Z i X

Josep Lledó

El comandant travessà el pont de la nau espacial envoltat d’un fum irrespirable que esmorteïa els llampecs de les llums d’emergència. Utilitzava els cinc sentits per orientar-se entre la penombra, ben alerta a la possibilitat que algun dels aliens havera abordat la nau. De sobte escoltà un cruixit just davant seu i tot d’una notà que alguna cosa se li llançava damunt. Va emergir de la foscor una massa llefiscosa, amòrfa i abominable a meitat camí entre una ameba i una natilla caducada, el subjectava amb força i tractava d’absorbir-lo a través del seu cos translúcid.

El valerós cavaller de l’espai no és deixa xuclar tan fàcilment i en un gran moviment evasiu es va desfer de l’abraçada mortal de l’alien al temps que li propinava un colp de puny. L’atac no va tindre gaire èxit; la punyada es va clavar dins el cos gelatiniforme del flam sense que l’extraterrestre donara signes d’haver rebut cap dany.

El comandant donà un pas enrere, la inconsistència del seu adversari feia inviable un combat físic. Sense pensar-ho va desaveïnar la pistola de rajos Gamma i va obrir foc sobre l’ésser que ja se li tornava a enganxar a les cames. La massa amorfa s’oscurí com si del pa al forn es tractara, es feu sòlida i segons després restava immòbil deixant a l’ambient una deliciosa olor de rebosteria. El comandant s’ho va mirar tot amb satisfacció, enveinà l’arma i va traure una cullera.

—Era el seu aniversari! Sense pensar-ho clavà cullerada al pastís flambejat en que s’havia convertit el seu —ara deliciós— adversari.