Les Mãedéus de l’espai exterior

Toni de l’Hostal

Pos^[1] senyor,

diu la llegenda que, allà per l’any 1237, passava en Jaume I pel terme d’Alfafar quan va vore^[2] com del cel queien set estreles a terra, alhora que s’escoltava una campanada. Llavors, el Rei manà als seus acompanyants que excavaren la terra allí on havien vist caure l’estrela més pròxima ad^[3] ells: hi trobaren una campana, baix la qual una pica de marbre, dins la qual una imatge de la Mare de Déu.

El Conqueridor, admirat per la troballa, exclamà:

—Oh, gran do!^[4]

Per eixa raó, a la imatge de marbre blanc alabastrí se la conegué com a la Mãedéu^[5] del Do; és una de les moltes imatges de la Verge Maria que, al llarg de la Història, havien anat apareguent-se o sent descobertes —sempre per persones de dubtós coeficient intel·lectual— per tot el domini lingüístic. L’explicació teològica a tals troballes era molt senzilla: eren davallades del cel. L’explicació científica, ara ho sabem, era molt més senzilla encara, per lògica: Les mãedéus procedien de l’espai exterior; veritables relíquies extraterrestres que viatjaven en naus campaniformes, enviades per Déu sap quina civilització alienígena! O potser Déu si que ho sabia i, a més, hi tenia alguna cosa a vore?

La bona qüestió és que, ara, el lector haurà deduït que les set estreles que el Conqueridor va vore eren, efectivament, sengles objectes volants no identificats procedents de més enllà de l’estratosfera (cas contrari, la capacitat deductiva de qui llig açò seria preocupantment reduïda).

Els fets que a continuació exposaré es desencadenaren el huité dia del mes de març —de l’any no me’n recorde— al poble de l’Alcúdia, en la Ribera del Xúquer: Allà, la seua patrona i alcaldessa honorífica, la Mãedéu de l’Oreto, cansada fins on no es pot dir d’haver-se passat vora set-cents cinquanta anys donant de mamar al Sant Rorro^[6] sense que es fera gran ni decidira emancipar-se, va enfurir de tal manera que arrefilà al xiquet contra el vidre de la capelleta que la mantenia presonera des d’acabada la guerra.^[7] Llavors, i sense separar-se de la peanya que portava adjunta als peus, començà a obrir-se pas levitant entre els bancs de fusta fins a eixir al transepte de l’església parroquial de sant Andreu^[8], on finalment es col·locà en l’encreuament, baix de la cúpula adornada amb frescs de Vergara.

Ací, en la millor tradició de la ciència-ficció cinematogràfica japonesa, començà a expandir el seu volum físic adquirint proporcions gegantines; el sostre^[9] de marbre —nou de l’anterior rectorat— cruixia sota la pressió electromagnètica que exercia la peanya mentre la cúpula adés referida s’obria com una magrana, xim-pum tracatrà, deixant entrevore el cap gòtic de la imatge mariana. La seua cara, que abans mirava cap al xiquet amb tendresa, mostrava uns ulls encesos en flames que res tenien a veure amb el concepte de maternitat. La gent començava a eixir espantada de les cases i les finques, fugint de l’imminent enderroc del temple, que cedia al volum descomunal de la patrona. La Mãedéu alçà el cap cara al cel i, mentre dos rajos de llum eixien dels seus ulls i l’edifici es desplomava en un núvol de pols, donà principi a semblants paraules:

—Soleta i verge estic!

El clam ressonà com un tro des del Sénia al Segura, provocant en totes les mãedéus trobades la mateixa reacció que patia la de l’Oreto i, en qüestió d’hores, les principals capitals marianes del país es veien atacades des dels seus centres neuràlgics, és dir, des de les esglésies. Afectades pel dolor menstrual que havien oblidat durant els nou mesos de gestació del xiquet Quesuset, les mãedéus vingudes de l’espai exterior hormonaven destrucció al seu pas per les urbs, ovulaven el caos a tort i a dret, engendraven l’apocalipsi: la Mãedéu dels Lliris davallava pel llit del Serpis tombant tots els ponts que encontrava al seu pas, en direcció a Gandia, per a reunir-se amb la del sant Duc; la taula de la Mãedéu del Miracle planava sobre Cocentaina alhora que plorava sang sobre els socarrats.

A València —cap i casal—, la Basílica, la Seu i la Catedral s’enfonaven al pas de la Geperudeta, la qual s’encarà al Micalet, l’arrancà d’una peça i el llançà enlaire cap a la plaça de l’Ajuntament. Allà, però, ningú no se n’havia adonat de l’esdeveniment, ja que una gran multitud es trobava immersa en l’apreciació de la mascletâ diària a què s’acostumava per Falles. Només quan cessà el tro de les carcasses i començava a aclarir-se el núvol de pólvora, hom s’estranyà de que, més enllà del carrer sant Vicent se sentira també tronar i es veiera alçar-se un núvol de fum. La clec^[10] que s’apinyava en el balcó de l’Ajuntament —entre la qual l’alcaldessa, el beat i el de sa plana— va notar, de colp a repent^[11], com l’ombra que els oferia el tendal anava extenent-se per tota la plaça. Quan es va fer evident que no era la vela del balcó la que projectava l’ombra, sinó el campanar que els queia del cel, ja era massa tard. Segons recompten alguns supervivents de la clec, les darreres paraules de la primera regidora van ser:

—Vixca Valéncia!^[12]

Ella, que sempre havia viscut enamorada del color roig, es va fondre amb la color del seu tratge en ser esclafada pel símbol de la seua ciutat. Al mateix temps, la Mãedéu del Lledó tenia la mateixa idea a la capital de la Plana, però amb el Fadrí. Més tard també arribarien noves de com la Moreneta havia deixat rodar la bola, ara d’una mida desorbitada, de la seua mà muntanya avall cap al Barceloní.

No quedà ni l’apuntador.

Pel que es coneix, les mãedéus de tot el domini lingüístic s’havien rebotat després de passar més fam que Viçanteta de Favara durant set-cents cinquanta anys —la Moreneta de Montserrat, de fet, portaria més de mil anys passant la mà per la paret—, decidint rebutjar unànimement el paper de mares lactants a què havien estat sotmeses. Les que portaven ceptre l’empraven per a obtindre plaer. Les que portaven un pit a l’aire, ara es descobrien l’altre també. La Verge de la Porciúncula, renegant de la seua virginitat, declarava:

—La veritable porciúncula la porte entre cames!

La terra de les flors, de la llum i del color acabà la seua història de submissió en un dia; tot el terreny es va veure reduït a pols i cendra; tota la part continental del domini lingüístic havia sigut eradicada. Només quedaven les illes, que romanien inafectades per la fúria mãedeuera.

Al sendemà, reunides les mãedéus de l’Oreto, dels Desemparats, del Lledó, dels Lliris i del Miracle a Dénia, després d’haver devastat tota València^[13], s’endinsaren en la mar en direcció a Eivissa. Un jorn després, havent enfonat la primera illa, aparegueren al port de Mallorca i assolaren la ciutat abans de retrobar a la Mare de Déu del Lluc qui, en despertar de la seua letargia, preguntà:

—Qui sou?

Elles, en un clar homenatge a cert escriptor suecà, li contestaren:

—Nosaltres, les valencianes.

Paraula de Déu.

Amén.^[14]