La invasió dels homes pistatxo

Toni de l’Hostal

Vivíem a un món perfecte on tot era de color rosa, àdhuc el cel. El cel lluïa un rosa lluminós que, en anar fent-se de nit, enfosquia i esdevenia un púrpura fosc, com de vellut. Jure que mai he vist un cel tan bonic ni un sol tan enlluernador com el rosa. La mar violada estenia llurs ones contra platges de sorra púrpura què, en estiu, milers de banyistes sembraven de parasols oferint sengles ombres rosades.

En estiu jo jeia baix d’un d’eixos parasols i veia passar les xicones amb els cabells rosats o violats. Les que més m’agradaven, però, eren les pèl-roses, no només pels cabells, ans també per les pigues que els tacaven la cara baix dels ulls i al voltant del nas, per eixos ulls púrpura que pareixien joies, i per la pell rosadament pàl·lida que, sovint, en començar a prendre el sòl, pujava de to i prenia un color graciós. Per eixa raó les pèl-rosses no solien eixir a passejar per voramar, i quan hom n’ullava una, mâedéu, era tot un esdeveniment.

Després d’açò que vos acabe de dir vos resultarà paradoxal que la xica amb què estava jo la vesprada del primer avistament no fóra una pèl-rosa; els seus cabells eren més prompte d’un púrpura ben fosc, quasi bé negre, però els seus ulls… ah, els seus ulls, però, eren els més grans i clars que he vist mai. De vegades m’agrada pensar que tota la bellesa del nostre món de color rosa es reflectia en els seus ulls i això era el que la feia tan especial. No debades fou ella la què descobrí la primera mostra d’anormalitat.

—Mira, un xiquet de color pistatxo! —em va dir, assenyalant-lo.

Jo em fregava els ulls i no m’arribava a creure els sentits; efectivament, un xiquet vestit de color pistatxo, pasqüeres i tot, passejava agarrat de la mà de sa mare. No devia arribar als dos anys, perquè la seua alçada i la cara bruta de mocs eren proves evidents. La cara bruta de mocs, del mateix color que la roba que sa mare, amb molt d’atreviment, li havia posat. En què estaria pensant, la dona, en vestir al seu fill d’un color tan lleig com el del moc? O, com el de l’herba i les fulles, què no serien res sense les flors (on també es representava la riquesa tonal que va del rosa albí al púrpura profund). Un xiquet pistatxo, per totes les remolatxes! Pensant-ho ara vos resultarà indignant i provocador, però en aquell moment fou només una anècdota ridícula d’una vesprada d’esplai.

No hauria estat més rellevant si, com ara ja sabem, no s’haguera extés tant; al sendemà el nombre de gent vestida de verd era notable, i en els dies següents el fet deixà de ser anecdòtic. La gent s’havia tornada boja! Veíem impotents com desenes de cotxes pistatxo arribaven a les nostres platges i descarregaven famílies senceres, amb prous membres com per a representar la gama completa del verd; les arenes perderen l’harmonia cromàtica en trobar-se infestades de monstruosos parasols del color complementari de la sorra, i no ho faig gros quan dic que això molestava a la vista. El contrast es féu insuportable i, a la fi, tot lo món deixà de baixar a la platja perquè, entre d’altres raons, aquella gent pistatxo hi baixava més matí que nosaltres i prenia els millors llocs, els més a prop de l’aigua.

—Questa é la mia mano destra. —ara sabem, li deia un a l’altre per a saludar-lo, amb un accent alié i en una llengua desconeguda. L’altre, oferint-li la mà equivocada, li responia:

—Questa é la mia mano sinistra.

La convivència és va fer insuportable, i no perquè els visitants es portaren mal amb nosaltres. De fet, ningú de nosaltres arribà ni tan sols a parlar amb un d’ells, ni cap d’ells mostrà interès per la nostra gent, pels nostres costums o, torna-li, per la nostra llengua. Però per eixa mateixa raó l’assumpte era odiós: Assistíem impotents a una vertadera invassió silenciosa i excloent, i ningú se n’adonava. Els veïns del lloc creïen, realment, que els visitants se n’anirien, que un dia qualsevol s’alçarien i haurien marxat tots. Gran error. Quan vaig assistir a l’establiment del primer comerç fundat pels estrangers en terra nostra, la meua paciència arribà als límits. Si algú m’haguera vist en aquell moment, ara podria assegurar com el color de la meua cara canviava del rosa al violat.

Em va resultar irònic veure com la nostra rosada bandera onejava orgullosa al balcó de la presidència mentre a la costa succeïen tots els esdeveniments que vos acabe de contar. El nostre estimat dictador es trobava en el seu moment d’esbarjo quan em va rebre. El fet em resultava, puix, estrany, però, segons ell mateix em digué, els qui demanen una audiència per qüestions de seguritat nacional, com en són pocs (gens) teníen preferència i caràcter urgent. Li vaig exposar la situació, però el nostre Número U encara no trobava cap possible amenaça en uns visitants inofensius i que, per altra banda, podien reportar beneficis per al turisme, així que li ho vaig fer ben gros. Li vaig dir que, de primeres, eixos forasters acabarien per colonitzar tot el món, i llavors, si no abans, voldrien canviar-li el color a tot; tenyirien la mar de verd i enviarien coets al cel amb ves a saber quins gassos que tornarien l’atmòsfera del color de la clorofil·la. La hipòtesi començava a fer-se real en la imaginació del Número U, hom podia veure-ho al seu rostre. Quan li vaig suggerir la possibilitat que, donat el moment, presentarien al seu propi candidat pistatxo a les el·leccions, això si no feien abans un colp d’estat, la reacció fou immediata. Una hora després ja tenia tot l’exèrcit en marxa cap a la costa, amb instruccions de disparar o bombardejar sobre qualsevol cosa, persona o lloc del color del pistatxo o qualsevol altre to del verd; no es podia permetre que en quedara cap facció activa.

Els fets que seguiren ja són ben coneguts per tots vosaltres; vora cent kilòmetres de costa totalment assetjats i destruits. L’atac no durà ni un dia, i l’enemic, que no oferí resistència, es veié sorprés i superat per l’exèrcit purpuri. A la fi de la jornada, el Número U i jo admiràvem, des de dalt d’un dels seus carros de combat, la devastació i les flames que encara tardarien a apagar-se. Com sabeu, l’annihil·lació no fou gens selectiva i les bombes no feren distinció entre bàndols. La gent pistatxo va ser erradicada, i el nostre líder s’afanyà a dir que era una gran victòria per a la humanitat.

Una victòria pírrica, vaig afegir jo, i mentres pensava en la xica de cabells púrpura i els ulls clars, i en totes les altres rosades, pèl-roses i violades una llàgrima em va vessar per la galta.

Era una llàgrima rosa.