Desdejuni continental

José Luis Carrasco

El servei d’habitacions era un clar exemple d’ineptitud i mereixien morir. De fet, van ser els primers. Pastissos, pa de pessic, amanida, fruita del temps… menjars nauseabunds infestaven les cuines. Impossible acostar-se a la planta baixa per la pudor que desprenia tot allò, i va preferir des de llavors el pis més alt.

Els altres inquilins van deixar de molestar aviat quan van veure els passadissos esquitxats de vísceres i cadàvers. El telèfon va sonar un parell de vegades. El va deixar sonar fins al primer migdia que li va interrompre el son i, de soca-rel, va arrencar els cables de l’aparell. Des de llavors regnava el silenci. Excepte per un parell de valents que, gosant entrar a l’habitació que havia fet seva, van perdre la vida… i tota la seva sang.

Els crits d’aquells infortunats no van espantar als abnegats i pacients japonesos, que van aguantar estoicament quinze dies més. Venien de la platja, plens de sorra i amb pilotes inflables de colors, sortejaven al grum esquarterat a l’ascensor, tapant-los els ulls als nens, i gaudien de les poques vacances que té un japonès. Els va arribar a tenir estima per la seva audàcia al cohabitar, paret amb paret, amb un Fill de Caín.

La policia, resultava irònic, va durar menys que els nipons i van córrer com col·legiales espantades quan el van veure despenjar-se, en l’hora de les bruixes, de la paret, mort de fam i deixant brillar els seus ullals a la llum de la lluna. En aquests moments la seva situació no li semblava tan dolenta.

I no obstant això enyorava la seva llar. Les muntanyes sempre ennuvolades, el pont cobert a partir del qual tots els fantasmes i horrors del món acompanyaven al desgraciat visitant, el miserable llogaret d’espantadissos i supersticiosos pagesos.

Més era impossible tornar a casa. Els turistes havien pres, nit i dia —sobretot dia— el castell.