tot i així, ho va fer:

—Senyores i senyors, si us plau, tranquil·litat —va dir amb veu calmada la nova imatge, la d’un alienígena amb morfologia de rèptil que mostrava les seves poderoses dents a cada paraula, assegut en una cadira de cuir negre del seu despatx. Lluïa un vestit negre molt elegant, amb un mocador blanc de seda a la butxaca de l’americana, i sostenia un puro fumejant entre les urpes.

—Hola, cap —van saludar gairebé tots alhora.

—Nois, no entrin en discussions absurdes, recordin que sense el meu capital res tot això seria possible —va continuar l’amo—. A més, els he recordar que si no guanyen el premi de la Via Làctia, seran el sopar dels meus fills…

Aquelles paraules van acabar en un silenci incòmode just quan els primers vehicles de la competició sobrepassaven el mar de les dunes aixecant cortines de sorra, arribant a la titànica formació mineral ocupant les mateixes posicions, en una capçalera molt allunyada de la resta de competidors. Uns moviments que cap de les càmeres robot, situades estratègicament per tot el circuit, es van perdre i, immediatament, van ser retransmesos per tot el sistema.

Selenio, una gran estructura artificial en òrbita el voltant d’una estrella de la constel·lació Andròmeda, va ser construïda amb un l’únic propòsit de l’espectacle. Per aconseguir fama i gloria, a part del suculent premi de milions de crèdits, els bòlids participants de les diferents galàxies conegudes, havien de superar els dotze circuits de recreacions natural del complex tubular i arribar a la darrera pista, El Coliseu. Allà, el públic interestelar que abarrotava les grades esperaven, impacients, la retransmissió de la cursa a través de gegantines pantalles. De la mateixa manera ho feien els comentaristes esportius, llestos per a fer arribar la cursa als racons més llunyans de la galàxia. Aquests estaven situats en una tribuna especial sota la llotja presidencial, des d’en els Governants de Selenio, l’elit política, empresarial i cultural de la galàxia, observava la seva obra.

Llavors, La punta de fletxa selenita, el prototip de fórmula u d’en Teodor i el seu equip, i el vehicle estrella dels zurdisians van aparèixer a l’altra banda de la porta de tele-transportació que sostenien les efigies, igual que la del centre del laberint de roses del desert. Primer van ser rebuts per un gegantí holograma d’una ciborg que va aplaudir en veure’ls sobre la pista lluminosa del Coliseu, animant als espectadors fent que les grades esclatessin de goig entre focs artificials. Alhora es van activar les torres de so i imatge que ocupaven el centre del circuit, i l’holograma es va posar a ballar al ritme de la música electrònica, sense deixar de mirar als vehicles que recorrien els tram retro-il·luminats i senyalitzats amb neó.

Els tres bòlids que competien pel primer lloc van endinsar-se en les espirals ascendents i descendents, en els loopings i els rínxols, havent de saltar pels ponts magnètics de tobogan, però cap d’ells aconseguia treure el suficient avantatge per assegurar-se el triomf, anant frec a frec a les rectes ràpides. Fins que l’explosió d’un dels motors del vehicle estrella dels zurdisians, va fer que el seu pilot perdés el control i sortís de la pista embolicat en flames i impactés contra les pancartes de publicitat digital.

Com si s’acomiadés d’ell per sempre, el ciborg hologràfic li va llançar un petó amb un somriure sorneguer.

—Per davant només tenim el vehicle de Selenio —va dir en Teodor.

—Molt perspicaç —va puntualitzar la I. A. L., abans d’afegir com si fos retret—: El motor funciona a ple rendiment. Si seguim a aquest ritme en dos minuts es reescalfarà el motor i es produirà la parada d’emergència.

—Allibera la roda davantera esquerra i la posterior dreta, i calibra els alerons a la meva ordre, hem d’alleugerir pes per guanyar velocitat.

—Processant càlculs d’estabilitat…

I, just després d’una corba tancada, en Teodor va exclamar:

—Ara!

El fórmula es va despendre de dues de les rodes de levitació i va aconseguir posar-se al costat del vehicle selenita de metall líquid just quan emprenien la recta final, fent que les grades embogissin. Però, malgrat l’atrevida acció d’en Teodor, per davant encara estava l’afilada punta del vehicle de Selenio.

En Teodor subjectava amb fermesa el seu volant multi-funció per corregir les fortes vibracions de la direcció, mentre en el panell de comandament tot de manetes digitals es mantenien tremolant a la zona vermella.

Les imatges dels seus companys d’equip animant-lo seguien sobre el panell i, malauradament, la deu seu cap també, que no parava de repetir:

—Com no guanyin la cursa seran el sopar dels meus…

Però les seves paraules no van arribar mai al vehicle d’en Teodor, les fluctuacions del motor van fer que tot un seguit d’interferències magnètiques interrompessin les comunicacions. En Teodor va intentar comunicar-se de nou amb ells, però a la pantalla del panell de comandaments, que també feia pampallugues, només va poder llegir:

I. A. L. #fallo de comunicación.

As… #fallo de comunicación.

Ven… #fallo de comunicación.

Ka… #fallo de comunicación.

Ga… #fallo de comunicación.

Da… #fallo de comunicación.

#fallo de comunicación.

I. A. L. As. Ven. Ka. Ga. Da.

—I. A. L. As. Ven. Ka. Ga. Da.? —va dir en Teodor llegint el que apareixia a la pantalla—. Ia las ven kagada? Ja l’has ben cagada?

La reacció química del pilot va ser instantània després llegir varies vegades més el missatge erroni. No va poder evitar donar un cop de volant i no va tenir més opció que estirar la palanca d’emergencia, fent que, en el precís instant que el seu vehicle perdia el control per donar una volta de campana a la mateixa línia de meta, s’ejectava el seient del pilot.

El final havia sigut molt renyit, com tothom esperava —excepte els governants de Selenio—, tant renyit que els jutges de la cursa van haver de comprovar el resultat en la photo finish. En ella apareixia en Teodor agafant-se als cinturons creuats de seguretat del seu seient amb tot de llàgrimes que relliscaven per les seves galtes, completament mort de riure… Just per davant de l’afilada punta del bòlid dels selenites.